Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

dilluns, 14 de març de 2011

De seduccions i de colonialismes

Lamia de Herbert James Draper.

I fi. 

Si n'arriben a passar de coses en aquell poble que no és ni cel ni infern, només purgatori!  No lluny dels contes orientals, a mi em recorda de vegades narracions tipus Les Mil i Una Nits. Tot sembla succeir per una especie de màgia, com un destí inalterable en el qual alguns i  algunes, tocats pel cel o per l'infern (potser només pel purgatori), tenen un paper decisiu. El poble en pateix les conseqüències, com sempre, i es deixa portar pels valors que els han estat inculcats pels ancestres, temorosos dels canvis, fidels al seu senyor.  

I per damunt de tot plegat, o potser per sota de tot plegat, calladament, sempre present, la dona i la seva bellesa que captiva. Làmia és el nom d'una reina  líbia que va ser estimada per Zeus. La gelosia d'Hera la va transformar en monstre i fins i tot els seus fills van ser assassinats per la mateixa Hera. No és el cas de Tànios, la xeica no té tant poder, no és una deessa, aquí tot és molt més terrenal, potser perquè és només un purgatori, no són les passions de l'Olimp les culpables de les desgràcies, són les passions humanes.

Si Paris no hagués conegut Helena, Troia encara seria una gran ciutat. I així una llegenda darrera una altra. Què ho fa que sempre quedi més bonic, més literari, que ens agradi tant pensar que en definitiva tot és perdonable, inevitable, quan darrera hi ha un home que “sucumbeix” a causa d'una dona, bruixa seductora de vegades, innocent portadora d'una bellesa que no pot ocultar d'altres?

I un heroi, es clar, també hi ha d'haver un heroi. Un home, fill d'una nimfa o d'un xeic, que no pot fugir del seu destí, o potser sí, igual Maalouf pot donar als herois una esperança.  Aquil·les, Tànios ... Un tendó, una cabellera blanca. Què diferents però, malgrat els paral·lelismes. Potser és que al purgatori, que no salva ni condemna, les fugides són més fàcils. El cel i l'infern tenen les portes tancades.

Al Líban, hi va haver certament l'assassinat d'un patriarca, era la primera meitat del segle XIX. Aquest assassinat va ajudar, potser, al triomf dels otomans, tot i que segurament van ajudar molt més els interessos colonials d'Anglaterra si és que la cosa no anava lligada. No era ni el primer ni el darrer assassinat, ni la primera ni la darrera guerra.

I si parlem de colonialismes i de les seves seqüeles l'actualitat ens porta a Líbia, també integrant de l'imperi otomà. Líbia va estar sotmesa més tard a la Itàlia feixista i acabada la guerra mundial es va convertir en el primer país africà independitzat del colonialisme europeu.

El 1969, per un cop d'estat de l'ala esquerra de l'exercit, un tal  Gaddafi es fa amb el poder i comença a nacionalitzar i a fer la punyeta als Estats Units. Acusat de terrorista en diverses ocasions és un dimoni per occident i més d'un moviment revolucionari, des del socialisme i el comunisme, el veuen amb simpaties. Si tiranitzava o no el poble no sé si preocupava massa. La truita es gira en els darrers anys i els mandataris europeus i americans el deixen sortir a la foto. Si tiranitza o no el poble tampoc no els preocupa massa. Perquè en definitiva el cost del barril a Líbia està molt per sota que el cost del barril al Canadà. Ah seducció!

I arriba un moment que algú, alguns, algunes fins i tot que és el més bonic, diuen prou i es llancen al carrer. Ja no és només un poble que pateix les conseqüències, com sempre, i es deixa portar pels valors que els han estat inculcats pels ancestres, temorosos dels canvis, fidels al seu senyor.

I no és un patriarca l'assassinat, els morts, al carrer, augmenten cada dia i ni en fem cas ja a aquestes alçades de noticies repetides. Des d'aquí dalt ens ho mirem. I a l'ONU els que manen en parlen i no es posen d'acord en com han d'intervenir ni se sap ben bé encara al costat de qui estem.

Caldrà fer alguna cosa, però, el destí ens crida, el paper dels pobles democratitzats, veritables herois de l'historia moderna, és cabdal i necessari.

I sempre, sempre, per damunt de tot plegat, o potser per sota de tot plegat, la seducció. El que passa és que això d'ara, com allò d'abans i de sempre, no és una llegenda. Avui la seducció és líquida, és lletja i embruta, és una seducció tòxica, la seducció d'un carburant repugnant, convertit potser en monstre per algun deu maligne. Perquè en definitiva a Líbia el cost del barril està molt per sota que el cost del barril al Canadà. 

Qui pot resistir-se a la seducció? Qui pot fugir de la força del destí?

3 comentaris:

  1. Magnífic article Magda! Estic seguint amb molt d'interès les revoltes d'aquests països àrabs (us recomano Al Jazeera), així com també la desgràcia que està succeint al Japó i no sé per què (i ara riureu) no deixo de pensar en els Maies. Per a més Inri, sembla ser que el nostre "astro rey" també està tenint i es preveu que tingui encara més, una activitat força frenètica.
    Sabeu que us dic? Que els Maies em comencen a semblar molt solvents o sigui que em dedicaré a llegir les seves revelacions a fi i efecte de trobar un punt de racionalitat a tot el cúmul de despropòsits que ens envolten.
    També és possible que m'estigui tornant paranoica, ja posats...

    ResponElimina
  2. Avui, 22 de març de 2011, ja en sabem alguna cosa més de la intervenció de l'ONU sobre Líbia.

    Fins avui el text d'aquesta entrada era erroni, i la gent indulgentment callava. Estava tant avergonyida que no m'atrevia ni a tocar-lo.

    L'Oriol m'ha passat una proposta de modificació i he decidit fer-li cas. Text modificat doncs. Honrosa salvació. Gràcies Oriol.

    ResponElimina
  3. Ahir ho vaig pensar, però en llegir el teu text he vist encara més clar que això que parles de l'heroi que vol fugir del seu destí, si pot, ho reflexa magnificament en Saramago a "l'envageli segons Jesucrist". Us ho recomano (com tot el que he llegit de Saramago, clar). :)

    ResponElimina