Tornant del País de Neu

Orxata amb fartons per a tothom i bona companyia. Sentir-nos membres d'alguna cosa comuna. Unes imatges delicioses que ens fan gaudir. No, no és Kawabata qui ens les proporciona, és la Ivet amb els seus ulls grans i clars que observen, ansiosos per captar el món que l'envolta, per captar-nos a cada un de nosaltres. I no li devem semblar malament perquè no para de regalar-nos somriures.

La Ivet no ens entén, no pot saber de què anem i què volem dir exactament quan la “piropegem” un darrera l'altre, però somriu, no para de somriure. Què li agrada de nosaltres? La imatge? L'estil de les paraules?

L'Ivet no ens entén a nosaltres i nosaltres no hem entès Kawabata. Algunes imatges ens han arribat; moltes a alguns, gairebé cap a altres. No sempre cal entendre una història, certament, però llavors, per gaudir d'una lectura, és necessari, imprescindible, que t'agradi l'estil. I l'estil de País de neu no ha estat capaç d'atrapar la majoria dels membres del club. Una bona entrada, amb això tothom hi coincideix; després les imatges es repeteixen, o s'esfumem. Esperem alguna cosa més. Esperem trobar, què? Potser les primeres imatges del tren se'ns han quedat al dit, un tacte plaent que vol anar més enllà, que sigui tot el cos que senti. Esperem en va. I tanquem el llibre. Si no fos una lectura del club, de la qual hem de parlar, el llibre quedaria oblidat per sempre. Poca cosa més que el record d'un dit que anava girant fulls.

Ha arribat a ser la Komako per al Shimamura un valor més enllà del record comprimit en un dit? Molts dels assistents creuen que no, o més aviat pensen que no ho saben, que no és possible descobrir-ho a través de tants diàlegs anodins. Anodins? Tal vegada si haguéssim estat coneixedors de la cultura japonesa ho hauríem entès, hi ha qui argumenta, però ens queda massa lluny per arribar a copsar alguna cosa.

No sabem, no copsem què és el que el Shimamura troba en la Komako. Algunes creiem que la Komako no és altra cosa que la transparència; aquesta transparència amb la qual Kawabata juga des del principi. Un mirall senzill i net que no pot ser estimat per si mateix, només per allò que ens mostra. Un pont cap a les arrels d'una terra que el fang de la civilització ha anat cobrint. I també un pont cap l' Amor, sempre utòpic, sempre inabastable.

I encara Kawabata

Heu acabat País de Neu?

Si encara no ho heu fet espereu al final abans de llegir aquesta entrada.

Si l'heu acabat. Us ha agradat? Sé que hi ha qui dirà rotundament sí i qui dirà rotundament no i qui no sabrà exactament com respondre.

Estarem d'acord que és un llibre diferent, estrany probablement. Algunes persones consideraran, segurament, que ens és impossible entendre'l a causa de la distància cultural.

En una conversa íntima, que m'atreveixo a fer pública sense permís, l'Akane, que apadrina el llibre en nom de l'Ivan, deia: a mi m'ha agradat el Kawabata per la mateixa raó que em vaig enamorar, fa temps, de Marguerite Duras. Podríem dir que encara que he entès totes les paraules del llibre (excepte algun japonesisme), en essència no he entès ni una paraula. Se que hi ha algo, suposo que la gràcia del llibre, que se m'ha escapat. Que un tipet te una relació amb una geisha, allà al balneari del país de neu, ho he pillat. Però què hi ha més enllà de les estranyes converses que tenen, ni flowers. I suposo que aquesta és la gràcia d'alguns escriptors i algunes obres  Jo estic força d'acord amb aquesta senzilla però lúcida explicació. I, com ella, he gaudit moltíssim amb la lectura sense torturar-me per tot allò que no entenia.

L'Akane, però, n'estic segura, intueix més del que diu, i és aquesta intuïció, aquest veure sense acabar de veure, el que ens pot atrapar.

País de neu és de llarg el llibre, dels que hem llegit al club, que més m'ha obligat a recercar i indagar. Qui havia entès? Què havia entès? Què hi ha darrera de tantes i tantes imatges que, segur, volen dir molt més del que diuen? El que a mi em semblava que volia dir era el que realment volia dir?

La resposta a totes aquestes preguntes, bé a la majoria perquè mai una resposta és absoluta, l'he trobada en aquest article. M'ha semblat un fantàstic estudi sobre Kawabata i m'ha encantat el que diu de País de neu (descobrir que sí, que el que jo intuïa ja anava en la línia, cosa que aixeca l'ego) 

Us el recomano amb vehemència, però això sí, només si ja heu acabat el llibre- cliqueu aquí





 

País de neu

Algunes persones han escrit sobre aquest llibre:

A llibres i més llibres.

Al bloc Ucronies, d'en Joan Calsapeu

Aquí es pot fer un tast del llibre, les 4 primeres pàgines.

Al bloc digue'm Ariadna.

A l'Avui del 22-10-2009.

I aquí, un article d'en Jordi Juste sobre en Kawabata. Gràcies a aquesta recerca he trobat aquest bloc, l'autor sembla un tipet interesant. Això diu al seu perfil: "Traductor de japonés, periodista, coordinador de medios de comunicación japoneses, profesor de periodismo, profesor de gestión de las diferencias culturales, entrenador titulado de futbol base japonés.."

Geisha

Una geisha és una dona que dedica la seva vida a totes les arts tradicionals japoneses.

El seu origen es creu que rau en els "barris del plaer" que hi havia abans al Japó, ja que la prostitució en un principi era legal, però en aquesta barris també es trobaven músics, ballarins i ballarines que més tard s'unirien per crear les geishes, que van començar sent homes, però poc a poc aquests es van veure desplaçats per dones. Comencen la seva feina durant la nit i l'acaben a la matinada; bàsicament assisteixen a banquets i festes d'homes de negocis (el preu per contractar una geisha és molt elevat, uns 800€ l'hora) i amb la seva conversa i el seu domini de gairebé tots els temes alegren els llocs on assiteixen.

Cal destacar que les geishes no són prostitutes, el fet de ser relacionades amb això cal buscar-lo en els soldats americans que durant la Segona Guerra Mundial van ocupar el Japó, i per tal de destacar les prostitutes es disfressaven de geishes.

Font: Viquipèdia.

****

Una geisha (芸者, pronunciat gueisha) és una artista tradicional japonesa. En la regió de Kinki, els termes Geiko (芸妓, Geiko) i, per a aprenent de geisha, Maiko (舞妓, Maiko) han estat usats des de la restauració Meiji. Les geishas van ser bastant comunes en els segles XVIII i XIX; avui en dia encara existeixen, però ha disminuït el seu nombre.

Les geishas van començar com a professionals de l’entreteniment; usaven les seves habilitats en diferents arts japoneses: música, ball i narració. Tradicionalment, les geishas començaven el seu entrenament de ben jovenetes.

Encara existeix certa confusió, especialment fora del Japó, sobre la naturalesa de la professió de les geishas. Aquest tema s’ha complicat a causa de les prostitutes japoneses, que volen gaudir del prestigi de les geishas promocionant-se davant dels turistes. Tradicionalment, la geisha ha de mantenir-se soltera. Va ser tradicional que les geishas tinguessin un “danna” o client habitual. Un “danna” era generalment un home adinerat, algunes vegades casat, que tenia recursos per finançar els costos de l’entrenament tradicional de la geisha i altres despeses considerables.

L’aparença d’una geisha canvia al llarg de la seva carrera, des de la femenina i maquillada maiko fins a l’aparença madura d’una geisha major i consolidada. Les geishas, quan comencen, generalment usen el característic maquillatge de maiko, consistent en la cara totalment blanca, l’ús de llapis labial vermell i adorns vermells i negres al voltant dels ulls i celles. L’aplicació del maquillatge és un art difícil i requereix un procés de perfeccionament llarg.

Després que una geisha ha treballat durant tres anys, canvia el seu maquillatge i utilitza un to més apagat. La raó és que s’ha tornat més madura i l’estil simple mostra la seva bellesa natural. Les geishas sempre utilitzen quimono.

Les aprenents de geisha duen quimonos de colors llampants i decoració extravagant. Les geishas majors utilitzen estils i dissenys més discrets. També és important destacar la longitud de les mànigues. El color, disseny i estil del quimono depenen de l’estació i de l’esdeveniment en el qual les geishas són presents. A l’hivern, les geishas poden ser vistes portant un “abric” adornat amb seda pintada. Els quimonos folrats són usats durant estacions fredes i els normals, durant l’estiu. Moltes geishas modernes usen perruques que han de ser cuidades per artesans molt experimentats. Així mateix, el seu pentinat requereix un art i una destresa que actualment està en vies d’extinció.

Font: periodistes en xarxa.

Més sobre la vida del Kawabata.

El cas de Yasunari Kawabata il·lustra a la perfecció les estranyes sotragades a que de vegades es troba sotmesa la fama dels escriptors. La literatura n’està plena, d’històries com la seva: homes i dones que assoleixen en vida el punt més alt de fama i de prestigi a que pot aspirar un escriptor, i que de sobte, coincidint moltes vegades amb la seva mort, cauen en un estrany oblit que els acaba fent desapareixer de les llibreries i de la memòria dels lectors fins que un nou sotrac, sovint atzarós, els retorna per un temps al paisatge de l’actualitat literària. Kawabata va ser el primer escriptor japonès en rebre el premi Nobel de literatura, però fins no fa gaire les traduccions al castellà de les seves novel·les només podien trobar-se als aparadors de les llibreries de vell, en forma de llibrets populars de butxaca de finals dels seixanta i principis dels setanta o en algun volum enquadernat en tapa dura corresponent a alguna col·lecció de premis Nobel; i en l’àmbit català la situació era encara pitjor. Però fa uns anys van començar a arribar a les nostres llibreries els èxits internacionals dels Murakami, Yoshimoto i companyia, i l’interés per la nova narrativa japonesa va fer que les editorials tombessin la mirada cap als mestres de les generaciones anteriors. El primer en beneficiar-se d’aquest revival nipó va ser Yukio Mishima, que de fet, gràcies potser a les peculiaritats de la seva vida i (més encara) de la seva mort, mai no havia estat del tot oblidat. I després, per sort de tots nosaltres, li va tocar el torn a Yasunari Kawabata.

La vida del nostre home comença com una novel·la de Dickens, i no acaba de forma gaire millor. Va néixer a Osaka l’any 1899, i la seva infantesa va estar marcada per la pèrdua de totes les persones que eres importants per a ell: els seus pares, quan tenia dos anys; la seva germana, que va anar a viure amb uns oncles i a la que només va tornar a veure un cop a la vida; i els seus avis, que van morir abans que el jove Yasunari sortís de l’adolescència, després d’haver-lo criat d’encà la mort dels pares. Tot això va marcar per sempre el seu caràcter, convertint-lo en un home introvertit i de poques paraules, i es va veure reflectit en la seva obra de formes molt diferents; la més evident, la gairebé igualació dels conceptes d’infantesa i dolor present a llibres com Diario de un muchacho.

Als divuit anys Kawabata es va traslladar a Tokio, on va estudiar la carrera d’Humanitats i es va acabar especialitzant en llengua i literatura angleses. Aquest fet, el contacte íntim amb la tradició literària occidental, és una constant dins la generació d’escriptors japonesos que van assolir la seva primera maduresa tot just abans que esclatès la Segona Guerra Mundial, i acabaria donant peu a una estranya paradoxa: després d’Hiroshima, molts d’aquests autors es van veure moralment incapaços de seguir treballant dins una tradició que fins aleshores els havia nodrit com a escriptors i que ara representava els agressors, els estrangers que havien derrotat el Japó i havien obligat el seu Emperador a patir la humiliació pública de signar la rendició del seu país. Kawabata va respondre a aquesta paradoxa canviant radicalment d’estil per tal de convertir-se en un escriptor “exclusivament japonès”; en altres casos, com ara el de Yukio Mishima, la resposta va ser molt més violenta i espectacular.

Les dues dècades següents a la guerra van significar la conversió de Yasunari Kawabata en l’escriptor viu més important del seu país, i en un model a seguir per les noves generacions. La culminació de la seva carrera va arribar amb la concessió del premi Nobel l’any 1968, un any en què sonava també com a possible guanyador el seu deixeble Mishima. Dos anys després, Yukio Mishima es suïcidava de forma pública i ritual en protesta pel que ell considerava la submissió del Japó als valors occidentals. I el 16 d’abril de 1972 s’establia un nou paral·lelisme entre tots dos escriptors, amb el suïcidi (mai del tot aclarit) del propi Kawabata.

Font: espai de llibres.

Yasunari Kawabata

Anem a preparar el terreny. I el primer, saber de qui estem parlant.

Yasunari Kawabata ( Osaka, Japó 1899 - Kamakura 1972 ) fou un escriptor japonès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1968.

Va néixer l'11 de juny de 1899 a la ciutat d'Osaka, població situada a l'illa japonesa de Honshū. El 1917 es traslladà a Tòquio i el 1920 va iniciar els estudis de literatura anglesa a la Universitat de Tòquio, canviant l'any següent pels de literatura japonesa, universitat on es graduà el 1924.

L'any 1968 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura pel seu mestratge narratiu, que amb gran sensibilitat expressa l'essència de la ment japonesa, esdevenint el primer autor guardonat per la seva literatura en japonès.

Se suïcidà inhalant gas el 16 d'abril de 1972 a la ciutat de Kamakura, possiblement a conseqüència d'una depressió contreta al conèixer que patia la malaltia de Parkinson així com la no superació del suïcidi del seu amic Yukio Mishima.

La seva obra:

1926: 伊豆の踊り子 (Izu no Odoriko, "La ballarina d'Izu")

1935: 雪国 (Yukiguni, "País de neu")

1949: 千羽鶴 (Senbazuru, "Mil grues")

1951: 名人 (Meijin, "El mestre de Go")

1949-1954: 山の音 (Yama no Oto, "El so de la muntanya")

1954: 湖(みづうみ) (Mizuumi, "El llac")

1961: 眠れる美女 (Nemureru bijo, "La casa de les bells adormides.)

1962: 古都 (Koto, "Kioto")

1964: 美しさと哀しみと (Utsukushisa to Kanashimi to, "Bellesa i tristesa")

Font: Viquipèdia.