SOUNDS OF SILENCE

El bosc de les guineus

Desprès de la trobada.-

El bosc de les guineus. Arto Paasilinna, Edicions 62, 2004

Sembla que el “bon rotllo” creix i creix a cada trobada. Hem trobat el to, la litúrgia, l’escenografia... Castanyes, bombons, moscatell, pastes seques... i literatura, però sobretot ganes, moltes ganes, de passar-ho bé.

Unanimitat absoluta: un llibre que es llegeix amb facilitat, que sovint fa riure i que et deixa amb un mig somriure plaent. Un llibre, també, que ens mostra amb irònica crueltat l’ambició, la doble moral i fins a quin punt tot allò que tenim ens fa esclaus. Una crítica despietada a l’exèrcit, als serveis socials i sobretot al “tot s’hi val” per aconseguir allò que volem. Un llibre que ens mostra com lluny de les obligacions i les rutines ens mostrem diferents, capaços de retrobar-nos i retrobar als altres.

Comentem i riem amb aquest i aquell fragment i divaguem i filosofem i parlem d’això i d’allò en un ambient relaxat.

El temps envelleix de pressa

Deu ser de nit perquè tot és fosc darrera la finestra, és clar que cap a les acaballes de novembre el dia envelleix de pressa. Potser encara no és tan tard. Puc llegir una estona, o fer el tomb dels blogs.

Així que Tolstoi és mort? Cent anys ja? El temps envelleix de pressa. Quan va ser que ens vam trobar per parlar de Paasilinna? No deu fer gaire perquè encara no s'ha penjat el resum de la trobada. Em sembla que l'Imma no hi era i que l'Akane va tornar a portar castanyes i potser eren les que va fer amb paella foradada i li van fumar tota la casa. I també hi havia els bombons, aquells tan bons que fa la Núria, m'hauré de recordar de demanar-li la recepta. O  potser no, potser el dia dels bombons va ser un altre, un que vam parlar, crec, de poesia. Quan fa de tot això? Més o menys que de la mort del Tolstoi? No ho sé, el que sí sé és que l'Imma no hi era i que encara espera el resum del llibre de Paasilinna. Però, què té Paasilinna que no tingui Tolstoi? I que té Tolstoi que no tingui Tabucchi? A banda de fer cent anys que és mort, naturalment. Que no desesperi l'Imma que Paasilinna arribarà, però avui m'apeteix Tabucchi.

L'Antonio Tabucchi és un dels meus amants ocasionals. Un d'aquells a qui recorro entre amor i amor. El prenc quan Paasilinna marxa i el deixaré quan arribi Gorki. En amats ocasional val la pena fer apostes segures. Tabucchi és una de les meves apostes segures.

Tinc Tabucchi entre els braços, però marxarà i no puc assegurar que torni, per això en vull parlar,  perquè, sabeu? el temps envelleix de pressa. Tan de pressa que són frescos els records més llunyans. Tan de pressa que tot sembla que sigui abans d'ahir. I és precisament en la memòria on trobem moltes vegades el sentit de la nostra existència. Rimbombant la darrera frase, eh? Me l'ha dita ell, Tabucchi. Me l'ha mostrada, una i una altra vegada, fins a nou, en cada una de les històries del temps envelleix de pressa.

 - Parlant de la memòria, pare, m'ha dit el metge que et negues a prendre les medecines ..   
 - No hi entenen res, creu-me, són uns saberuts ignorants ... Pretenen enllustrar-te la memòria com si fos un mirall, aquesta és la clau, volen fer-la funcionar no com ella vol sinó com volen ells, que deixi d'obeir-se a ella mateixa, a la seva naturalesa, que no és cap forma geomètrica, la memòria no pots representar-la amb un bonic dibuixet geomètric, ella agafa la forma segons el moment, segons els temps, segons ves a saber què, i els metges te la volen trigonometritzar, aquesta és la paraula, com si fos un dau, això els dóna seguretat...

I encara una altra:

Però el metge insistia: malsons, dificultat per dormir, despertars bruscos, sobresalts? Sí, alguna vegada, doctor, però la vida és llarga, sap, i a una certa edat comences a pensar en la gent que ja no hi és, mires cap enrere, cap a la xarxa que t'ha envoltat, la xarxa foradada dels que pescaven, perquè ara els han pescat a tots, m'entén? No l'entenc, deia el metge, però en resum, dorm o no dorm?

El temps envelleix de pressa
Antonio Tabucchi.
Edicions 62

El centenari de la mort de Tolstoi

És l'any del centenari de la mort de Lleó Tolstoi. El gran escriptor rus, considerat una de les cimeres del realisme i un dels grans de la literatura universal continua essent una figura plena de vigència. El seu missatge filosòfic i literari es pot compartir o no, però pel pes i la importància que el seu pensament a tingut a llarg de tot el segle XX i la primera dècada del XXI provoquen que la seva obra tingui avui en dia un enorme interès.

La frase que se li atribueix instants abans de morir "Hi ha sobre la terra milions d'homes que pateixen, per què cuideu només de mi?" reflexa a la perfecció quins van ser els seus v
alors morals al llarg de la seva vida. Propulsor d'una resistència civil pacífica davant les terribles injustícies socials que veia i partidari d'una mena de cristianisme social visqué sempre convençut que "la pràctica de la violència no és compatible amb l'amor com a llei fonamental de vida" i la recerca continua d'aquest amor universal marcà tota la seva creació. Creació literària que influí en gran manera a homes com Mahatma Ghandi o Marthin Luther King. Una posició filòsofica i vital que després del seu llibre "Resurrecció", on criticava amb duresa a les institucions eclesiàstiques, li va portar greus problemes amb les autoritats fins arribar a l'excomunió. La seva preocupació derivava per cercar un autèntic sentit "vital a l'existència", fins arribar als mots de la obra final Últimes paraules on indicava que s'havia de viures segons la llei de Crist "estimant una als altres". Uns darrers anys on també s'allunya d'una civilització urbana que no li agradava genis ni mica i predicà un "naturisme llibertari" que sovint es cita com a precursor directe de l'ecologisme.
En tot cas, convé llegir llibres com Anna Karenina, Guerra i Pau, La mort d'Ivan Ilich o els Cossacs per reflexionar sobre temes i qüestions humanes que resten immutables al pas dels anys i que avui tenen tant interès pel lector com el dia que van ser formulades.

Noticia publicada a: http://culturacat.com/noticia/index.php/opinio/el-centenari-de-la-mort-de-tolstoi-

I més informació, aquí.

I aquí.

Ho dic, més que res, per si mai no sabem qué llegir.

Diari d'un boig i altres relats

Be, després de la sessió del dimecres passat, em toca parlar una mica del llibre de Lu Xun. Els primers comentaris van ser de desconcert i d'angúnia davant la lectura del "Diari d'un boig". Algú deia que es feia llarga la descripció de la bogeria, que era repetitiva. Que no obstant, el tema estava molt ben descrit, es va veient la obsessió.
Per a trobar la dimensió de l'obra calia haver llegit, a més del pròleg del traductor, que situa l'autor en el seu context, el primer conte, que es diu "Pròleg a la primera edició de Crit de combat", on Lu Xun fa una declaració de principis sobre la seva obra literària. L'exemple de la casa de ferro, on la gent està tancada i dormint, i si se'ls desperta patiran inútilment, perquè no poden sortir. I l'amic que li diu que potser alguns, si estan desperts, poden buscar la manera de salvar-se. Això és el que vol fer Lu Xun amb les seves narracions. (I amb els seus escrits, recordeu que va escriure molt, assaig sobretot).
A "Diari d'un boig" l'autor utilitza dos formes d'escriure: la introducció, en cursiva, que està escrit en llengua clàssica, i el diari, escrit en llengua moderna. Si es llegeix com el que sembla que és, el diari d'un boig, la lectura se'ns fa desagradable, potser anguniosa, però no deixa indiferent. Si es llegeix amb la dimensió que volia donar-li l'autor, és també un sotrac de consciències, buscar la manera de despertar la gent de dins de la casa de ferro per veure si en poden sortir.
L'altra lectura que podem fer del "Diari d'un boig" consisteix en creure que el que tothom considera un boig en realitat no ho està, que se n'adona de que la societat on viu és una societat que no evoluciona, que està ancorada en costums antics dels que no se'n pot despendre, que el menjar carn humana és la metàfora de que s'està en una societat retrògrada on no hi ha possibilitat de deixar el "salvatgisme", i tothom menja carn humana, tothom es manté en els costums ancestrals que impedeixen arribar al progrés social. És un conte metafòric i cruel, on el sotrac que vol provocar Lu Xun realment el provoca, tant si es llegeix de forma literal com si no. El conte tanca amb una imatge d'esperança: "Es possible que encara quedin nens que no hagin menjat carn humana?. Salveu les criatures..." Les noves generacions canviaràn la visió ancestral i caduca de la Xina.

COMENTARI ALS MAILS

He llegit els vostres mails i per alguna raó el "reponder a todos" quan hi han tantes adreces és missió impossible. Ho penjo aquí i en un parell de dies ho esborro.
Em sembla perfecte el totxo i l'òpera, pot ser una experiència interessant (quasi que em veig al Liceu).
Influenciada per vosaltres i com alumna amb ganes d'aprendre, avui m'he comprat un llibre de contes de molts autors, com per exemple: Afanasiev, Andréiev, Chéjov, Sienkiewicz, Kafka, Maupassant, Saki, Mark Twain, Schwob...Com podeu comprovar, m'estic re-educant com a lectora , la cosa va bé!
També he comprat "La princesa de jade" de Coia Valls, té un argument molt interessant i a més a més, me l'ha recomanat un expert en treballar amb paraules.
 "La madre" no l'he trobat però me'l porten la setmana pròxima. I per finalitzar, "El diario de Ana Frank", del qual la meva filla ja s'ha enganxat amb el conseqüent perill que demà a l'exàmen del "Jules Juliette" (s'escriu així?) es dediqui a explicar la vida de la pobre Ana Frank. Si és així, entonaré un mea culpa.
Un matí molt productiu el d'avui, no creieu?

ELS PAISATGES DE PAASILINNA.

A l'acabar el bosc de les guineus (penjades)

Amb l'exòtic encant de la daurada Lapònia tanco el llibre. Se m'ha quedat enganxat el somriure. M'agradarà saber si els ha passat el mateix a la resta de la gent del club. Com sempre faig una mica de safareig per les pàgines que el google decideix que són les que busco. En realitat no busco res concret, potser només saber alguna cosa més d'aquest “locu” que es diu Paasilinna. Decideixo que també hi posaré la paraula skolt al rectangle, perquè m'ha captivat el personatge de la vella, però no tenia ni idea de què volia dir ser una skolt.

Navego doncs, i penso que trist havia de ser conformar-se només amb L'Espasa.  En deu dir alguna cosa del Paasilinna l'Espasa? No ho puc saber, nosaltres la vam encaixar i és al soterrani, com que ja hi ha google ...

Què sé ara que no sabia fa una estona?

Doncs sé, per exemple, que Paasilinna vol dir fortalesa de pedra i que aquest cognom se'l va posar son pare després de renyir amb el seu avi que es deia Gullsten que vol dir pedra daurada. Ho he trobat en un altre blog de un altre club de lectura, precisament un que està format només per dones (ep, que amb això no vull dir res, només explico el que he trobat). El tal club de lectura es diu La Travesía  i m'ha interessat perquè dóna una biografia una mica més àmplia de l'escriptor, la resta de pàgines es calquen unes a les altres per explicar que abans d'escriure novel·les havia estat guardaboscos, periodista i poeta. La informació, les dones de La Travesía, la aconsegueixen de Biblio Monde.

També m'ha resultat interessant saber que l'skolt és un dels dialectes del sami, que abans de la segona guerra  mundial el parlaven milers de persones, però que ara només el parlen 400. Tot i ser una llengua tan minoritària s'està lluitant perquè no mori i l'any 1993 es van fer programes d'immersió lingüística. Semblà però que l'extinció arribarà en pocs anys irremeiablement. (en aquest cas la informació és de la Viquipèdia) 

Més coses sobre les skolt aquí.

I acabo amb unes frases de l'Arto Paasilinna que es repeteixen a diversos blogs, sempre en castellà, però no he acabat de saber quan i on les va dir, igual en el del deliciós suïcidi en grup, però no n'estic segura: 

La depresión puede revivirlo a uno si la vence. La alegría da contenido a la vida. La melancolía es el primer paso hacia la profundidad de ideas. El silencio serena y es como una fiesta. La muerte nos amenaza, pero también nos hace libres. La vida es un enorme regalo que no debemos subestimar. El bienestar sería algo así como un premio. Y la novela, un pedazo de vida

No està malament com a filosofia de vida, no? És clar que segur que pronunciades en skolt encara deuen sonar molt millor.

Nota: La foto tan mona dels lapons està robada a la Viquipedia

Una web estupenda

Per trobar llibres descatalogats o de segona ma a un bon preu. I quan parlo de bon preu vull dir un parell o tres d'euros...

Es diu iberlibro, i ens permet buscar llibres per autor, títol i paraula clau. I a més, permet ordenar els resultats per preu final total, és a dir, per la suma del preu del llibre més les despeses d'enviament.

Si es posa només el nom de l'autor, per alguna estranya raó, els primers llibres que surten són en anglès. Així que més val indicar en quin idioma està el títol.

A més, si és un llibre raro pot passar que no estigui disponible en cap llibreria del món mundial. Llavors, recorda no sé com la nostra recerca, i si mai aquest llibre entra al catàleg d'alguna d'aquestes llibreries, ens envien un email i ens demanen si el volem. Són així d'enrrotllats.

Avui m'ha arribat “el mito de la belleza” de Naomi Wolf. Un llibre tan bo i tan feminista que ja no es publica. I jo el tinc aquí! Mi tesoro...

Diari d'un boig, algunes observacions

Algun comentari sobre l'autor:

Veureu a la introducció del traductor (Carles Prado, que per cert és de Reus), com situa l'autor en el temps i en l'espai. Cal situar-nos en l'època en què Lu Xun escriu, començaments del segle XX, en plena efervescència a la Xina, fi de l'imperi xinès, influència europea, intents de modernització d'una cultura ancestral... Per això el "Pròleg a la primera edició de Crit de Combat" és una declaració de principis de l'autor. Ens dóna a conèixer les seves intencions, sobretot la de poder-ne "despertar un quants". Crec que val la pena una lectura atenta d'aquest conte, perquè explica el sentit de la seva obra. Si teniu curiositat (i temps) i aneu més enllà de la lectura dels dos primers contes, veureu com aquesta intenció de fer forat en la cultura i la mentalitat dels seus compatriotes va transformant-se en desengany. Els últims contes són tristos i decebuts, per la dificultat de fer trontollar les consciències ancestrals i anquilosades dels seus lectors, i també per la innovació de la seva escriptura, tant des del pun de vista del llenguatge com de la seva manera de narrar, d'enfocar els contes. Està creant una nova forma d'explicar les coses.

Al començament de "Diari d'un boig" hi ha un parell de pàgines escrites en cursiva i en un català més aviat arcaic i carrincló. És la manera en què el traductor va voler indicar que el text estava escrit en xinès clàssic. La resta del conte és en xinès modern (llengua blanca). Lu Xun és considerat un dels fundadors de la literatura moderna xinesa pel fet, entre altres coses, d'haver aconseguit alleugerir el llenguatge xinès, amb la col·laboració del Moviment 4 de maig.

En quant al contingut dels contes... ja en parlarem.

NAUFRAGI

I jo
vora el mar,
contemplant com les onades
escupen
les restes del meu naufragi
sobre la sorra.

Òscar Palazón