Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

dimecres, 2 de novembre de 2011

Més sobre la vida del Kawabata.

El cas de Yasunari Kawabata il·lustra a la perfecció les estranyes sotragades a que de vegades es troba sotmesa la fama dels escriptors. La literatura n’està plena, d’històries com la seva: homes i dones que assoleixen en vida el punt més alt de fama i de prestigi a que pot aspirar un escriptor, i que de sobte, coincidint moltes vegades amb la seva mort, cauen en un estrany oblit que els acaba fent desapareixer de les llibreries i de la memòria dels lectors fins que un nou sotrac, sovint atzarós, els retorna per un temps al paisatge de l’actualitat literària. Kawabata va ser el primer escriptor japonès en rebre el premi Nobel de literatura, però fins no fa gaire les traduccions al castellà de les seves novel·les només podien trobar-se als aparadors de les llibreries de vell, en forma de llibrets populars de butxaca de finals dels seixanta i principis dels setanta o en algun volum enquadernat en tapa dura corresponent a alguna col·lecció de premis Nobel; i en l’àmbit català la situació era encara pitjor. Però fa uns anys van començar a arribar a les nostres llibreries els èxits internacionals dels Murakami, Yoshimoto i companyia, i l’interés per la nova narrativa japonesa va fer que les editorials tombessin la mirada cap als mestres de les generaciones anteriors. El primer en beneficiar-se d’aquest revival nipó va ser Yukio Mishima, que de fet, gràcies potser a les peculiaritats de la seva vida i (més encara) de la seva mort, mai no havia estat del tot oblidat. I després, per sort de tots nosaltres, li va tocar el torn a Yasunari Kawabata.


La vida del nostre home comença com una novel·la de Dickens, i no acaba de forma gaire millor. Va néixer a Osaka l’any 1899, i la seva infantesa va estar marcada per la pèrdua de totes les persones que eres importants per a ell: els seus pares, quan tenia dos anys; la seva germana, que va anar a viure amb uns oncles i a la que només va tornar a veure un cop a la vida; i els seus avis, que van morir abans que el jove Yasunari sortís de l’adolescència, després d’haver-lo criat d’encà la mort dels pares. Tot això va marcar per sempre el seu caràcter, convertint-lo en un home introvertit i de poques paraules, i es va veure reflectit en la seva obra de formes molt diferents; la més evident, la gairebé igualació dels conceptes d’infantesa i dolor present a llibres com Diario de un muchacho.

Als divuit anys Kawabata es va traslladar a Tokio, on va estudiar la carrera d’Humanitats i es va acabar especialitzant en llengua i literatura angleses. Aquest fet, el contacte íntim amb la tradició literària occidental, és una constant dins la generació d’escriptors japonesos que van assolir la seva primera maduresa tot just abans que esclatès la Segona Guerra Mundial, i acabaria donant peu a una estranya paradoxa: després d’Hiroshima, molts d’aquests autors es van veure moralment incapaços de seguir treballant dins una tradició que fins aleshores els havia nodrit com a escriptors i que ara representava els agressors, els estrangers que havien derrotat el Japó i havien obligat el seu Emperador a patir la humiliació pública de signar la rendició del seu país. Kawabata va respondre a aquesta paradoxa canviant radicalment d’estil per tal de convertir-se en un escriptor “exclusivament japonès”; en altres casos, com ara el de Yukio Mishima, la resposta va ser molt més violenta i espectacular.

Les dues dècades següents a la guerra van significar la conversió de Yasunari Kawabata en l’escriptor viu més important del seu país, i en un model a seguir per les noves generacions. La culminació de la seva carrera va arribar amb la concessió del premi Nobel l’any 1968, un any en què sonava també com a possible guanyador el seu deixeble Mishima. Dos anys després, Yukio Mishima es suïcidava de forma pública i ritual en protesta pel que ell considerava la submissió del Japó als valors occidentals. I el 16 d’abril de 1972 s’establia un nou paral·lelisme entre tots dos escriptors, amb el suïcidi (mai del tot aclarit) del propi Kawabata.

Font: espai de llibres.

2 comentaris:

  1. En algun lloc he llegit que en Kawabata, quan Mishima es va suïcidar, va fer declaracions en contra del suïcidi, deia, crec, que el que calia no era marxar sinó continuar viu per lluitar. Però pocs anys després Kawabata estava malalt i va posar fi a la seva vida abans que la malaltia li apagués qualsevol possibilitat de lluita. Potser no hi havia tant paral·lelisme (o sí) la força del destí?

    ResponElimina