![]() |
| El llibre dels reis |
Vam parlar de La dona pèl-roja de Orhan Pamuk. Ho vam fer al Negret, al voltant d'una taula amb croquetes, galetes, formatges i un pastís de xocolata. El llibre va agradar, o no agradar, de manera molt i molt desigual. Potser algunes persones recordàvem Em dic vermell que vam llegir temps enrere, i en la comparació, La dona pèl roja resultava un xic decebedor.
Primer va dir que era una porqueria i després va rectificar, potser m'he passat, va dir, però al llibre se li veuen massa les costures i això va en detriment del pacte ficcional entre autor i lector. Una mica cartó pedra tot plegat. Va ser l'opinió més dura.
No estic gens d'acord, feia una altra veu, algú que havia llegit, va dir, amb delit. A parer d'ella el llibre suposa un apropament a la cultura grega, i els contes otomans passant per Freud, on ens mostra l'autor com es poden ordenar i comunicar els vells mites d'una mediterrània que ens atrapa a tots. Ens endinsa en una narrativa lenta, pacient i bondadosa de llegendes que venen a coincidir amb la veritat d'altres cultures. Sempre la mateixa història entre pares i fills. Hem de matar el pare, en sentit simbòlic i de vegades en sentit literal. Pamuk, partint de l'abandó patern, ens presenta un pare a la recerca d'un fil que no té i ens parla de l'adulteri i de la culpa.
Durant moltes pàgines, el protagonista i el seu mestre caven un pou. Hi va haver qui va trobar aquest apartat llarg i pesat. Per a altres és una imatge de la vella Turquia, artesanal, amb totes les seves tradicions. La terra erma representa el conflicte entre la tradició oriental i la modernització. El pou es converteix en l'escenari d'un accident fatal que marca un futur ple de culpabilitats
La manera com evoluciona el protagonista va comportar que algunes lectores perdessin l'empatia amb ell. Per a altres els fets que s'hi narren i la manera com el noi actua és un reflex de la societat actual i de l'egoisme imperant. Es va dir, també, que era molt realista. És un nen que acaba sent víctima del capitalisme més dur.
És una comparació entre orient i occident. En el centre del conflicte, sempre, una Turquia que evoluciona ara amb, ara contra, el món occidental. També una Turquia dictatorial, que empresona i tortura dissidents. És per tant, es va considerar, un llibre polític.
Va agradar, a algunes persones, el canvi d'estils. La manera diferent de parlar dels narradors. Els narradors són, es va dir, honestos.
És possible que una dona de trenta anys pugui argumentar que un noiet de setze l'ha seduït? És una al·legoria? És un conte? És una pregunta sobre si són o no són europeus? Hi va haver qui no va saber què volia dir l'autor o potser, senzillament, no se'l va creure.
No és fa una mica pesat amb tant d'Èdip i Rostam? Però és què, precisament, és d'aquests mites dels que ens vol parlar. Parricidi i filicidi. Una constant en la història.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada