Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: El dia 30 de juny
Comentarem: El cel per sobre del sostrw de Nathacha Appanah.

diumenge, 27 de març del 2011

La roca de Tànios.

LA ROCA DE TÀNIOS – Amin Maalouf

La Roca de Tànios no ha despertat grans passions ni ha generat gaire debat al Club però la seva lectura ha enganxat la majoria. Gairebé tothom pensa que és un llibre senzill i agradable de llegir.

L’autor fa una exposició planera i suggeridora, una mica com si fos un conte tradicional. Relata la decadència d’un imperi i la importància de les potències estrangeres durant el segle XIX al Pròxim Orient.

Els personatges són coherents però estan just esbossats:

Tànios, fill de Làmia, marcat pels déus amb uns prematurs cabells blancs i sobretot pel secret –que sap tothom- del seu naixement. Heroi per casualitat i a contracor.

Gérios, l’home de Làmia, ben definit i creïble. És el gos del seu amo, fins i tot després de la deshonra de la seva estimada esposa. Fins que agafa el fusell, mata al patriarca i precipita els esdeveniments.

El xeic, molt estimat pel poble perquè és menys dolent que la majoria d’amos. Un faldiller empedreït com escau al seu càrrec, que és capaç d’estimar la bellesa de Làmia fins a l’extrem de voler batejar amb un nom noble el seu fill. Algú ha dit que representa l’esperit del poble tribal.

Raad, el malparit fill del xeic, que li fa dir al pastor anglès la millor frase: “Teach me if you can”.

I els personatges femenins, absolutament anodins. També Làmia. L’excepció és, potser, la khuriyyé. La germana de Làmia és decidida, i té un aplom que produeix en el xeic una “admiració divertida”.

L’extrem de “dona perfecta” és Thamar, la noia de les taronges, amant de Tànios: bonica sense estridències, carinyosa i que ni tan sols parla.

Passen moltes coses en aquesta història, potser massa. Mil contes de la vora del foc, tots entrellaçats expliquen els esdeveniments polítics i socials. Tres cròniques inventades donen fe que els fets són verídics i ajuden a definir una mica els personatges.

I al final es resol tot una mica massa de pressa. Un bon final, crec jo, misteriós, per fer volar la imaginació de cada lector… Tànios escapa del seu destí i… segur que se’n va amb la noia de les taronges (que espero que ja no hi sigui!).

Els personatges i la història han decebut –una mica o molt- als més exigents. Sembla que el llibre crea unes expectatives que després no cobreix.

A mi m’ha agradat. M’encanta aquest heroi indecís i fràgil, nen malcriat, amant inexpert i alhora apassionat del saber.

És la segona lectura, després de setze anys, i m’ha tornat a deixar bon gust de boca. No en recordava res. Bé, sí: el títol, l’autor, l’exotisme, que m’havia agradat… i prou.

Com la dolçor inconsistent del cotó de sucre que es fon a la boca. O una mica més, com la poma de caramel, dolça i fresca alhora.

Jo trobo –com algú ha dit- que Amin Maalouf escriu “bonic”. De vegades, per passar una bona estona, ja en tinc prou amb això.

Fina

dissabte, 26 de març del 2011

Diosas blancas

Extracte d'un article de Elpais.com.

El hecho de que haya solo dos escritoras españolas (María Zambrano y Ana María Matute) en el palmarés del Premio Cervantes da una idea de cómo están las cosas. O de cómo han estado. Igual que hay muchas mujeres en el mundo laboral pero pocas en la dirección de las empresas, hay muchas autoras en las librerías pero menos en la historia de la literatura. Fruto del progreso, su número crece a medida que nos acercamos al presente. Ahí está, en pie de igualdad, la obra de las dos citadas y la de Carmen Laforet, Carmen Martín Gaite, Gloria Fuertes, María Victoria Atencia, Julia Uceda, Clara Janés, Esther Tusquets, Ana María Moix, Olvido García Valdés, Blanca Andreu, Cristina Fernández Cubas, Soledad Puértolas, Rosa Montero, Almudena Grandes, Elvira Lindo o Belén Gopegui.

A aquesta llista faltan moltes!!!
  • Josefina Aldecoa.
  • Gemma Lienas.
  • Maruja Torres.
  • Coia Valls
  • ...

dijous, 24 de març del 2011

Biografia de l'Amin Maalouf

Amin Maalouf (Beirut, 25 de febrer del 1949), és un escriptor libanès en llengua francesa.

Els pares d'Amin Maalouf eren periodistes d'ascendència cristiana. La seva mare procedia d'una família tradicionalment catòlica i francòfona, i el seu pare, de formació anglòfona, procedia de la comunitat melquita. Amin Maalouf cursà estudis de sociologia i d'economia política en una escola jesuïta francesa i a la universitat francesa de Beirut. (És interessant la barreja total de llengues, religions i origens de la seva familia.)

Va treballar com periodista durant 12 anys. Fou director del diari an-Nahar fins al començament de la guerra civil libanesa del 1975, quan es va exiliar a França amb la seva dona i els seus tres fills, i on resideix des d'aleshores. Allà fou redactor en cap de la revista Jeune Afrique, cobrint nombrosos esdeveniments importants com la guerra de Vietnam o la revolució de l'Iran, i va fer reportatges en més de seixanta països. A partir del 1985, arran de l'èxit obtingut amb Les croades vistes pels àrabs, es dedica exclusivament a l'escriptura.

La seva obra es troba marcada per les seves pròpies vivències: la diversitat dels seus orígens, la convivència amb diferents llengües i religions, l'enfrontament entre comunitats i l'exili. En la ressenya de la UAB a l'ocasió de l'Any de la Mediterrània 2003/2004 es diu que "Maalouf combina la narració de fets històrics fascinants amb fantasia i amb idees filosòfiques. Les seves novel·les ofereixen una visió sensible i refinada dels valors i les actituds de les diferents cultures del Pròxim Orient i del Nord d'Àfrica i, en conjunt, del món mediterrani, entre les quals intenta sempre d'establir ponts de diàleg i de comprensió".

El 6 d'abril del 2006 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili i el juny del 2010 va rebre el premi Príncep d'Astúries de les lletres.

La majoria dels seus escrits han estat traduïts al català.

Obra

Novel·la

* Lleó l'africà (1986), premi de l'Amistat franco-àrab 1986

* Samarcanda (1988), que parla del poeta i savi Omar Khayyam

* Els jardins de llum (1991), biografia novel·litzada del profeta Mani

* El segle primer després de Beatrice (1992)

* La roca de Tanios (Premi Goncourt 1993)

* Les escales de Llevant (1996)

* El periple de Baldassare (2000). Un mercader genovès, instal·lat a Orient, se'n va a la recerca d'un llibre mític on es diu que s'hi troba "el centè nom", és a dir, el nom ocult de Déu. (Premi Jacques Audiberti-ville d'Antibes 2000)

Assaig

* Les croades vistes pels àrabs (1983)

* Les identitats que maten (1998)

* Orígens (Premi Méditerranée 2004)

* Un món desajustat (2009)

Llibret d'òpera

* L'amor de lluny (2000)

* Adriana Mater (2004)

I ara, per qui no hagi tingut prou, us engantxo aquí la ressenya que vaig fer de "Les identitats que maten" per a la UOC. Em van posar una A!! :)

Amin Maalouf es un periodista y escritor de origen libanés afincado en París. Entre sus múltiples identidades se encuentran, además, su lengua madre árabe, su comunidad familiar cristiana melquita, su profundo conocimiento tanto de la cultura de origen como de la adoptiva, un oficio de periodismo abandonado por el de escritor (director del semanario An -Nahar International o redactor jefe de Jeune Afrique) y una larga lista de obras de gran éxito, en las que aborda de manera lúcida y franca la difícil conciliación de Oriente y Occidente.

En esta obra en concreto, el análisis se realiza desde la perspectiva antropológica, con argumentos sencillos, directos y razonados, de una densidad que, en ocasiones, hace difícil la comprensión, pero en la que se aprecia la honestidad y valentía del escritor libanés.

La idea principal del libro gira en torno a la identidad, referida a “aquello que yo soy”. En el caso del autor coexisten varias identidades aparentemente incompatibles, y es desde la experiencia propia de donde obtiene los argumentos para defender su tesis.

La identidad se forma de distintos elementos. Con algunos de ellos nacemos, pero la gran parte se forman y transforman a lo largo de nuestra existencia. Ni siquiera con los que nacemos son totalmente definitorios de nuestra identidad, pues no es lo mismo nacer mujer en Kabul que en Oslo, ni mestizo en Nueva York o Angola. A lo largo de los años, las identidades se van formando en el seno de la familia o el entorno próximo, para acabar configurando el puzzle de identidades que forma cada ser.

En el caso de que se produzca un conflicto con alguna de ellas, es decir, alguna sea atacada (el color de la piel, la religión, la orientación sexual...) la persona herida suele reaccionar reafirmándose en aquello más atacado, de manera que una característica más de la persona pasa a ser la única. Las personas heridas en su identidad, que pueden formar comunidades enteras heridas, van a sentir la necesidad de paliar el miedo, el dolor, la afrenta, considerando que los otros se han merecido el castigo, pues son estos otros quienes han marcado la diferencia.

Tal vez sea una explicación demasiado simple, reconoce el autor, que se pregunta por qué grupos de personas de distintas religiones, nacionalidades, educaciones, culturas... pueden en un momento determinado transformarse en máquinas de matar y cometer los más crueles crímenes y genocidios. Gran conocedor y estudioso de la Historia, encuentra múltiples ejemplos de identidades atacadas, comunidades que ven con miedo como su religión, su lengua, su tradición se ve cuestionada, ridiculizada o prohibida por el que tiene el poder. Cuando se produce la guerra, el que mata no ve más que un sistema para evitar la amenaza, para acabar con ella, una manera de defender a los suyos, a sus hijos. Esto es un sentimiento legítimo, la justa afirmación de la identidad, pero que puede desembocar en la locura más salvaje.

Respecto a los observadores de estos hechos, la comunidad internacional, puede adoptar dos posiciones, igualmente criticadas por el autor. En algunos casos, se reparte el rol del lobo y el del cordero, como en Israel y Palestina, donde los “malos” siempre son los israelitas, y nuestra solidaridad se dirige hacia los palestinos. En otro caso, se carga de indulgencia hipócrita, con un sentimiento fatalista que justifica los actos como algo que lleva ocurriendo desde el principio de los tiempos y nunca cambiará. Recuerda el autor épocas en las que el esclavismo o la dominación de la mujer estaban institucionalizados, y consiguió cambiar.

Existen un tipo de personas, “fronterizas”, divididas entre dos identidades aparentemente irreconciliables, en cuya mano se encuentra el poder mediar en la solución de estos conflictos. Son aquellos, como el mismo autor, a caballo entre los dos bandos, como el hijo de padre servio y madre croata, de madre hutu y padre tutsi, que si logran asumir su doble identidad de manera natural, sin amenazas ni esquizofrenias, jamás intervendrán en un genocidio de sangre que implicaría negar la mitad de su persona, de su ascendencia y de su historia. Por el contrario, si se le empuja a elegir, enterrará una parte en defensa encarnizada de la otra, y se erigirá como el más salvaje defensor de su media identidad.


En el caso de la emigración, fenómeno que actualmente va de la mano con la mundialización, esto se complica: el primer sentimiento del emigrante es pasar desapercibido, mimetizarse. Como esto no ocurre en la mayor parte de las ocasiones, probablemente su posicion se radicalice al observar que su identidad principal es rechazada abiertamente. No se trata de aceptar la cultura, íntegra y sin modificación, del emigrante, más bien encontrar un equilibrio entre aquello que puede aportarse a la cultura de destino y lo que ésta puede aportar al emigrante. De esta manera, con la cordura como bandera, se puede caminar hacia la sociedad abierta, multicultural y pacífica. Tan bonito de enunciar, reconoce el autor, como de casi imposible aplicación.

Otro caso que se analiza es el de los países en proceso de desarrollo, de modernización. Sienten la necesidad de evolucionar, pero observan con diversos ojos que esta ansiada modernización les viene de la mano de Occidente, y en la mayor parte de los casos, de los estados unidos. El autor concreta al mundo islámico, que tan bien conoce, e intenta analizar las causas del polvorín musulmán, “gran amenaza”. Por una parte, la esencia misma del Islám, esta religión abierta y moderna, tolerante con la religión de los pueblos que formaron el vasto Imperio, en los tiempos en que el cristianismo era un yugo, una quema de brujas. Paradójicamente se ha quedado atrás en este camino que tan bien había iniciado. Y por el contrario, el cristianismo ha sido capaz de “modernizarse” y adaptarse a los tiempos que corren, más lento y con recelo, pero lo consigue.

Entonces, ¿es la religión la que condiciona a los pueblos, o los pueblos pueden llegar a influir en ésta? O planteado de otro modo, ¿la revolución industrial se produjo gracias al cristianismo o a pesar del cristianismo? Por lo tanto, es probable que no sea el Islam la causa de todos los males que asolan los países con esta confesión, y tal vez tenga mayor relevancia el hecho de que sean países pobres y con problemas de supervivencia básica. Una religión con tanta y tan variada historia, con tantos y tan variados fieles no puede demonizarse como única causa de un fenómeno de dimensiones globales. De esta manera, el argumento antes expuesto, el miedo de una sociedad ante la amenaza externa, que la hace refugiarse en su identidad más ancestral, la religión en este caso, puede explicar más que la confesión de por si. El ejemplo del autor, tan claro y evidente, recuerda que para entender lo ocurrido en Argelia se pueden leer miles de tomos sobre el Islam, que no aportarán ninguna luz. Pero un simple cuaderno que hable de colonización y descolonización puede explicarlo todo.

Por lo tanto, para la mayor parte de nuestro planeta la modernización viene de mano de Occidente, y ello suele implicar un rechazo a lo que son, una dolorosa tesitura que les obliga a elegir el abandono de su identidad primigenia por la adopción de unos valores, unas maneras y una cultura que siempre le van a ver como “el otro”.

En el caso de los países musulmanes, la primera necesidad de modernización no vino marcada por la radicalización religiosa, como muestran el caso de Atatürk, Muhammad Alí o Nasser, virrey de Egipto. ¿Cual fue la respuesta de Occidente?
Otras causas del resurgir de este extremismo islámico: la caída del comunismo, que en su fracaso hizo resurgir aquello que intentó desterrar, la religión. Por otro lado, la misma crisis de Occidente, que vende un modelo social del que ella misma duda. La necesidad de pertenecer a una comunidad, la necesidad de trascender esta existencia, la creciente desconfianza hacia políticas, filosofías, razón, modernidad...La verdadera democracia empieza a vislumbrarse como uno de los pocos caminos hacia la solución.

Respecto a la globalización como fenómeno, el autor observa otros problemas: el empobrecimiento cultural, una hegemonía americana en detrimento de las culturas, lenguas o expresiones minoritarias, lo que provoca bien la desaparición de éstas, bien el fenómeno de radicalización del que ya se ha hablado. Entender el funcionamiento de la mundialización y su influencia sobre estos comportamientos exacerbados es un paso más para “domesticar la pantera”.

Desgraciadamente, nuestra capacidad de hacer daño no siempre está a la altura de nuestra capacidad para repararlo. Se proponen pequeñas soluciones, siempre mediadas por el sincero deseo de conciliar identidades, de comprender al otro y tenderle la mano.

Tal vez, la conclusión final sea un ejercicio de humildad para los lectores occidentales: todos los seres humanos, sea cual sea nuestra lengua, origen, raza, confesión... sentimos lo mismo.

dijous, 17 de març del 2011

Josefina Aldecoa.

Foto de la Noticia


Mor l'escriptora Josefina Aldecoa. La seva "historia de una maestra" és una meravella, us el recomano.

MADRID, 16 Mar. (EUROPA PRESS) -

L'escriptora Josefina Aldecoa ha mort aquest dimarts a Santander als 85 anys i serà a Torrelavega on s'acomiadi l'autora, segons han informat a Europa Press fonts pròximes a la família.

Josefina Aldecoa (La Robla, Lleó, 1926- Torrelavega, Cantàbria, 2011) escriptora i pedagoga espanyola i directora del Col·legi Estilo, va créixer en una família de mestres.

Durant la seva joventut va viure a Lleó, on va participar en la revista de poesia 'Espadaña', fins que el 1944 es va traslladar a Madrid per estudiar Filosofia i Lletres. A més, es va doctorar en Pedagogia amb la tesi 'El arte del niño', publicada el 1960. Durant els seus anys d'estudiant universitària va entrar en contacte amb escriptors com Carmen Martín Gaite, Rafael Sánchez Ferlosio, Alfonso Sastre, Jesús Fernández Santos o Ignacio Aldecoa, amb qui es va casar.

El 1959 va fundar a Madrid el Col·legi Estilo per al que es va inspirar en les idees que va reflectir en la seva tesi basades en les noves maneres educatives i en la base ideològica de la Institución Libre de Enseñanza.

Entre les seves obres destaca la publicació el 1961 de la col·lecció de contes 'A ninguna parte'. Després de la mort del seu marit, el 1969, va abandonar l'escriptura durant deu anys i es va dedicar únicament a la docència.

Després, va continuar la seva activitat literària amb 'Los niños de la guerra' (1983), on Aldecoa va fer una crònica de la seva generació il·lustrada per biografies i comentaris literaris sobre deu narradors sorgits en els anys 50, 'La enredadera' (1984), 'Porque éramos jóvenes'(1986) o 'El vergel '(1988).

El 1990 va iniciar una trilogia de contingut autobiogràfic amb 'Historia de una maestra' (1990), 'Mujeres de negro' (1994) i 'La fuerza del destino' (1997), com a resposta, en part, al discurs polític durant els anys posteriors a la dictadura sobre com reconstruir el sistema educatiu, el qual Aldecoa no considerava prou laic.

El 1998 va escriure l'assaig 'Confessiones de una abuela', en què va relatar les experiències viscudes amb el seu nét; el 2000 va publicar l'antologia de contes 'Fiebre' i el 2002 la novel·la 'El enigma'. El 2005 va sortir a la llum 'La casa gris', una obra seva de joventut, i el 2008 'Hermanas'. Entre els seus guardons, destaca el Premi Castella i Lleó de les Lletres, atorgat l'any 2004.

dilluns, 14 de març del 2011

De seduccions i de colonialismes

Lamia de Herbert James Draper.

I fi. 

Si n'arriben a passar de coses en aquell poble que no és ni cel ni infern, només purgatori!  No lluny dels contes orientals, a mi em recorda de vegades narracions tipus Les Mil i Una Nits. Tot sembla succeir per una especie de màgia, com un destí inalterable en el qual alguns i  algunes, tocats pel cel o per l'infern (potser només pel purgatori), tenen un paper decisiu. El poble en pateix les conseqüències, com sempre, i es deixa portar pels valors que els han estat inculcats pels ancestres, temorosos dels canvis, fidels al seu senyor.  

I per damunt de tot plegat, o potser per sota de tot plegat, calladament, sempre present, la dona i la seva bellesa que captiva. Làmia és el nom d'una reina  líbia que va ser estimada per Zeus. La gelosia d'Hera la va transformar en monstre i fins i tot els seus fills van ser assassinats per la mateixa Hera. No és el cas de Tànios, la xeica no té tant poder, no és una deessa, aquí tot és molt més terrenal, potser perquè és només un purgatori, no són les passions de l'Olimp les culpables de les desgràcies, són les passions humanes.

Si Paris no hagués conegut Helena, Troia encara seria una gran ciutat. I així una llegenda darrera una altra. Què ho fa que sempre quedi més bonic, més literari, que ens agradi tant pensar que en definitiva tot és perdonable, inevitable, quan darrera hi ha un home que “sucumbeix” a causa d'una dona, bruixa seductora de vegades, innocent portadora d'una bellesa que no pot ocultar d'altres?

I un heroi, es clar, també hi ha d'haver un heroi. Un home, fill d'una nimfa o d'un xeic, que no pot fugir del seu destí, o potser sí, igual Maalouf pot donar als herois una esperança.  Aquil·les, Tànios ... Un tendó, una cabellera blanca. Què diferents però, malgrat els paral·lelismes. Potser és que al purgatori, que no salva ni condemna, les fugides són més fàcils. El cel i l'infern tenen les portes tancades.

Al Líban, hi va haver certament l'assassinat d'un patriarca, era la primera meitat del segle XIX. Aquest assassinat va ajudar, potser, al triomf dels otomans, tot i que segurament van ajudar molt més els interessos colonials d'Anglaterra si és que la cosa no anava lligada. No era ni el primer ni el darrer assassinat, ni la primera ni la darrera guerra.

I si parlem de colonialismes i de les seves seqüeles l'actualitat ens porta a Líbia, també integrant de l'imperi otomà. Líbia va estar sotmesa més tard a la Itàlia feixista i acabada la guerra mundial es va convertir en el primer país africà independitzat del colonialisme europeu.

El 1969, per un cop d'estat de l'ala esquerra de l'exercit, un tal  Gaddafi es fa amb el poder i comença a nacionalitzar i a fer la punyeta als Estats Units. Acusat de terrorista en diverses ocasions és un dimoni per occident i més d'un moviment revolucionari, des del socialisme i el comunisme, el veuen amb simpaties. Si tiranitzava o no el poble no sé si preocupava massa. La truita es gira en els darrers anys i els mandataris europeus i americans el deixen sortir a la foto. Si tiranitza o no el poble tampoc no els preocupa massa. Perquè en definitiva el cost del barril a Líbia està molt per sota que el cost del barril al Canadà. Ah seducció!

I arriba un moment que algú, alguns, algunes fins i tot que és el més bonic, diuen prou i es llancen al carrer. Ja no és només un poble que pateix les conseqüències, com sempre, i es deixa portar pels valors que els han estat inculcats pels ancestres, temorosos dels canvis, fidels al seu senyor.

I no és un patriarca l'assassinat, els morts, al carrer, augmenten cada dia i ni en fem cas ja a aquestes alçades de noticies repetides. Des d'aquí dalt ens ho mirem. I a l'ONU els que manen en parlen i no es posen d'acord en com han d'intervenir ni se sap ben bé encara al costat de qui estem.

Caldrà fer alguna cosa, però, el destí ens crida, el paper dels pobles democratitzats, veritables herois de l'historia moderna, és cabdal i necessari.

I sempre, sempre, per damunt de tot plegat, o potser per sota de tot plegat, la seducció. El que passa és que això d'ara, com allò d'abans i de sempre, no és una llegenda. Avui la seducció és líquida, és lletja i embruta, és una seducció tòxica, la seducció d'un carburant repugnant, convertit potser en monstre per algun deu maligne. Perquè en definitiva a Líbia el cost del barril està molt per sota que el cost del barril al Canadà. 

Qui pot resistir-se a la seducció? Qui pot fugir de la força del destí?