Parlant dels peixos que no tanquen els ulls

En vam parlar, i en vam parlar molt, fins i tot amb l'esquer del sopar que ens esperava, la conversa es va allargar i allargar i tothom tenia alguna cosa més a dir. Jo, passada la primera hora protocol·lària, vaig deixar d'apuntar. Així doncs faré un intent de recollir les primeres impressions que diuen que són les que més valen.

Cal retindre la imatge del moment de seure i és una llàstima que no hagués portat la càmera. Una, dues, tres, no sé ben bé quantes persones van treure un paper escrit. Cada vegada en són més les que fan deures. Talment com si fos una aula de treball de veritat.

Un dels papers és de la Tere, que no ha pogut venir però ens ha deixat les seves impressions. Si bé li ha agradat no el recomanaria. Descriu el llibre com fàcil de llegir. Una petita història explicada d'una manera gens apassionada, sense floriments ni embuts, però amb moltes pinzellades poètiques. No ha trobat a faltar (com la Dolors) noms per identificar persones o llocs i destaca el fet de “créixer a cops” Pensa, que algunes coses no són massa creïbles per ser un nen de 10 anys.

Certament l'edat del personatge, si més no, desconcerta. Donem toms a la idea. Algunes persones ho troben perfectament possible, altres forçat. La Mercè i el Jordi aporten reflexions interessants. Per a la Mercè els personatges del noi i la noia i els fets són reals, però vistos amb la perspectiva i la memòria de cinquanta anys més tard, cosa que els fa molt més especials. Per al Jordi forçar la narració fins l'extrem d'uns protagonistes que són el més joves possible per fer-la creïble, i encara a estones, és precisament la seva força, el que ens ajuda a penetrar-hi més.

Per a l'Akane el llibre, que va començar a llegir el dia després d'haver-lo repartit, significa el record de dues nits de plaer. Dues estones sense tancar els ulls i recorrent pàgines de una prosa poètica extremadament bella. 

No van ser dues nits, només una tarda per al Joan. La tarda de les frases boniques. Què pot dir a més d'això? La síntesi del llibre, diu, la trobem d'entrada, concentrada en la primera pàgina. Hi ha el mar i hi ets tu. I el mar no ensenya, el mar fa, a la seva manera. Aquest és un llibre sobre l'aprenentatge. L'aprenentatge per ell mateix.

L'Akane i el Joan han llegit depresa, però l'han assaborit. Altres consideren que és un llibre que força a llegir-lo a poc a poc. Que és important descansar després de cada frase per assaborir-la.

L'Enric destaca la manera com una persona de seixanta anys pot ficar-se en la pell del nen que era quan en tenia deu i explicar-ne les sensacions, tal i com les vivia al deu anys, però fent que sempre ens adonem que no és res més que el que queda en la memòria cinquanta anys després.

I és que els deu anys i els seixanta són, potser, edats sísmiques; com les frases que, de vegades, trobem en els llibres. Als deu anys la consciencia ha decidit fer-se adulta i esclata d'un cos que no segueix. Als seixanta la consciencia comprèn que el cos comença a aturar-se i ha de fer una adaptació que serà menys traumàtica en tant que millor reconegui el jo viscut en plenitud, no pas segons els ensenyaments dels mestres de l'escola si no, com el mar, a la seva manera. 

Hi va haver un dia que una noieta, el nom de la qual no importa, va fer que un nen no tanqués els ulls i descobrís els significats de les coses importants, com l'odi, l'amor o la justícia. Per primera vegada experimentats en la carn pròpia i no com fins llavors a través dels llibres. Aquest dia el nen va fer-se adult i durant cinquanta anys va saber mantenir la memòria dels fets, perquè només mantenint les essències podem créixer. Sempre, naturalment, que en els moments precisos no tanquem els ulls.