Desprès de la trobada

La solitud dels nombres primers
Paolo Giordano

Data de publicació: 19/02/2009
Titol Original: La solitudine dei numeri primi
Col•lecció: El Balancí

Desprès de la trobada – 20 d’octubre de 2010

Ens enyoràvem tant que hem avançat una setmana el dia de la trobada del Club de lectura. Bon rotllo, castanyes, carabassa, vi ranci, mistela..., tot molt literari. El llibre s’ha llegit bé. Alguns en un sol dia, d’altres en dos, tres o alguns més. Agrada molt la idea dels nombres primers que no es poden trobar mai, però decep que l’autor, enlloc d’aconseguir suggerir-ho amb els fets descrits, hagi de dedicar un capítol a explicar-ho.

La impressió general és que el llibre pretén i aconsegueix fer patir, però això, que en principi seria el seu èxit, arriba a molestar per la poca subtilesa utilitzada per aconseguir-ho i per l’abús reiterat. Als qui els ha agradat, en general, els decep el final, als qui no els ha agradat, en general, en salven els dos primers capítols i precisament el final. Hi ha unanimitat en que hi ha fragments perfectament inútils i que en ocasions ratllen el ridícul: la revenja de l’antiga companya de classe el dia del seu casori o el descobriment de l’anorèxia del metge desprès de no sé quants anys de casats, en són exemples paradigmàtics. Costa d’entendre que per explicar un amor impossible sigui necessari un catàleg tan ampli de tares físiques i psicològiques. La caracterització dels personatges és pobra i poc aprofundida ja que l’autor es dedica únicament a enllaçar desgràcia rere desgràcia per mantenir l’atenció del lector/a. L’estil és molt i molt planer, frases previsibles, breus i, a vegades, tocades d’un dramatisme innecessari.


Algunes frases per a tots els gustos recollides per la Magda a la trobada del Club:

- “He tingut la sensació que l’escriptor m’utilitzava”. “No tenia ganes de seguir patint constantment”. "No em molesti més, senyor".

- Al primer capítol ja es té la sensació que la pretensió única és que el lector/a es quedi “enganxat”, reforça les angoixes més del necessari.

- El llibre et deixa constantment amb la pregunta: i ara què passarà? D’aquesta manera vas llegint i llegint fins arribar al final.

- És efectista, però, si agafes un punt de distanciament, ni tan sols et fa patir.

- El llibre entreté, especialment en determinades descripcions força imaginatives, com la de l'Alice quan es pensa que ha vist la germana desapareguda i, de fet, només és una excusa per reclamar que el torni.

- Gairebé tots els personatges tenen alguna "tara". Els personatges són una festa per a qualsevol psiquiatre/a.

- Què hagués passat si la superdotada fos la noia i el que tingués la tara física fos el noi? La novel•la també hagués funcionat?

- El personatge masculí sembla la descripció d’un asperguer. Està tocat per la desaparició de la germana o s’aïlla del món a causa de la seva patologia? Podríem dir que és infeliç? Té sentiments?

- Els personatges no evolucionen. Per saber quants anys tenen a vegades cal mirar les dates del començament dels capítols.

- Sembla que l’autor ha volgut encabir com sigui totes les dificultats que pateixen els humans de l’època actual.

- Es poden salvar els dos primers capítols i el capítol final, són impactants i ben escrits. La resta no és gaire o gens creïble.

- El final decep, s’espera alguna cosa més definitiva. És com si l’autor ho hagués deixat tot a punt per a una possible segona part.

- L’autor basa l’estil en frases curtes i descripcions ràpides. Relata un fet darrera l’altre sense aturar-se a descriure ni a aprofundir.

- Es difícil entendre que hagi agradat tant i a tanta gent.

- Alguns membres del Club de lectura s’han sorprès que s’escollís aquest llibre. ;-)

....

Abans de la trobada

Hem tornar a canviar la data de la propera trobada. No som un grup amb gaire ordre, bona cosa. Hem canviat la data per poder reunir-nos abans. Millor cosa. Som un grup collonut. Mala paraula, no m'escau. Som un grup de conya. Millor així.

Tothom ha llegit la Soledat. Algunes amb avidesa, només un dia, altres, probablement, l'han fet durar una mica més. Ningú ha deixat els deures sense acabar. Som un grup disciplinat? Ni de lluny! Som un grup motivat.

En parlarem llargament, se'ns farà de nit entre paraules. Després, allò que hem dit, alguna de les coses que haurem dit, valdrà la pena escriure-les aquí, és una proposta. Perquè crec que aquesta hauria de ser una de les funcions d'aquest blog, magnific regal de l'Akane, que al costat de la llista dels llibres llegits (que l'Akane se n'ha deixat un i no el posa, caxis) hi quedin les nostres impressions, per a “la posteritat”, ni que sigui una posteritat efímera, com ho és tot. Només és una proposta, pot ser així, i pot no ser. No som un grup amb gaire ordre, ja ho he dit. Això m'hi fa sentir a gust, no ho havia dit, o sí.

De la novel·la pròpiament ja en parlarem dimecres. Però, puc fer una prèvia? Unes reflexions marginals? Puc. M'haig de respondre jo a mi, perquè no hi sou ara mateix darrera aquesta pantalla.

Jo no l'havia llegit abans. Recordo aquells taulells de llibreries, aquells aparadors, que en un moment determinat es van omplir de la cara de la Mirjan, una model holandesa que es va escollir per a la portada. No, jo llavors tampoc no sabia qui era aquesta senyora, de fet tampoc no ho sé ara, només he llegit el que diu la Wikipedia. El cas és que aquella mirada de sobte va ser a tot arreu i a mi quan una cosa és massa repetida m'agafa una especie de rebuig, digues-li prejudicis creats i ho endevinaràs. No el vaig comprar, ni el vaig llegir llavors, ho he fet ara, amb motivació, que no amb disciplina.

Però aquest llibre era tant a tot arreu, tan best seller, que és inevitable, per a mi ho és, preguntar-se per què. Què fa que un jove amb només 27 anys escrigui la seva primera novel·la i tothom la vulgui llegir? Se n'escriuen milers de llibres cada any i centenars de bons, segur. Per què alguns es compren i es tradueixen, i es tornen a comprar i a traduir, i a traduir i a comprar? Hi ha alguns elements necessaris i imprescindibles sense els quals un llibre mai no serà un best seller? He intentat recórrer al mestre, és a dir al google, i no és que m'hagi ajudat massa. La majoria em volien fer creure que no m'hi havia d'encaparrar, que de fet best seller únicament vol dir més venut, no hi ha res més. Quina manera de fugir d'estudi! Altres em deien alguna cosa més. Per exemple, que un best seller ha de tenir una trama que “enganxi” des del primer moment, i que en general la majoria d'escriptors de best sellers no se la juguen. La novel·la històrica, la de espionatge o la policíaca són les més socorregudes. La històrica ens fa creure que “aprenem” que en sabem més de qui eren o de què passava en anys o llocs llunyans. La d'espionatge i la policíaca tenen el camp llaurat, només cal llegir amb avidesa fins arribar al majordom. Un altre tret comú és el de l'heroi (de vegades amb heroïna incorporada) gent com nosaltres, propers per ubicació social, color de la pell, tendències sexuals ... Gent que passa dificultats, moltes, moltíssimes, una com a mínim a cada capítol i de vegades n'hi molts de capítols. Gent que finalment és capaç de sortir-s'en. Hi ha encara un altre tret en comú, mai no han de posar en qüestió la idiologia majoritària. Una novel·la anti nazis funcionarà, una anti jueus ho té més pelut.

La Soledat dels nombres primers no és ni històrica, ni d'espionatge ni policíaca. La Soledat dels nombres primers és una novel·la d'amor, encara més, és una novel·la d'amors impossibles. Tristan i Isolda, Romeo i Julieta, Els Ponts de Màdison ... Generalment han funcionat. Un noi blanc, de casa burgesa, heterosexual. Una noia blanca, de casa burgesa, heterosexual. El problema d'ell s'ubica a la ment, el problema d'ella al cos.

Ep, no passa res, perfectament possibles aquests protagonistes. El més important és que l'escriptor sàpiga dibuixar-los bé i aconsegueixi una bona trama, que ens digui coses, que ens aporti, que ens sedueixi. Ja en parlarem dimecres. Però no puc evitar pensar què hagués passat sense el component d'amor impossible, si no fossin blancs, si no fossin heterosexuals, si no els passessin desgracies a cada capítol. Què hagués passat si fos ella la intel·ligent i ell qui tingués un problema físic. Hagués funcionat? S'hagués pogut convertir en un best seller? I després em pregunto per què em faig aquestes preguntes. De fet, potser, no ho sé, l'únic que cal fer quan tens un llibre a les mans és llegir, deixar-te emportar per la trama, deixar-te seduir, i si ho aconsegueix ja n'hi ha prou. Ens ha seduït la Soledat dels nombres primers? En parlarem dimecres i després, és una proposta, ho deixarem aquí per a l'efímera posteritat.

HISTÒRIES A LA VORA DEL FOC

L'ermita de Sant Martí de Porres es va construir arran d'una promesa: el guariment d'un fill després d'un greu accident laboral. Vet aquí la història. A principis dels anys setanta, la família Vives Escoda havia comprat la casa al Josep Freixes fill. Així consta en els documents de la compra de la casa, segons Miquel Vives Artés. Al cap de poc temps, a l'octubre de 1971, la família pateix un fort revés. Un dels seus fills, el Jaume, va tenir un greu accident laboral que li va ocasionar un alt percentatge de cremades al cos. Va estar hospitalitzat més d'un any a la planta dels grans cremats a la Vall d'Hebron de Barcelona. Va ser intervingut en 14 ocasions i, durant un temps, es va témer per la seua vida. En el procés de recuperació, que va ser lent, apareix la figura de Martí de Porres, el sant dels malats, a qui l'Antonieta, la mare, tenia devoció. Sembla que la millora del Jaume i la fe de la família vers el sant, van ser la causa de la construcció de l'ermita: una promesa que es va acomplir fins a les últimes conseqüències.
La història del Jaume va traspassar el llindar estrictament familiar, i va arribar a guanyar un premi en un programa de ràdio que, l'any 1972, s'anomenava La voz del Mediterráneo. En aquella ocasió, el locutor demanava als oients una història entranyable en la pròxima festa de la mare. És així com el Jaume va enviar una carta a Xavier Pedrol, el locutor de Radio Tarragona, per explicar la seua emotiva història. En aquella carta, el protagonista explicava com s'havia guarit del seu terrible accident, i com l'amor de la família i, sobretot, el de la seua mare, l'Antonieta, havien aconseguit la salvació que molts creien impossible. La història va aconseguir conmoure el locutor, els redactors i els oients de Radio Tarragona. Va obtenir el primer premi del concurs "La historia más bella del año 1972", que consistia en un parament de mobles per a matrimoni.
...
Al setembre de 1975 les tasques de construcció s'havien enllestit, i és quan s'inicia la tramitació per ser santificada pel bisbe d'aleshores, el bisbe de Tortosa, Ricard M. Carles, les autoritzacions pertinents, tant per fer l'acte com per a la benedicció i inauguració de l'ermita al Govern Civil de Tarragona.
El dia 24 de setembre de 1975 es va fer l'acte de celebració a càrrec del bisbe de Tortosa. La família recorda que va arribar a Gavadà amb un sis-cents de l'època i sota el control de la Guàrdia Civil. Aquell acte va ser molt emotiu i se'n fa ressò en diverses publicacions eclesiàstiques a Barcelona.

Un cant a l'enyor: Gavadà en la seua plenitud

Cristina Castellnou i Espelta

SUGGERIMENTS

Se m'ha acudit que potser seria bona idea, posar en algun raconet d'aquest bloc la llista de llibres que hem llegit , què us sembla?
- El vertigen del trapezista. Jesús M. Tibau
-L'habitació grisa. Mònica Batet
-Claus i Lucas. Agota Kristof
-L'Edat de ferro. J.M. Coetzee
-La dona justa. Sandor Marai
-El cor és un caçador solitari. Carson McCullers
-Elegia. Philip Roth
-Una cosa per explicar-vos. Hanif Kureishi
-La solitud dels nombres primers. Paolo Giordano
No sé si m'he deixat algun, per tant, els que tinguin més memòria o estiguin millor documentats que facin la revisió pertinent.

Have a nice long weekend!

MÉS EDUCACIÓ SIBERIANA

Ja sé que em repeteixo més que l'all, però el comentari de la Magda ha propiciat que us ofereixi la ressenya en castellà d'aquest llibre, ja que és molt més complerta i us pot donar una millor idea del seu argument.
Basada en la experiencia personal del autor, esta novela relata la extraordinaria historia de los Urcas, una insólita comunidad de bandidos siberianos que tienen el dudoso honor de ser los únicos oponentes a Stalin que fueron deportados desde Siberia en lugar de hacia Siberia, destino de miles de víctimas del régimen soviético.
Los urcas fueron expulsados por el dictador ruso a la Transnitria, una larga franja entre Moldavia y Ucrania, aún hoy una tierra de nadie -en 1990 declaró su independencia, pero ningún Estado la reconoce-, asolada por la corrupción, el crimen organizado y el contrabando. Y precisamente allí nació y se crió Nikolái Lilin, en el seno de una gran familia que se enorgullece de no reconocer otra autoridad que la de sus ancianos, obligando a sus miembros a respetar un estricto código de conducta que les permite definirse a sí mismos como "criminales honestos". Con un profundo sentido de libertad y justicia, y exaltando valores como la lealtad, la humildad y la generosidad, los urcas no sólo prohíben las drogas, la violación y el desprecio hacia los débiles, sino que incluso castigan estos delitos con la muerte. Y como símbolo tangible de una ética tan peculiar, los tatuajes se presentan como un libro misterioso cuyas páginas custodian un lenguaje que nunca debe pronunciarse.

La primera navalla, la primera baralla, la primera estada a la presó; són alguns del ritus de pas descrits en aquest estremidor relat autobiogràfic, d'un dels últims supervivents del urkes. Integrants d'una antiga comunitat confinada a Sibèria, aquests descendents de criminals, aïllats per Stalin i deportats a l'enclavament rus del Transnièdster, a Moldàvia, es regien per un estricte codi de l'honor. Tot i la mirada crítica del narrador, el relat sovint és tenyit de la nostàlgia que inspiren els mites.

Una educació siberiana, saludada amb grans elogis per Roberto Saviano, autor de Gomorra, és un llibre de gran valor literari i antropològic, que interessarà als lectors tant pel ritme narratiu com per la profunditat de l'experiència humana que s'hi descriu.

UNA SORTIDA DIGNA

Si mireu la llista de Seguidors trobareu que se'ns ha unit el Jesús Tibau, escriptor de les Terres de l'Ebre i que quan aquest Club de Lectura iniciava el seu camí, va tenir la gentilesa de fer-nos una visita per comentar un dels seus llibres.
Com l'1 de novembre és aquí mateix, aprofito per recomanar-vos Una sortida digna, on trobareu un Tibau amb una visió molt particular del tema en qüestió.

En aquest quart recull de contes de Tibau, la mort sempre hi és present d'una manera o altra, però amb la visió particular de l'autor, i una barreja d'humor i tendresa. No se'ns mostra dramàtica i macabra, sinó al contrari, de manera vital, gràcies a una original galeria de sentiments i personatges: la roda de premsa d'un ressuscitat, unes oposicions a sicari municipal, un taxidermista rancuniós o uns especials "viananys" (vianants dels anys).

UN TAST DE POESIA POSTPOÈTICA

Per tot aquells que encara no coneixeu a l'Agustín Fernández Mallo, aquí teniu un tast de Carne de Píxel, que en el seu dia me'l va recomanar l'Òscar i particularment, em va agradar molt.

mi cara digitalizada en el parpadeo de la pantalla. A mitad de la calle un portal, 1m2 de acera, 2m3 de aire, escenario en el que el tiempo (emboscado en su abstracción sin masa ni peso) a fin de encarnarse saqueará el recuerdo. El tiempo a tu lado me mostró que no hay más razones para creer en la imposibilidad de la vida después de la muerte de las que hay para creerla igualmente imposible antes. Que la luz que a cada instante llega y te hace feliz y bien hecho son besos que lanzaste y en forma de verdad irrefutable (invisible) regresan (quién ve la luz). Que la soledad del sprinter supera a la del corredor de fondo no porque llegue primero, sino porque imagina que llegará primero; pero, adónde. Sin habla, mirabas fijamente, apretabas mi mano, llorabas y llovía. Vi claro en ese instante (suma de instantes) por qué era tan bueno el verso tan malo que antes de morir recitó aquel Replicante, porque en tus ojos vi cosas que jamás ni yo ni nadie había visto, y todas se perderán (son simultáneas muerte y vida) como tus lágrimas en la lluvia. No hubo esta vez ningún pájaro blanco al vuelo para decirnos que algo muere en luz saturada para que otra cosa nazca en vacío (lo dijo Heinsenberg, lo dijo Heráclito, lo dijo Burgalat, lo dijeron tantos). Sólo transparente opacidad. Ahora yo ya sólo aspiro a las enumeraciones.
...