21 de desembre de 2012. Solstici d'hivern. Final d'una era i començament d'una altra que alguns diuen que ha de significar un despertar de les consciències. Eren les vuit del vespre, no feia gaire fred i els llums de Salou s'estenien als nostres peus. Sabíem que més enllà de l'espai visible, cobert per la capa de la nit, hi havia el mar. I sabíem que més enllà del temps real, quan els més vells teníem 10 anys, per la costa on ara hi ha hotels i restaurants, els pescadors anaven a buscar les seves barques i conversaven amb relats iniciats per la “i”.
La gosseta només va fer quatre lladrucs vergonyosos i es va amagar dins la caseta, esporuguida per l'escàndol de les nostres salutacions. Dins la casa una escalfor agradable que no venia només de la calefacció. Una taula exquisidament parada, amb estovalles i tovallons brodats, evocava Nadal; i un vi universitari delitava els paladars i provocava brindis en honor dels amfitrions i de cada un de nosaltres i de les llepolies que havíem aportat amen.
Menció especial cal fer, i és de justícia, de la brandada amb què la Tere, tot hi no poder venir a la trobada, ens va obsequiar. No hi ha adjectius que adulin prou el rodó de conill farcit o les torrades amb formatge i melmelada de pebrot del mas Negret. Podria seguir amb la pizza elaborada pel Jordi, els torrons artesanals de la Mercè i ... eren les dotze tocades quan ens acomiadàvem amb el mateix xivarri, o potser fins i tot un xic més pujat de to per allò que dues copes no en són prou, i la gosseta treia el cap de la caseta, discreta ella, sense dir el que en pensava de tot plegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada