Petites joies literàries: L'ordre del dia d'Éric Vuillard

L'ordre del dia, d'Éric Vuillard és un llibre petit i un gran pamflet. Literàriament magnífic. Però és, sobretot, una gran obra per a la reflexió sobre la facilitat com l'horror pot adquirir el poder amb el vist i plau, de vegades innocent, de la majoria de la població. De lectura imprescindible.

Deixem aquí un tastet, un dels capítols titulat "Els morts"



     Per tal de consagrar l'annexió d'Àustria, es va organitzar un referèndum. Es van detenir els opositors que quedaven. Els capellans van cridar des del púlpit a favor de votar els nazis i les esglésies es van omplir de banderes amb la creu gamada. Fins i tot l'exlíder dels socialdemòcrates va cridar a votar sí. No hi va haver quasi cap veu discordant. El 99'75% dels austríacs van votar a favor de la incorporació al Reich. I mentre els vint-i-quatre senyors del principi d'aquesta història, els sacerdots de la gran industria alemanya, ja estaven estudiant el desembarcament del país, Hitler havia fet el que se'n podia dir una gira triomfal per Àustria. Durant aquest fantàstic retrobament, va ser aclamat per tot arreu.

     I tot i així, just abans de l'Anschluss hi va haver més de mil set-cents suïcidis en una sola setmana. Ben aviat, anunciar un suïcidi a través de la premsa es convertia en un acte de resistència. Uns quants periodistes encara gosaren escriure: "mort sobtada"; les represalies els faran callar ràpid. Es buscaran altres fórmules usuals, que no comportin conseqüències. Així, doncs, es desconeixen el nombre i els noms dels que van posar fi als seus dies. L'endemà de l'annexió, encara es van poder llegir a la "Neue Freie Presse" quatre necrologies: "El 12 de març, al matí, encara Alma Biro, funcionària, de quaranta anys d'edat, es va tallar les venes amb una navalla d'afaitar, abans d'obrir la clau de gas. Al mateix temps, l'escriptor Karl Schlesinger, de quaranta-nou anys, es va disparar un tret a la templa. Una mestressa de casa, Helene Kuhner, de seixanta-nou anys, també es va suïcidar. A la tarda, Leopold Bien, funcionari, de trenta-sis anys, es va llançar per la finestra. Es desconeixien els motius del seu acte". Aquesta petita postil·la banal es vergonyosa. Perquè el 13 de març ningú no pot ignorar els seus motius. Ningú. De fet no es pot parlar de motius, sinó d'una sola i mateixa causa. 

    Alma, Karl, Leopold o Helene, potser van veure, des de la finestra, aquells jueus que arrossegaven pels carrers. N'hi va haver prou que entrelluquessin aquells a qui havien rapat el cap per entendre-ho tot. N'hi va haver prou que entrelluquessin aquell home a qui els vianants li havien pintat a la nuca una creu de tau, la dels croats i la que tot just feia una hora encara portava el canceller Schuschnigg a la solapa de la jaqueta. Fins i tot n'hi va haver prou que els ho diguessin, que ho calculessin, que ho endevinessin, que ho imaginessin abans fins i tot que passés. N'hi va haver prou que miressin com somreia la gent per saber-ho.

      I tant és que aquell matí Helene hagués vist o no, entre la gentada cridanera, els jueus ajupits, de quatre grapes, obligats a netejar les voreres sota les mirades divertides dels vianants. Tant és que hagués assistit o no a aquelles escenes repugnats en què se'ls feia pasturar l'herba. La seva mort tradueix només el que ella va sentir, la gran desgràcia, la realitat espantosa, el seu fàstic per un món que va veure desplegar-se a la seva nuesa assassina. Perquè en el fons, el crim ja era allà, en les banderoles, en el somriure de les noies, en tota aquella primavera pervertida. Helene Kuhner devia sentir l'odi i el delit. Devia entreveure -en un èxtasi terrorífic- darrere d'aquells milers de siluetes, de rostres, milions de forçats. I va endevinar , darrere la joia esgarrifosa, la pedrera de granit de Mauthausen. I llavors, es va veure morir. En el somriure de les noies de Viena, el 12 de març de 1938, en mig dels crits de la multitud, en l'olor fresca dels miosotis, en el cor d'aquella alegria estranya, de tot aquell fervor, devia sentir una pena ben negra.

     Serpentines, confeti, banderoles. Què se n'ha fet, d'aquelles noies boges d'entusiasme, què se n'ha fet, del seu somriure?, de la seva despreocupació?, del seu rostre tan sincer, tan alegre!, de tota aquella joia del març del 1938?Si avui una d'elles es reconeix de sobte en la pantalla, què pensa? El pensament veritable sempre és secret, des de l'origen del món. Es pensa per apòcope, en apnea. A sota, la vida corre com una saba, lenta, subterrània. Però ara que les arrugues li han rosegat la boca, li han irisat les parpelles, li han emmudit la veu -la mirada errant per la superfície de les coses, entre el televisor que escup les seves imatges d'arxiu i el iogurt, mentre la infermera feineja al seu voltant, sense saber res, molt lluny de la guerra mundial, les generacions succeint-se com es relleven els sentiments en la negra nit-, com es pot separar la joventut que s'ha viscut, l'olor de fruita, aquella pujada de saba que talla l'alè, d'entre l'horror? No ho sé. I en la seva resistència, entre la fada d'olor d'èter i de tintura de iode, en la seva fragilitat d'ocell, aquesta vella nena pansida que es reconeix en la pel·lícula, en el rectangle fred del televisor, ella que continua viva, després de la guerra, les ruïnes, l'ocupació americana o russa, les sandàlies que li molesten sota el linòleum, les mans lentes i plenes de taques que li cauen lentament dels braços de la butaca de rotang quan la infermera obre la porta, ¿no sospira mai, quan treu els records penosos del seu formol?

      Alma Biro, Karl Schlesinger, Leopold Bien i Helene Kuhner no van viure tan de temps. Abans de llançar-se per la finestra, el 12 de març de 1938, Leopold va haver d'afrontar diversos cops la veritat, i després la vergonya. Què no era austríac, ell també?, i que no havia hagut de suportar durant any les facècies grotesques del nacionalisme? Quan al matí dos nazis austríacs li van trucar a la porta, de sobte la cara del jove va semblar molt vella. Feia temps que buscava paraules noves, allunyades de l'autoritat i de la seva violència, però ja no en trobava. Vagava dies sencers pels carrers, amb la por de topar un amic malvolent o un antic col·lega que girés la cara. La vida que li agradava ja no existia. No en quedava res: ni els escrúpols de la feina, on ell trobava un cert plaer a fer-la bé, ni l'àpat frugal del migdia, un entrepà assegut a les escales d'un vell edifici mentre mirava els vianants. Tot havia estat destruït. així, doncs, aquell matí del 12 de març, quan va sonar el timbre, els pensaments el van envoltar de boira, va sentir un moment aquella veueta interior que sempre s'escapa de les llargues intoxicacions de l'ànima; va obrir la finestra i va saltar.

      En una carta a Margareta Steeffin, amb un ironia febril que amb el temps i les revelacions de posts-guerra esdevé força insuportable, Walter Benjamin explica que de sobte van tallar el gas als jueus de Viena; el consum que en feien comportava pèrdues a la companyia. I és que els consumidors més grans eren precisament els que no pagaven les factures, afegeix. En aquest punt, la carta que Benjamin adreça a Margareta fa un tomb estrany. No estem segurs d'entendre-ho bé. Dubtem. El seu significat flota entre les branques, al cel pàl·lid, i quan s'aclareix, formant de sobte un petit bassal de sentit enmig d'enlloc, es converteix en un dels més bojos i més tristos de tots els temps. Perquè si la companyia austríaca els negava els subministrament, això volia dir que els jueus se suïcidaven sobretot amb gas i deixaven impagades les factures. Em vaig demanar si això era veritat -si se n'havien inventat, d'horrors, en la època, per un pragmatisme exagerat-, o si era només una broma de les més amargues o una realitat; quan l'humor s'inclina cap a tanta negror, diu la veritat.

      En una adversitat tan gran, les coses perden el nom. S'allunyen de nosaltres. I ja no es pot parlar de suïcidi. Alma Biro no es va suïcidar. Karl Scchlesinger no es va sïcidar. Leopold Bien no es va suïcidar. I Helene Kulner tampoc. Cap d'ells no es va suïcidar. La seva mort no es pot correspondre amb el relat misteriós de les seves pròpies desgràcies. Ni tan sols es pot dir que haguessin triat morir dignament. No. No va ser una desesperació íntima el que els va destruir. El seu dolor es una cosa col·lectiva. I els seu suïcidi és el crim d'un altre.
  

Peties joies literàries. El meu joquei, De "Manual per a dones de fer fer feines". Lucia Berlin

EL MEU JOQUEI

M'agrada treballar a urgències; hi coneixes homes, si més no. Homes de debò, herois. Bombers i joqueis. Sempre n'arriben, a urgències. Les radiografies dels joqueis són extraordinàries. Es passen la vida trencant-se ossos, però llavors els els embenem i disputen la cursa següent. El seu esquelet sembla un arbre, Un brontosaure reconstruït. Les radiografies de sant Sebastià.

Em toquen els joqueis perquè parlo espanyol i gairebé tots són mexicans. El primer joquei que vaig conèixer va ser el Muñoz. Renoi. Per a mi desvestir pacients és el pa de cada dia, no em costa gens, només trigo uns quants segons, però en Muñoz estava allà estirat, inconscient, com un déu asteca en miniatura. Passava que la roba era tan complicada que semblava que practiqués un ritual estrambòtic. Va ser inquietant perquè trigava molt, com quan Mishima necessita tres pàgines perquè la senyora es tregui el quimono. La camisa de setí color magenta tenia una tirallonga de botons al llarg de l'espatlla i a cada canell esquifit, i els pantalons estaven fermats amb un seguit de puntes intricades i lligats amb nusos precolombins. Les botes li feien pudor de fems i de suor, però eren suaus i delicades com les sabates de la Ventafocs. I continuava dormint, com un príncep encantat.

Va començar a cridar a la mare quan ni tan sols s'havia despertat del tot. I no es va limitar a agafar-me la mà, com és habitual entre alguns pacients, sinó que se'm va aferrar al coll i va somicar:Mamacita! Mamacita! només es deixaria examinar pel doctor Johnson si jo l'agafava i el bressolava com una criatura. Era menut com un nen, però fort i musculós. Un home a la meva falsa ¿Un home de somni? ¿Un bebè de somni?

El doctor Johnson m'humitejava el front amb l'esponja mentre jo traduïa. S'havia trencat la clavícula i com a mínim tres costelles, i era probable que tingués una commoció. No, va dir en Muñoz. Havia de córrer a les curses de l'endemà. Porta'l a radiologia, va dir el doctor Johnson. Com que no es volia estirar a la llitera, el vaig haver de traginar pel passadís, com King Kong, El plorava espantat i les llàgrimes m'amaraven els pits.

Vaig esperar el tècnic de radiologia a la sala fosca. El vaig consolar com hauria consolat un cavall. Cálmate, lindo, cálmate.   Despacio... despacio. Es va asserenar als meus braços, respirant i esbufegant amb suavitat. Li vaig acariciar l'esquena prima. Es va estremir i va pampalluguejar com la d'un poltre jove i esplèndid. Va ser meravellós. 

petites joies literàries. La loteria de Babilonia

La loteria de Babilonia. Un altre relat sobre loteries:

Como todos los hombres de Babilonia, he sido procónsul; como todos, esclavo; también he conocido la omnipotencia, el oprobio, las cárceles. Miren: a mi mano derecha le falta el índice. Miren: por este desgarrón de la capa se ve en mi estómago un tatuaje bermejo; es el segundo símbolo, Beth. Esta letra, en las noches de luna llena, me confiere poder sobre los hombres cuya marca es Ghimel, pero me subordina a los de Aleph, que en las noches sin luna deben obediencia a los de Ghimel. En el crepúsculo del alba, en un sótano, he yugulado ante una piedra negra toros sagrados. Durante un añode la luna, he sido declarado invisible: gritaba y no me respondían, robaba el pan y no medecapitaban. He conocido lo que ignoran los griegos: la incertidumbre. En una cámara de bronce, ante el pañuelo silencioso del estrangulador, la esperanza me ha sido fiel; en el río de los deleites, el pánico. Heráclides Póntico refiere con admiración que Pitágoras recordaba haber sido Pirro y antes Euforbo y antes algún otro mortal; para recordar vicisitudes análogas yo no preciso recurrir a la muerte ni aún a la impostura.

Debo esa variedad casi atroz a una institución que otras repúblicas ignoran o que obra en ellas de modo imperfecto y secreto: la lotería

Continua llegint

..

Petites joies literàries: "Sin palabras" de Yasunari Kawabata

Sin palabras

Se dice que Omiya Akifusa no volverá a decir una palabra. El novelista, que tiene sesenta años, tampoco volverá a escribir una sola letra. Es decir, además de que no volverá a escribir novelas, ni siquiera una palabra suelta ... continuar llegint

 Sin palabras és un dels contes publicats a "Primera nieve en el monte Fuji". Editats, en castellà, l'any 2007 per BELACQVA


 

Petites joies literàries. D'A a X

Amb permís de la poca, però selecta,  concurrència d'aquest blog, continuo amb les petites joies literàries. Escrits senzills, de no més de dues pàgines, que m'han colpit, literàriament parlant.

Avui us porto John Berger. Transcriuré una de les cartes del llibre D'A a X. Són cartes que escriu l'A'ida al Xavier, el seu amor, que és a la presó per insurgent, condemnat a cadena perpètua. Ella li parla del món. A la seva manera. Una delícia. 
______________________________________________________________________________________

Mi soplete,
      Miro per la finestra, i a la llunyania, a l'altra banda de la casa d'en Dimitri, veig un gos que camina en pas lent mentre ensuma el terra. Com jo, busca alguna cosa i no sap què. Es podria dir que està a l'expectativa, amb tots els sentits alerta, com si esperés una sorpresa. I jo busco les paraules per descriure com estic amb tu.
      Una de les coses curioses que una dona pot oferir a un home és un sostre corb. No riguis. Les pagodes són femenines.
      De seguida que una dona passa un quant temps en una habitació el sostre comença a corbar-se. No te n'havies adonat mai?  Si és infeliç en aquella estança el sostre cau com una màniga estripada. Si està contenta, es corba i es corba com les muntanyes de Galilea. Perquè es produeixi aquest fenomen, no n'hi ha prou en què la dona hi estigui de pas, hi ha de viure. És un fenomen semblant a la meteorologia, ha de durar mesos.
     Si dura mesos és com si alguns ciclons i anticiclons creuessin el sostre i el fessin onejar, com si la geometria hagués anat a jugar una partida de jaquet i no hagués tornat mai més. Fora angles rectes; corbes, només. 
     Quan un home s'estira en una habitació com aquesta, el sostre, en lloc de ser sobre seu, se li posa al costat, se li ajusta al cos. Estira't a la llitera. T'envio un sostre corb.
     Condueixo cap a Mirar, on anàvem a menjar pel teu aniversari. Segueixo el mateix camí que agafàvem. 
     El sol està a punt de pondre's. El sol és curt de vista. No veu el que canvia. Les terrasses que cauen de la muntanya sempre són iguals. El sol les coneix. (Està tot molt sec; fa dos mesos que no plou.) De seguida que la falda s'anivella una mica, apareixen les cases i les cabanyes. I aquí sí que es produeixen petits canvis cada hora, canvis que el sol no percep. 
    Les "chozas" seuen una al costat de l'altra, amb les portes obertes, i comenten els avatars del dia, les darreres morts, qui s'ha quedat embarassada i on s'ha d'anar a buscar l'aigua avui. Mil llars. Totes amb secrets inesperats.
   T'han posat on ets per separat-te d'aquests secrets. Jo te'ls envio, mentre el sol es pon. No poden llegir-los, però tu sí i també ...

la teva
A'ida

P. d.: Mira al sostre 

Petites joies de literatura africana. En la sombra de la guerra de Ben Okri

En la sombra de la guerra

De: Ben Okri
Traducció: Angélica Sáenz i Juan Carlos González
Extret del document: Un acercamineto a la literatura africana contemporánea





Esta tarde llegaron al pueblo tres soldados. Ahuyentaron cabras y gallinas, luego fueron hasta el bar de la palmera y pidieron una marmita de vino de palma. Allí bebieron entre las moscas. Omovo los observaba desde la ventana mientras esperaba que su padre saliera. Ambos escuchaban la radio. Su padre le había comprado barato ese viejo Grundig a una familia que tuvo que huir de la ciudad cuando estalló la guerra. La radio estaba  cubierto con un trapo blanco que la hacía parecer un objeto de culto doméstico. Escuchaban las noticias sobre bombardeos y ataques aéreos en el interior del país. Su padre se peinó, dividiéndose cuidadosamente el cabello a la mitad, enseguida se dio algunas palmaditas de loción para afeitar sobre la cara sin rasurar. Omovo miraba por la ventana, fastidiado con la presencia de su padre. A esa hora, durante los últimos siete días, una extraña mujer con un velo negro en la cabeza había estado pasando frente a la casa. Subía por los caminos del pueblo, cruzaba la autopista para luego perderse en el bosque. Omovo esperaba que la mujer apareciera.

Ya habían concluido las noticias del día y el locutor dijo que esa noche habría un eclipse de luna. El padre de Omovo se enjugó el sudor dé la cara con la palma de la mano y dijo con cierta amargura: “Como si un eclipse fuera a detener esta guerra”. “¿Qué es un eclipse?” Preguntó Omovo. “Es cuando el mundo se oscurece y suceden cosas extrañas”. “¿Cómo qué?” Su padre encendió un cigarrillo. “Los muertos salen a caminar y a cantar. Así que no te quedes fuera hasta tarde. ¿Oíste?” “Los eclipses odian a los niños. Se los  comen”. Omovo no le creyó. Su padre sonrió, le dio sus diez kobos de mesada, y dijo: “Apaga la radio. No es bueno que un niño escuche noticias de guerra”. Omovo asintió. Omovo lo apagó. Su padre vertió una libación en la puerta y oró a sus ancestros. Luego luchó hasta ponerse un gastado abrigo que hacía tiempo le quedaba pequeño. Cuando terminó, tomó su maleta y salió pavoneándose de prisa. Omovo lo observó dibujar su camino hasta la parada del bus en la avenida. Cuando llegó un bus danfo y su padre se fue en él.

Omovo volvió a encender la radio. Se sentó en el marco de la ventana y esperó a que la mujer apareciera. La última vez que la vio, ella había pasado como un fantasma agitando los pliegues de su bata amarilla. Los niños dejaron lo que estaban  haciendo y se quedaron mirándola. Habían dicho que ella no tenía sombra. Le habían dicho que sus pies nunca tocaban el suelo. Mientras pasaba, los  niños empezaron a arrojarle cosas. No se inmutó, no aceleró el paso, ni miró hacia atrás.

El calor era sofocante. Los ruidos se desvanecían y perdian sus contornos. La gente del pueblo  caminaba como sonámbula entre sus  quehaceres. Los tres soldados bebían vino de palma y jugaban damas chinas bajo la agobiante luz del sol. Omovo se dio cuenta de que cada vez que los niños pasaban por el bar los soldados los llamaban, les hablaban y les daban algún dinero. Omovo bajó corriendo las escaleras y cruzó por el bar lentamente. Los soldados se quedaron mirándolo. Cuando regresaba uno de ellos lo llamó. “¿Cómo te llamas?” Le preguntó.Omovo vaciló, sonrió traviesamente, y dijo:  “Eclipse”  El soldado soltó una carcajada salpicando a Omovo de saliva en la cara. Tenía brotadas las venas de la cara. Sus compañeros parecían desinteresados.Se espantaban las moscas mientras se concentraban en el juego. Tenían las armas sobre la mesa. Omovo se dio cuenta de que estaban numeradas El hombre dijo: “¿Tu papá te puso ese nombre porque tienes labios gruesos? Sus compañeros observaron a Omovo y rompieron en risas. Omovo asintió. “Eres un buen chico”. Dijo el hombre. Se quedó en silencio por un momento. Luego le preguntó, con otro tono de voz: “¿Has visto a la mujer que se cubre la cara con un trapo negro?” “No”. El hombre le dio a Omovo diez kobos y dijo: “Es una espía que ayuda al enemigo. Si la ves, ven a decirnos inmediatamente, ¿entendiste?” Omovo rechazó el dinero y subió de nuevo las escaleras. Se volvió a acomodar en el marco de la ventana. Cada tanto, los soldados lo miraban.

Omovo sucumbió al calor, y pronto se durmió sentado. Los gallos lo despertaron con su canto desanimado. Sintió como la tarde lánguidamnete se transformaba en noche. Los soldados dormitaban en el bar. Empezaron las noticias de la hora. Omovo escuchaba sin entender acerca de las bajas del día. El locutor se rindió  al estupor, bostezó, se disculpó, y dio más detalles sobre los enfrentamientos. Cuando Omovo levantó la mirada vio que la mujer ya había pasado. Los  hombres habian dejado el bar. Los vio abrise paso entre los aleros de las casas de paja tropezandose entre nubes de calor. La mujer iba más adelante en el camino. Omovo bajó las escaleras corriendo y siguió a los hombres. Uno de ellos se había quitado la camisa del uniforme. El soldado de atrás tenía el trasero tan grande que se le habían empezado a descoser los pantalones. Omovo los siguió por la autopista. Cuando entraron al bosque, los hombres dejaron de seguir a la mujer y tomaron una ruta diferente. Parecía que sabían lo que hacían. Omovo se apresuró para no perder de vista a la mujer. La siguió entre la espesa vegetación. Llevaba puesta una bata desteñida y un chal gris, el velo negro le cubria el rostro. Llevaba una canasta roja sobre la cabeza. Omovo olvidó por completo fijarse si la mujer tenía sombra o si sus pies tocaban el suelo.

Cruzó por propiedades a medio construir con ostentosos carteles y cercas desbaratadas. Atravesó una fábrica de cemento abandonada donde los ladrillos desmontados estaban dispuestos en montones y las barracas de los trabajadores estaban desoladas. Pasó per un árbol de baobab, bajo el cual yacía completo el esqueleto de un animal grande.Una serpiente se descolgó de una rama y se deslizó entre la maleza. A lo lejos, más allá del acantilado, oyó una música fuerte y gente vitoreando consignas de guerra que se oían por encima del ruido. Siguió a la mujer hasta llegar a un rústico campamaento en el fondo del valle. En la media luz de una cueva siluetas iban y venian. La mujer se les aproximó. Las siluetas la rodearon y la tocaron Para luego conducirla hacia la cueva. Escuchó sus voces fatigadas agradeciéndole. Cuando la mujer volvió a aparecer, ya no tenía consigo la canasta. Niños con los estómagos hichados de hambre y mujeres vestidas con harapos la acompañaron hasta la mitad de la colina. Luego, sin quererse separar de ella, tocándola como si nunca más fueran a volverla a ver, regresaron.

La siguió hasta llegar a un rio fangoso. Ella se movía como si una fuerza invisible tratara de arrastrarla. Omovo vio canoas volcadas y montones de ropa empapada flotando en el agua trubia. Vio flotando algunos víveres desperdiciados: lonjas de pan en envolturas de polietileno, recipientes de comida, latas de Coca-Cola. Al mirar de nuevo hacia donde estavan las canoas, vio cadáveres hichados de animales. En la orilla del rio, vio algunos billetes fuera  de circulación. Notó el nauseabundo hedor del aire. Entonces, escuchó una pesada respiración detras suyo, después, alguien tosiendo y escupiendo. Reconoció la voz de uno de los soldados apresurando a los otros para ir más rápido. Omovo se agazapó a la sombra de un árbol. Los soldados pasaron de largo. Poco después escuchó un grito. Los hombres habían alcanzado a la mujer. La rodearon.“¿Dónde están los demás?” Gritó uno de ellos. La mujer no respondió. “¡Maldita bruja! ¿Quieres morir, no? ¿Dónde están?” Permanecía callada. Tenía la cabeza agachada. Uno de los soldados tosió y escupió al río. “¡Habla! ¡Habla!” Le dijo mientras la abofeteaba. El soldado gordo le rasgó el velo y lo arrojó al piso. Ella se agachó a recogerlo y se quedo arrodillada, aun mantenía cabeza abajo. Era calva y tenía una profunda cicatriz que le desfiguraba la cara. Tenía una herida abierta a un lado del rostro. El soldado sin camisa la empujó. Cayó de bruces y permaneció inmóvil.

La luz del bosque cambió y por primera vez Omovo vio que los animales muertos en el río eran en realidad cadáveres de hombres. Sus cuerpos estaban enredados en algas de río y tenían los ojos hinchados. Antes de que pudiera reaccionar, escuchó otro grito. La mujerse puso de pie, con el velo en la mano, se dio vuelta hacia el soldado gordo, se estiró cuan larga era, y le escupió a la cara. Empezó a aullar como loca, mientras ondeaba el velo en el aire. Los otros dos soldados retrocedieron. El soldado gordo se limpió la cara y levantó el arma hasta la altura del estomago de la mujer. Un segundo antes de que Omovo escuchara el disparo, un violento aletear sobre su cabeza lo asustó haciéndolo salir de su escondite. Corrió por el bosque gritando. Los soldados lo persiguieron. Corrió entre una neblina que parecía salir de las rocas. Mientras corría vio un búho que lo miraba desde una covacha de hojas. Se tropezó con las raíces de un árbol y se desmayó al golpearse la cabeza contra el suelo. 

Cuando volvió en si estaba muy oscuro. Agitó los dedos frente a la cara sin poder ver nada. Gritó al confundir la oscuridad con ceguera, dio tumbos y chocó con la puerta. Cuando se recuperó de la conmoción escuchó voces afuera y el radio murmurando noticias sobre la guerra. Logró llegar al balcón anhelando haber recobrado la vista, pero al llegar allí se sorprendió al encontrar a su padre sentado en la silla de mimbre, bebiendo vino de palma con los tres soldados. 

Omovo corrió frenéticamente hacia su padre y los tres hombres. “Debes agradecerles”, dijo su padre. “Te trajeron del bosque”.  Omovo, invadido por el delirio, empezó a decirle a su padre lo que había visto. Pero su padre, disculpándose con  una sonrisa nerviosa, tomó a su hijo y lo llevó a la cama.

Petites joies literàries: El Cavall de Nikos Kavadias

EL CAVALL

De: Li i altres relats
Nikos Kavadias. 
Club Editor. 

 Escriure a una persona potser és fàcil per a molta gent. Escriure a un animal és increïblement difícil. Això és el que em fa por.

                     No me'n sortiré.

Les mans se m'han endurit amb el teu corretjam, i l'ànima per un motiu diferent. Però cal que ho faci. En sento la necessitat. Per això t'escriuré.

Al començament no em volies. En mi vas reconèixer l'inexpert de mà fluixa. Tenies raó. Potser era la primera vegada que veia un cavall de tan a prop. Els únics cavalls que jo havia vist eren els dels circs, on estaven al servei de cosacs, i els de les curses, on la gent apostava per ells. Això m'havia sabut greu. No esteu predestinats a tasques tan vils. Què hi farem...? Això és una altra història, com diu Kipling, ell que tant us havia estimat i posat en les seves històries.

Sé com vaig arribar-te a fatigar. Amb la càrrega tota guerxa em vas seguir submisament en les marxes nocturnes. De seguida ens vam fer amics. Et vas acostumar a mi. Ja no et vaig tornar a perdre entremig dels altres animals de la nostra unitat. Ja no et vaig tornar a confondre.

Si començo amb els "Te'n recordes ...?", no acabaré mai. Adoro la concisió! Et recordaré només tres de les nostres nits. (Estic sorprès de mi mateix aquesta nit. Mai no havia parlat tan afectuosament amb ningú.)

Te'n recordes d'aquella nit que plovia? Calats per un aiguat inclement, avançàvem tots dos en mig de la nit. Sols. Et menava o em menaves? Clavava els meus ulls somnolents en la cortina nocturna, com no els havia clavat aquella vegada que buscava fars al Mar del Nord. El teu olfacte ens va salvar. Un estable ens va fer de refugi. Vam apartar l'alfals i vam encendre una gran foguera. Ho dic bé: Vam encendre. Tu em donaves ànims. Ajagut a terra, et sentia com mastegaves. En acabat, et vaig parlar. Mai no m'havia entès tan bé amb les persones com llavors amb tu. Ens vam adormir tot conversant. Jo ajagut a l'herba. Tu dret. Quantes persones no dormen dretes, sense tenir el teu enteniment? Què hi farem...

La segona nit. Aquella vegada que vam arribar, amb molts altres, al mig de la batalla. Podia ser que d'allà a prop traginessin ferits. Junts vam sentir el xafarranxo de la guerra i ens hi vam acostumar. Vam recollir el vailet de la cama ferida i ens en vam anar. Mai no t'havia vist anar tan en compte ni trepitjar amb tanta suavitat. Havies perdut aquell costum nerviós que tenies de saltar esbatent-te al bast. T'havies adonat de tot potser abans que no jo.

I ara, la nit de la muntanya al mig del fang: avançàvem amb una càrrega feixuga, exhausts. No es pot imaginar la pena i la llàstima que se sent quan te'n adones que estas al mig del fang, i hi veus persones, animals i de tot.

Cavalls i mules caiguts ens barraven el pas. Nosaltres avançàvem. De sobte, vas caure. Vam caure, vull dir. Tu amb dues potes trencades, amb el cap enfonsat dins el fanguissar. Ja recordes com vaig arribar a esforçar-m'hi. No me'n vaig sortir. Cal que te n'adonis bé que no va ser culpa meva. Mai no m'he esforçat tant. Em vaig quedar tota la nit al teu costat. Més enllà de nosaltres, un italià mort. Damunt nostre espurnejaven l'Ossa Major, la Corona Boreal, la constel·lació d'Orió.

No he vist mai com moren les persones. He apartat sempre els ulls de la mort. Però imagino...

Prou. Tinc por de resultar grandiloqüent. 

Encara conservo el teu estríjol i el teu raspall. El dia que també doni aquestes coses, et conservaré en el record.

Les durícies que em va fer a les mans el teu corretjam, me les estimo tant com les que he adquirit en les meves travessies marineres. Et tornaré a escriure ...!

Foto: L'estudi d'un cavall de Leonardo da Vinci.  

Petites joies literàries. NIMROD

Podria ser que la vinguda de la Selva, una cadella de tres mesos que ha pres possessió d'un part de la Torre Sans i d'una quantitat important del nostre temps, hi tingui alguna cosa a veure, però el relat titulat NIMROD, el vuitè de Les botigues de color canyella, de Bruno Schuz, m'ha semblat d'una gran exquisidesa literària.

En acabar de llegir-lo no puc passar directament al següent sense assaborir-lo, i no només això sinó que sento la necessitat de compartir d'alguna manera aquest sentiment.

Per veure fins quin punt la percepció de qualitat del relat en qüestió podria ser subjectiva, motivada, com he dit, per la nova adquisició de la casa, m'he dedicat a fer algunes recerques i he trobat, d'entrada, el senyor Tadeus Calinca, que no conec de res però que té un blog prou interessant. 

El senyor Calinca, escriu un post que titula gossos literaris on comença deixant clar que no li agraden gents el gossos; per tant en ell no hi ha condicionants. En un dels paràgrafs diu:   He llegit un relat anomenat Nimrod, que ens narra una escena en la qual un gosset apareix, o és vist, o és rebut, en la cuina d'una casa. Una petita joia literària d'a penes sis pàgines

Totalment d'acord amb el senyor Calinca, us deixo un enllaç a la narració.

Nimrod. A Bark Classic Favorite

Està en anglès i la traducció que en fa el google és força comprensible, però naturalment res a veure amb la traducció de l'Anna Rubió i el Jerzy Stawomirski. El relat es pot llegir sense haver llegit res de Les botigues de color canyella i també sense haver llegit res de Bruno Schulz. La força la té en sí mateix sense necessitat de referències ni comparacions. Però, això sí, si el voleu en català us caldrà acudir a l'edició de Quaderns Crema en paper ja que no l'he trobat en versió digital.

Espero que el gaudiu tant com jo l'he disfrutat. 

I aquí teniu el senyor Nimrod, que com veieu no és cap gos, sinó un cabdill bíblic a qui se li atribueix la construcció de la Torre de Babel. Com he llegit en algun lloc, només una casa jueva podria anomenar Nimrod un gos.