Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 16 d'abril
Comentarem: Lítica de Lucia Pietrelli

dijous, 23 de maig del 2019

Petites joies literàries: L'ordre del dia d'Éric Vuillard


L'ordre del dia, d'Éric Vuillard és un llibre petit i un gran pamflet. Literàriament magnífic. Però és, sobretot, una gran obra per a la reflexió sobre la facilitat com l'horror pot adquirir el poder amb el vist i plau, de vegades innocent, de la majoria de la població. De lectura imprescindible.

Deixem aquí un tastet, un dels capítols titulat "Els morts"



     Per tal de consagrar l'annexió d'Àustria, es va organitzar un referèndum. Es van detenir els opositors que quedaven. Els capellans van cridar des del púlpit a favor de votar els nazis i les esglésies es van omplir de banderes amb la creu gamada. Fins i tot l'exlíder dels socialdemòcrates va cridar a votar sí. No hi va haver quasi cap veu discordant. El 99'75% dels austríacs van votar a favor de la incorporació al Reich. I mentre els vint-i-quatre senyors del principi d'aquesta història, els sacerdots de la gran industria alemanya, ja estaven estudiant el desembarcament del país, Hitler havia fet el que se'n podia dir una gira triomfal per Àustria. Durant aquest fantàstic retrobament, va ser aclamat per tot arreu.

     I tot i així, just abans de l'Anschluss hi va haver més de mil set-cents suïcidis en una sola setmana. Ben aviat, anunciar un suïcidi a través de la premsa es convertia en un acte de resistència. Uns quants periodistes encara gosaren escriure: "mort sobtada"; les represalies els faran callar ràpid. Es buscaran altres fórmules usuals, que no comportin conseqüències. Així, doncs, es desconeixen el nombre i els noms dels que van posar fi als seus dies. L'endemà de l'annexió, encara es van poder llegir a la "Neue Freie Presse" quatre necrologies: "El 12 de març, al matí, encara Alma Biro, funcionària, de quaranta anys d'edat, es va tallar les venes amb una navalla d'afaitar, abans d'obrir la clau de gas. Al mateix temps, l'escriptor Karl Schlesinger, de quaranta-nou anys, es va disparar un tret a la templa. Una mestressa de casa, Helene Kuhner, de seixanta-nou anys, també es va suïcidar. A la tarda, Leopold Bien, funcionari, de trenta-sis anys, es va llançar per la finestra. Es desconeixien els motius del seu acte". Aquesta petita postil·la banal es vergonyosa. Perquè el 13 de març ningú no pot ignorar els seus motius. Ningú. De fet no es pot parlar de motius, sinó d'una sola i mateixa causa. 

    Alma, Karl, Leopold o Helene, potser van veure, des de la finestra, aquells jueus que arrossegaven pels carrers. N'hi va haver prou que entrelluquessin aquells a qui havien rapat el cap per entendre-ho tot. N'hi va haver prou que entrelluquessin aquell home a qui els vianants li havien pintat a la nuca una creu de tau, la dels croats i la que tot just feia una hora encara portava el canceller Schuschnigg a la solapa de la jaqueta. Fins i tot n'hi va haver prou que els ho diguessin, que ho calculessin, que ho endevinessin, que ho imaginessin abans fins i tot que passés. N'hi va haver prou que miressin com somreia la gent per saber-ho.

      I tant és que aquell matí Helene hagués vist o no, entre la gentada cridanera, els jueus ajupits, de quatre grapes, obligats a netejar les voreres sota les mirades divertides dels vianants. Tant és que hagués assistit o no a aquelles escenes repugnats en què se'ls feia pasturar l'herba. La seva mort tradueix només el que ella va sentir, la gran desgràcia, la realitat espantosa, el seu fàstic per un món que va veure desplegar-se a la seva nuesa assassina. Perquè en el fons, el crim ja era allà, en les banderoles, en el somriure de les noies, en tota aquella primavera pervertida. Helene Kuhner devia sentir l'odi i el delit. Devia entreveure -en un èxtasi terrorífic- darrere d'aquells milers de siluetes, de rostres, milions de forçats. I va endevinar , darrere la joia esgarrifosa, la pedrera de granit de Mauthausen. I llavors, es va veure morir. En el somriure de les noies de Viena, el 12 de març de 1938, en mig dels crits de la multitud, en l'olor fresca dels miosotis, en el cor d'aquella alegria estranya, de tot aquell fervor, devia sentir una pena ben negra.

     Serpentines, confeti, banderoles. Què se n'ha fet, d'aquelles noies boges d'entusiasme, què se n'ha fet, del seu somriure?, de la seva despreocupació?, del seu rostre tan sincer, tan alegre!, de tota aquella joia del març del 1938?Si avui una d'elles es reconeix de sobte en la pantalla, què pensa? El pensament veritable sempre és secret, des de l'origen del món. Es pensa per apòcope, en apnea. A sota, la vida corre com una saba, lenta, subterrània. Però ara que les arrugues li han rosegat la boca, li han irisat les parpelles, li han emmudit la veu -la mirada errant per la superfície de les coses, entre el televisor que escup les seves imatges d'arxiu i el iogurt, mentre la infermera feineja al seu voltant, sense saber res, molt lluny de la guerra mundial, les generacions succeint-se com es relleven els sentiments en la negra nit-, com es pot separar la joventut que s'ha viscut, l'olor de fruita, aquella pujada de saba que talla l'alè, d'entre l'horror? No ho sé. I en la seva resistència, entre la fada d'olor d'èter i de tintura de iode, en la seva fragilitat d'ocell, aquesta vella nena pansida que es reconeix en la pel·lícula, en el rectangle fred del televisor, ella que continua viva, després de la guerra, les ruïnes, l'ocupació americana o russa, les sandàlies que li molesten sota el linòleum, les mans lentes i plenes de taques que li cauen lentament dels braços de la butaca de rotang quan la infermera obre la porta, ¿no sospira mai, quan treu els records penosos del seu formol?

      Alma Biro, Karl Schlesinger, Leopold Bien i Helene Kuhner no van viure tan de temps. Abans de llançar-se per la finestra, el 12 de març de 1938, Leopold va haver d'afrontar diversos cops la veritat, i després la vergonya. Què no era austríac, ell també?, i que no havia hagut de suportar durant any les facècies grotesques del nacionalisme? Quan al matí dos nazis austríacs li van trucar a la porta, de sobte la cara del jove va semblar molt vella. Feia temps que buscava paraules noves, allunyades de l'autoritat i de la seva violència, però ja no en trobava. Vagava dies sencers pels carrers, amb la por de topar un amic malvolent o un antic col·lega que girés la cara. La vida que li agradava ja no existia. No en quedava res: ni els escrúpols de la feina, on ell trobava un cert plaer a fer-la bé, ni l'àpat frugal del migdia, un entrepà assegut a les escales d'un vell edifici mentre mirava els vianants. Tot havia estat destruït. així, doncs, aquell matí del 12 de març, quan va sonar el timbre, els pensaments el van envoltar de boira, va sentir un moment aquella veueta interior que sempre s'escapa de les llargues intoxicacions de l'ànima; va obrir la finestra i va saltar.

      En una carta a Margareta Steeffin, amb un ironia febril que amb el temps i les revelacions de posts-guerra esdevé força insuportable, Walter Benjamin explica que de sobte van tallar el gas als jueus de Viena; el consum que en feien comportava pèrdues a la companyia. I és que els consumidors més grans eren precisament els que no pagaven les factures, afegeix. En aquest punt, la carta que Benjamin adreça a Margareta fa un tomb estrany. No estem segurs d'entendre-ho bé. Dubtem. El seu significat flota entre les branques, al cel pàl·lid, i quan s'aclareix, formant de sobte un petit bassal de sentit enmig d'enlloc, es converteix en un dels més bojos i més tristos de tots els temps. Perquè si la companyia austríaca els negava els subministrament, això volia dir que els jueus se suïcidaven sobretot amb gas i deixaven impagades les factures. Em vaig demanar si això era veritat -si se n'havien inventat, d'horrors, en la època, per un pragmatisme exagerat-, o si era només una broma de les més amargues o una realitat; quan l'humor s'inclina cap a tanta negror, diu la veritat.

      En una adversitat tan gran, les coses perden el nom. S'allunyen de nosaltres. I ja no es pot parlar de suïcidi. Alma Biro no es va suïcidar. Karl Scchlesinger no es va sïcidar. Leopold Bien no es va suïcidar. I Helene Kulner tampoc. Cap d'ells no es va suïcidar. La seva mort no es pot correspondre amb el relat misteriós de les seves pròpies desgràcies. Ni tan sols es pot dir que haguessin triat morir dignament. No. No va ser una desesperació íntima el que els va destruir. El seu dolor es una cosa col·lectiva. I els seu suïcidi és el crim d'un altre.
  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada