No plovia, però feia una certa fresqueta i s'agraïa el foc al votant del qual ens vam situar. Entre el foc i nosaltres una taula amb begudes i coses per picar, salades i dolces.
El clima destructiu, fosc i angoixant va fer que algunes persones abandonessin la lectura abans del final. En general, però, el llibre va agradar. Potser costava una mica entrar-hi, o no, potser atrapava des del començament per la prosa detallada, hipnòtica, musical... que es pot llegir durant llargues estones, com llargues són les frases, moltes subordinades, molts parèntesis, molta riquesa en les descripcions i els detalls. Una literatura extraordinària, va dir algú, no importava el què deia, n'hi havia prou per disfrutar amb com ho deia.
Naturalment vam parlar de la trama, perquè explica moltes coses i descriu molts personatges interessants, personatges que presenta en les primeres pàgines, que interactuen després al llarg de dotze capítols, sis del dret, sis del revès, com una dansa, com un tango. Una història circular, escrita potser per un alcohòlic, potser per aquells a qui el règim, la burocràcia policial, ha obligat a convertir-se en espies, a destruir una comunitat i disgregar els veïns amb l'objectiu de ser controlats.
No hi ha futur, aquest és el terrible missatge, no hi ha futur per aquella colònia agrícola on els habitants malviuen en un ambient més que sòrdid. Fins que s'albira la possibilitat d'un redemptor i neix l'esperança. Esperança falsa perquè seran objecte d'un engany.
Com en El gran inquisidor de Dostoievski, que havíem analitzat a la trobada anterior, Tango satànic és també una reflexió sobre la necessitat de salvació i la manipulació del poder amb la impossibilitat d'assumir la llibertat. El personatge d'Irimiàs es presenta com una figura gairebé miraculosa. Com en el Gran Inquisidor els essers no saben què fer amb la seva llibertat i necessiten la seguretat encara que els privi d'autonomia. En els dos casos la il·lusió de la salvació és un instrument de poder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada