Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

diumenge, 23 de juny de 2013

Petites joies literàries: El Cavall de Nikos Kavadias




EL CAVALL

De: Li i altres relats
Nikos Kavadias. 
Club Editor. 





 Escriure a una persona potser és fàcil per a molta gent. Escriure a un animal és increïblement difícil. Això és el que em fa por.
                     No me'n sortiré.


Les mans se m'han endurit amb el teu corretjam, i l'ànima per un motiu diferent. Però cal que ho faci. En sento la necessitat. Per això t'escriuré.

Al començament no em volies. En mi vas reconèixer l'inexpert de mà fluixa. Tenies raó. Potser era la primera vegada que veia un cavall de tan a prop. Els únics cavalls que jo havia vist eren els dels circs, on estaven al servei de cosacs, i els de les curses, on la gent apostava per ells. Això m'havia sabut greu. No esteu predestinats a tasques tan vils. Què hi farem...? Això és una altra història, com diu Kipling, ell que tant us havia estimat i posat en les seves històries.

Sé com vaig arribar-te a fatigar. Amb la càrrega tota guerxa em vas seguir submisament en les marxes nocturnes. De seguida ens vam fer amics. Et vas acostumar a mi. Ja no et vaig tornar a perdre entremig dels altres animals de la nostra unitat. Ja no et vaig tornar a confondre.

Si començo amb els "Te'n recordes ...?", no acabaré mai. Adoro la concisió! Et recordaré només tres de les nostres nits. (Estic sorprès de mi mateix aquesta nit. Mai no havia parlat tan afectuosament amb ningú.)

Te'n recordes d'aquella nit que plovia? Calats per un aiguat inclement, avançàvem tots dos en mig de la nit. Sols. Et menava o em menaves? Clavava els meus ulls somnolents en la cortina nocturna, com no els havia clavat aquella vegada que buscava fars al Mar del Nord. El teu olfacte ens va salvar. Un estable ens va fer de refugi. Vam apartar l'alfals i vam encendre una gran foguera. Ho dic bé: Vam encendre. Tu em donaves ànims. Ajagut a terra, et sentia com mastegaves. En acabat, et vaig parlar. Mai no m'havia entès tan bé amb les persones com llavors amb tu. Ens vam adormir tot conversant. Jo ajagut a l'herba. Tu dret. Quantes persones no dormen dretes, sense tenir el teu enteniment? Què hi farem...

La segona nit. Aquella vegada que vam arribar, amb molts altres, al mig de la batalla. Podia ser que d'allà a prop traginessin ferits. Junts vam sentir el xafarranxo de la guerra i ens hi vam acostumar. Vam recollir el vailet de la cama ferida i ens en vam anar. Mai no t'havia vist anar tan en compte ni trepitjar amb tanta suavitat. Havies perdut aquell costum nerviós que tenies de saltar esbatent-te al bast. T'havies adonat de tot potser abans que no jo.

I ara, la nit de la muntanya al mig del fang: avançàvem amb una càrrega feixuga, exhausts. No es pot imaginar la pena i la llàstima que se sent quan te'n adones que estas al mig del fang, i hi veus persones, animals i de tot.

Cavalls i mules caiguts ens barraven el pas. Nosaltres avançàvem. De sobte, vas caure. Vam caure, vull dir. Tu amb dues potes trencades, amb el cap enfonsat dins el fanguissar. Ja recordes com vaig arribar a esforçar-m'hi. No me'n vaig sortir. Cal que te n'adonis bé que no va ser culpa meva. Mai no m'he esforçat tant. Em vaig quedar tota la nit al teu costat. Més enllà de nosaltres, un italià mort. Damunt nostre espurnejaven l'Ossa Major, la Corona Boreal, la constel·lació d'Orió.

No he vist mai com moren les persones. He apartat sempre els ulls de la mort. Però imagino...

Prou. Tinc por de resultar grandiloqüent. 

Encara conservo el teu estríjol i el teu raspall. El dia que també doni aquestes coses, et conservaré en el record.

Les durícies que em va fer a les mans el teu corretjam, me les estimo tant com les que he adquirit en les meves travessies marineres. Et tornaré a escriure ...!

Foto: L'estudi d'un cavall de Leonardo da Vinci.  

1 comentari: