Avui: El pes de la papallona. Trobada virtual del club

Les peülles de l'isard són els quatre dits del violinista. Es mouen a ulls clucs i no s'equivoquen ni un mil·límetre. Volen sobre els estimballs, malabaristes a les pujades, acròbates a les baixades, són artistes de circ per l'escenari de les muntanyes. Les peülles de l'isard s'aferren a l'aire. El coixinet fa de silenciador quan vol, si no l'ungla partida pel mig és una castanyola flamenca. Les peülles de l'isard són quatre asos a la butxaca d'un tafur.

És un paràgraf d'El pes de la papallona, un dels molts paràgraf plens de poesia en què Erri de Luca omple un text curt, només 63 pàgines. És un conte? És un "cuento"?  Hi ha diversitat d'opinions entre els membres del club.

Al paràgraf inicial li falta una frase, important per a algú: La gravetat és una variació del tema, no pas una llei. Potser no està ben traduïda, potser hauria de dir "una variable del sistema". En tot cas convida a aturar-se per entendre-la. I és que això passa amb tantes frases! Erri de Luca és el rei de les frases. En cada un dels seus llibres, també en aquest, on es troben altres reis: el dels isards, el de veritat, l'animal espectacular que domina els altres mascles; i l'anomenat rei dels isards, home, potser ell no es mereix aquesta distinció, ell no és un rei, però, igual que l'animal, és un solitari que domina les muntanyes, capaç d'arribar més lluny que tots els altres, no tant però com l'isard, al qual no pot abatre. 

I l'home mata, ho ha de fer. és un caçador furtiu, això i poca cosa més a la seva vida. Són els trets els que maten? Compte! És important la precisió. Ens en fa adonar el doctor. El llibre en català parla de "la pólvora dels trets", però a l'original diu "la pólvora del tret" és un sol tret el que mata.

 Són dos assassins els protagonistes? La paraula assassí, o assassinat, no apareix en tota l'obra. Es parla més aviat d'abatre. Hi ha diferència? Hi ha càstig? Al final de la vida els deutes es paguen, diu una tertuliana. 

Dos protagonistes, un humà, l'altre bèstia. Hi ha noblesa? Hi ha fatalitat? L'ocàs de la vida arriba per a tothom, també per a ells dos. Potser intuïm massa aviat com s'acaba. Això a algú no li agrada. Tampoc li agrada, a aquest algú, l'eterna rivalitat entre els dos mascles.

Dos mascles. Un humà, una mica bestialitzat en la seva soledat. Un altre, bèstia, potser una mica massa humanitzada a parer d'algunes persones. En absolut, per a altres. La humanització de l'isard és el que dóna el contrapunt a la historia dels dos líders quan les forces se'ls acaben. Cadascun d'ells pren la seva decisió.

A ella li ha agradat el to poètic. Com a tothom, la poesia és innegable. Però a ella li sembla que alguna part és massa infantil, massa simple. A ella li ha agradat aquell "calia?" cap al final de la narració.

El Pirineu ara és un parc temàtic, abans hi havia menys animals. Quan ell era petit hi feia excursions per veure isards. Un llibre pot agradar per moltes coses. Pot agradar per com està escrit, i és el cas. Però ell en destaca especialment la veracitat. L'Erri sap de què parla. Ha recordat un determinat personatge. Aquests homes solitaris d'alta muntanya existeixen.

I la papallona? La papallona és el toc de gràcia, la llicència de l'escriptor, ella volteja constantment les banyes de l'isard, ella hi reposa. Quant pesa una papallona?

 

Erri De Luca (temps de festa)

L’alpinisme i l’escriptura són per mi els temps de festa

GRIMPAR:

Grimpar em procura un desert provisional. M’estimo el desert. M’estimo les Escriptures sagrades que he traduït de l’hebreu antic. Jo no faig escalada per acostar-me a l’infinit o a cap divinitat, si no per allunyar-me de mi mateix.

 ESCRIURE:

Escric per donar una altra oportunitat al passat. Jo no invento pas històries atès que són les meves. En aquest sentit, sóc un escriptor limitat.  Faig d’escriptor de la resistència. I refuso de signar cap armistici. És així que tinc la possibilitat de tornar a escoltar les seves veus.

Considero un valor cada forma de vida, la neu, la maduixa, la mosca.
Considero un valor el regne mineral, l’assemblea dels estels.
Considero un valor el vi mentre dura l’àpat, un somriure involuntari,
el cansament de qui no s’ha fatigat, dos vells que s’estimen.
Considero un valor el que demà no valdrà res i el que avui
encara val poc.
Considero un valor totes les ferides.
Considero un valor estalviar aigua, arreglar un parell de sabates, callar
a temps, comparèixer al primer crit, demanar permís abans d’asseure’s,

estar agraït sense recordar de què.
Considero un valor saber on és el nord d'una habitació, quin és el nom

del vent que està eixugant la bugada.

Considero un valor el viatge del rodamón, la clausura de la monja,
la paciència del condemnat, sigui quina sigui la culpa.

Considero un valor l’ús del verb estimar i la hipòtesi que existeixi un creador.

Molts d’aquests valors no els he conegut.

Els peixos no tanquen els ulls

A l'estiu llibres de mar, per refrescar-nos.

L'Odissea, en versió de Joan F. Mira és damunt la taula. El mes passat en vaig llegir una versió castellana. El mes que ve llegiré la del Mira, quan sigui més aprop la trobada d'inici de curs del club.

Metre, n'empasso altres lectures. He tornat al Lobo Antunes, un autor per qui val la pena fer nous esforços. Potser en parlaré un altre dia. Val la pena, però no és un lectura refrescant, aquesta no. Potser en parlaré un altre dia.

Avui, just en el moment que, asseguda al rafal de casa, plan vacances, he arribat a la darrera pàgina d'Els peixos no tanquen els ulls, em ve de gust parlar d'aquest llibre d'Erri De Luca.

Els peixos no tanquen els ulls és un llibre suau d'una gran delicadesa poètica. Un llibre senzill però de sabor intens. Un llibre que ve de gust llegir d'una tirada, però no de presa. Com si fos un plat de cireres madures acabades de collir, o de maduixes de bosc. Assaboreixes cada frase, fas una pausa abans de passar a la següent, i continues fins que el plat és buit.

Un home torna, amb el seu pensament, a un poble de la costa de Nàpols, cinquanta anys després d'haver-ne marxat.

Algunes frases:

Els adults:   
Em desagradava la distància entre les frases que pronunciaven i les coses. Deien, encara que només fos a ells mateixos, paraules que no mantenien.

Mantenir:  
Als deu anys era el meu verb preferit, comportava la promesa de tenir agafat amb la mà. mantenir.

Amor:  
M'empipava l'ús ... Recitàvem els temps i els modes d'estimar amb llatí. Era un dolç forçós per a mi ... Sobretot m'irritava l'imperatiu: ama. Al punt àlgid del verb els adults es casaven, o bé es mataven... Per culpa d'aquell verb discutien, a taula callaven, els coberts feien soroll.

Odi:  
L'odi sí que l'entenia, era un contagi de nervis recargolats fins que el mecanisme de donar corda està a punt de petar. La ciutat se'l menjava, l'odi, se l'intercanviava amb el bon dia de xiscles i ganivets, se'l jugava a la loteria.

 Destí:
Segons la definició és un recorregut escrit per endavant... Per algú de Nàpols el destí és al darrera, és venir-ne. Haver-hi nascut i crescut esgota el destí.

Un tros de diàleg entre ell i ella, després que els nens que el van estomacar a ell també rebessin una pallissa, ens parla de Justicia:
-Els cops que et van fer mal també els han fet mal a ells, empata així la justícia- diu ella.
 Aquells components que feia ella a mi no em sortien. De cos ferit al principi n'hi havia un, el meu, i ara ja n'hi havia tres. No empatava aquella justícia, sinó que encara descompensava més.

I retornem a l'amor:
És perillós, en surten ferides i després, per la justícia, més ferides, no és una serenata al balcó, s'assembla a la maror del llebeig, que rebolca el mar per sobre, i per sota el remena. No sé si m'agrada ...
... Em va passar els dits per sobre els ulls i després amb els mateixos dits va baixar pel costat del nas i va passar per la boca fins a la barbeta. I em va posar els llavis sobra la boca mig oberta de tan meravellat.
- T'ho torno a preguntar, t'agrada l'amor?
Quan és això, sí. 

I per saber més sobre el llibre, una ressenya prou complerta, clicant aquí