Els peixos no tanquen els ulls

A l'estiu llibres de mar, per refrescar-nos.

L'Odissea, en versió de Joan F. Mira és damunt la taula. El mes passat en vaig llegir una versió castellana. El mes que ve llegiré la del Mira, quan sigui més aprop la trobada d'inici de curs del club.

Metre, n'empasso altres lectures. He tornat al Lobo Antunes, un autor per qui val la pena fer nous esforços. Potser en parlaré un altre dia. Val la pena, però no és un lectura refrescant, aquesta no. Potser en parlaré un altre dia.

Avui, just en el moment que, asseguda al rafal de casa, plan vacances, he arribat a la darrera pàgina d'Els peixos no tanquen els ulls, em ve de gust parlar d'aquest llibre d'Erri De Luca.

Els peixos no tanquen els ulls és un llibre suau d'una gran delicadesa poètica. Un llibre senzill però de sabor intens. Un llibre que ve de gust llegir d'una tirada, però no de presa. Com si fos un plat de cireres madures acabades de collir, o de maduixes de bosc. Assaboreixes cada frase, fas una pausa abans de passar a la següent, i continues fins que el plat és buit.

Un home torna, amb el seu pensament, a un poble de la costa de Nàpols, cinquanta anys després d'haver-ne marxat.

Algunes frases:

Els adults:   
Em desagradava la distància entre les frases que pronunciaven i les coses. Deien, encara que només fos a ells mateixos, paraules que no mantenien.

Mantenir:  
Als deu anys era el meu verb preferit, comportava la promesa de tenir agafat amb la mà. mantenir.

Amor:  
M'empipava l'ús ... Recitàvem els temps i els modes d'estimar amb llatí. Era un dolç forçós per a mi ... Sobretot m'irritava l'imperatiu: ama. Al punt àlgid del verb els adults es casaven, o bé es mataven... Per culpa d'aquell verb discutien, a taula callaven, els coberts feien soroll.

Odi:  
L'odi sí que l'entenia, era un contagi de nervis recargolats fins que el mecanisme de donar corda està a punt de petar. La ciutat se'l menjava, l'odi, se l'intercanviava amb el bon dia de xiscles i ganivets, se'l jugava a la loteria.

 Destí:
Segons la definició és un recorregut escrit per endavant... Per algú de Nàpols el destí és al darrera, és venir-ne. Haver-hi nascut i crescut esgota el destí.

Un tros de diàleg entre ell i ella, després que els nens que el van estomacar a ell també rebessin una pallissa, ens parla de Justicia:
-Els cops que et van fer mal també els han fet mal a ells, empata així la justícia- diu ella.
 Aquells components que feia ella a mi no em sortien. De cos ferit al principi n'hi havia un, el meu, i ara ja n'hi havia tres. No empatava aquella justícia, sinó que encara descompensava més.

I retornem a l'amor:
És perillós, en surten ferides i després, per la justícia, més ferides, no és una serenata al balcó, s'assembla a la maror del llebeig, que rebolca el mar per sobre, i per sota el remena. No sé si m'agrada ...
... Em va passar els dits per sobre els ulls i després amb els mateixos dits va baixar pel costat del nas i va passar per la boca fins a la barbeta. I em va posar els llavis sobra la boca mig oberta de tan meravellat.
- T'ho torno a preguntar, t'agrada l'amor?
Quan és això, sí. 

I per saber més sobre el llibre, una ressenya prou complerta, clicant aquí