Presentació de l'obra al club. Text de Joan Manuel Ferrer:
Vicissituds
:
Aquesta novel·la es pot dir que
s'assembla a un programa informàtic, perquè aquest durant tota la seva vida útil va patint
modificacions, traduccions i afegits que es concreten en noves versions, que diuen responen a les
necessitats dels usuaris.
La primera versió de Bearn va ser
escrita en castellà. En aquesta versió l'autor ja troba a faltar poder fer parlar els seus
personatges, principalment els secundaris, en el dialecte mallorquí, qüestió en la que hi
tenia molt interès.
No m'aturo a relatar totes les més que
paraules que va tenir l'autor amb editors i amics, Salvador Espriu era molt bon amic seu,
per la traducció de la seva obra.
En un moment de la seva vida escriu:
Alerta amb sa gramàtica. Es gramàtics són obrers honrats que van
col·locant pedres una a
una i les asseguren amb so ciment de la
sintaxi. Es manobre no veu més que això. Es conjunt
de s'edifici,
ideat per s'arquitecte, no l'interessa, ni tan sols el concepte.
No es pot dir que la versió ( ja sé
que s'ha de dir edició) en castellà sigui l'original perquè a cada edició que es va fer en vida de
l'autor, aquest va canviar text, va suprimir capítols en va afegir de nous, va suprimir
personatges, en va afegir uns altres ..., l'autor era viu i Bearn era
la seva obra-vida.
També les dues persones que s'han
encarregat de les dues edicions que hi ha de les obres complertes han posat la seva ma a
l'obra de manera que les dues edicions són diferents.
L'obra:
Està estructurada al voltant d'un món
que l'autor pinta amb l'ajuda del Senyor de Bearn, el fill d'aquest, el capellà, la seva dona i
la seva neboda. Tots aquests personatges estan situats en un entorn molt localitzat.
La primera cosa que crida l'atenció és
que el matrimoni s'instal·la a Bearn, marxa de Ciutat, aquell ambient ja no té cap interès.
Al llarg del llibre i a d'altres novel·les del mateix autor, van sortint pinzellades d'aquest
ambient decadent que només es mira el melic.
El nostre personatge està al corrent
de la ciència, si més no, de la seva conseqüència més propera, la tecnologia. Hi ha dues
manifestacions clares: el cotxe de vapor, que acaba en accident i el tomb amb el zepelí,
aquest episodi el trobo sublim.
El senyor de Bearn és una persona
culta amb un excel·lent coneixement dels literats i pensadors francesos. Acaba la seva vida
vestit amb hàbit i perruca (Voltaire?).
Cap afecció als diners, els fa servir
per a viure i conèixer. Ho acaba tot amb salut.
Un dels aspectes que més m'agrada com
tracta l'autor és la religió:
Li dóna molta importància i té
molt clar els aspectes que no li agraden i els que són
aprofitables:
Els que no li agraden els posa en boca del capellà i
no únicament en boca si no en actitud, són
molts i surten a cada
pàgina. Els que troba útils els encomana a la dona, en recordo dos:
un
episodi que hi ha molts nervis entre els servents de Bearn i La
dona els posa a resar el rosari
per a recuperar la calma i l'altre
és el perdó desprès de dir a na Xima que no tornarà a París
amb
ella perquè ja ningú es creuria que anava a veure Manon.
Va a veure el Papa, però s'ho fa venir
bé per deixar fora la dona i el capellà (o els dos aspectes de la religió que ja té ben
classificats).
Dóna a entendre que un cop analitzada
la religió prova amb la maçoneria (madó Coloma) i tampoc li fa el pes.
Hi ha molts aspectes a aquesta novel·la
que la fan molt complerta.
Foto: Manuscrit de Bearn, Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga.
