Quan va arriabar el Gattopardo

Una bona novel·la, diu la majoria. El dimecres 20 de desembre, a la desangelada i fresca sala de reunions on ens trobem les persones del club, vam concloure que l'obra de Lampedusa ens havia fet passar bons moments. La descripció dels personatges, l'habilitat de les pinzellades psicològiques, la traça en els diàlegs i en l'expressió dels pensaments, ens va captivar. Bé, no va ser unànime la conclusió: es va argumentar en contra, que l'ètica política dels personatges era, al menys, cínica, conclusió que algú va dir que s'havia tret al fer la lectura de l'obra des d'una perspectiva actual.

Som a Sicília, l'any 1860, a l'època del Risorgimento. Garibaldi posa en marxa la unificació italiana, que ha d'escombrar un món de vells privilegis per donar pas a un nou ordre burgès. La famosa frase, que fins i tot surt textualment a la pel·lícula de Visconti, pronunciada pel jove Tancredi al seu oncle: “Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï”, forma part de l'imaginari col·lectiu i és un referent de la política conservadora.

Fabrizio Salina, és l'autèntic centre de la novel·la, que viu amb inquietud la caiguda d’un règim que ell mateix encarna. Però el Príncep no es queixa, mira els canvis que es produeixen des de la distància i amb resignació. Encara que vol ser (aparentment) una novel·la històrica, a ‘El Gattopardo’ hi ha molt pocs fets històrics, molt poca acció. El llibre es divideix en vuit capítols i cada un parla només d'un dia, a vegades només  d'una tarda-nit, i com  a màxim d'un parell de dies. Però, a pesar d'aquesta condensació temporal, la novel·la ens retrata tot un món que està en plena decadència.

El debat va seguir amb cites dels textos que més havien interessat a cadascú. Per exemple: “(El senat), una assemblea de barruts premiats amb grans privilegis. Què és un senador? Un simple títol honorífic, com una mena de condecoració o han d’exercir funcions legislatives i deliberatives?". Aquesta cita va portar a fer cabòries sobre el tema, cosa que passa sovint a les converses del Club, on les lectures són de vegades (potser volgudament) un pretext per parlar d'allò que realment ens importa.

Una botella de xampany (alguns en diuen cava) i una capsa de galetes van servir per rematar el tema i desitjar-nos bones festes.

Una delícia siciliana.

He fet una entrada al meu bloc sobre el Gatopardo. Explico detalls de la trama, no gaires, però aviso per si alguna Fina prefereix no llegir-ho. :)

Està en castellà, gent, ho sento però m'expresso molt millor.

Aquí.

I una altra, sobre el dessig sexual del Gatopardo. Aquí! :)

Perles gatopardines I

He decidit apadrinar el Gatopardo, i fer-ho ja, o em pillarà el bou (realment la boua). Aniré penjant algunes perles extretes del llibre. Aquest es troba online, en català, aquí.

"Por otra parte, un abundante botín habría sido para el príncipe un placer secundario, el deleite de los días de caza no era ése, hallábase dividido en muchos pequeños episodios. Comenzaba con el afeitado en la habitación todavía a oscuras, a la luz de una vela que hacía enfáticos los ademanes sobre los policromos artesonados; le estimulaba atravesar los salones adormecidos, esquivar a la luz vacilante las mesas con los naipes en desorden entre fichas y vasitos vacíos, y descubrir entre ellos el caballo de espadas que le ofrecía un augurio viril; recorrer el jardín inmóvil bajo la luz gris en la cual los pájaros más madrugadores se desvivían por hacer saltar el rocío de sus plumas; escabullirse a través de la puerta inmovilizada por la yedra: huir, en suma, y luego, en la carretera, inocentísima aún a los primeros albores, se encontraba con don Ciccio sonriente entre los bigotes amarillentos mientras juraba afectuoso contra los perros. A éstos, en la espera, les temblaban los músculos bajo la piel. Venus brillaba, grano de uva abierto, transparente y húmedo, pero ya parecía oírse el ruido del carro solar que subía la cuesta bajo el horizonte. Pronto encontraban las primeras greyes que avanzaban lentas como mareas, guiadas a pedradas por los pastores calzados de pieles. Las lanas eran mórbidas y rosadas a los primeros rayos."

El Gatopardo, Giuseppe Tomasi di Lampedusa. 1957

Claudia Cardinale i Alain Delon, a la versió cinematogràfica de Visconti de 1963.