Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

dissabte, 22 de juny de 2013

Després del festí



El millor del llibre, per a tothom, el festí pròpiament dit, començant pels preparatius; la taula i el que s'hi diu i el que no s'hi diu; i, naturalment, la traca final: la conversa de Babette amb les dues germanes.

En el Festí hi ha dues històries diferenciades, i a la vegada entrellaçades. La primera retrata una societat religiosa, conservadora, tancada en sí mateixa i en absoluta decadència. Una societat plena de repressions, incapaç, en aparença, de lliurar-se a cap mena de gaudi terrenal. En aparença, perquè Babette amb el seu art, aconseguir el miracle. Isak Dinesen necessitava valdre's d'aquesta societat perquè el miracle fos més evident?  Aprofita el guió per fer, a l'hora, una crítica a l'integrisme? No ens queda massa clar.

El tema, el gran tema, és el miracle, allò que aconsegueix una obra d'art rodona i perfecta. Si aquest és el gran tema, pregunta algú, per què està exposat en tan  poques pàgines? El festí, l'obra de Babette i potser també el retrat de la pròpia Babette es queda, per algunes persones del club, massa curt. Per altres, en canvi, precisament que estigui expressat amb tan poca lletra, però de manera tan contundent, és el que li dóna la força.

El Joan té clar que la baronessa hauria d'haver fet una novel·la. Considera que les descripcions queden massa vegades com tallades. La Fina està d'acord en què és massa breu; el final, diu, excessivament sobtat. La manera d'escriure, però, a criteri de la Fina, deliciosa. Personalment considero que l'obra queda descompensada, que la primera part es fa massa llarga per ser un conte i no arriba a la categoria de novel·la. La segona té molta força, realment, però em falta, i algú més també ho ha trobat així, més Babette, més de la protagonista.

El club, en general, amb dues excepcions, dóna un nota alta al llibre. La més entusiasta, la Mercè. No ho va dir explícitament, però crec que ella li dóna l'excel·lent. S'hi esplaia parlant-ne. Ens la fa viure  mentre comenta i va recordant les escenes i les frases, de vegades del llibre, de vegades de la pel·lícula, que l'ha vista no recordo quantes vegades, però moltes.

El Festí de Babette, diu la Mercè, és un divertimento que va més enllà. Un conte que entra molt bé i a la vegada una exposició brutal de filosofia de vida. Una novel·leta petita que és gran en el que diu i que conté, bàsicament, dos temes de reflexió exposats amb la força de la brevetat: La capacitat transformadora de l'art, per una banda; i el drama de qui no pot expressar-lo per una altra.

De la capacitat transformadora de l'art n'és exemple tot el que passa en el festí, però la Mercè ens ho fa evident en un sol exemple: Les paraules del General en dos moments de l'obra. La primera, quan s'acomiada de la noia de qui s'havia enamorat en el seu primer viatge al poble – Hi ha coses que no són possibles – i la segona després del banquet – Aquí tot és possible -.

I finalment, el drama. El rerefons del conte, divertimento. La gran lliçó que dóna valor al llibre compresa en una sola frase que ho resumeix tot – Un artista pot renunciar al luxe i als diners, però no li demaneu mai que renunciï a expressar el seu talent -. Aquest drama és molt més fort en la persona de la Babette, perquè ella ... no ho desvetllarem això, per si llegeix aquesta crònica algú que encara no ha llegit el llibre ni vist la pel·lícula.

1 comentari:

  1. Ai quina pena, no haver estat! Estava amb una forquilla clavada a un ull, corrent cap a urgències! Molt adequat, tractant-se del festí! Jijijijij!! Ma filla va tenir ull, i podent clavar-me qualsevol estri, va triar una forquilla.

    Realment no va ser tan greu, em va fer mal i vaig estar dos dies fotuda, però ja s'ha recuperat el tema.

    Petons i gran crònica!

    ResponElimina