Vam parlar, i molt, d'aquest petit llibret de 91 pàgines: El regne de les dones d'Anton Txèkhov. El primer de la col·lecció "Petits plaers" de l'editorial Viena.
L'Anna Akimovna és la protagonista, una dona de 26 anys originària d'una família de treballadors que ha heretat una fàbrica i una gran fortuna i que no acaba d'encaixar en el nou estatus que li ha tocat assumir.
L'Anna Akimovna va despertar sentiments diversos. A algunes persones els hi va fer pena, altres tenien ganes de sacsejar-la i cridar-li que deixés de comportar-se com una adolescent i fos capaç de prendre decisions.
Perquè l'Anna Akimovna es mou tota l'estona entre el sí i el no. Vol donar diners a una família necessitada, però se'n penedeix. Fer caritat, potser, no va amb ella. No hi ha estat educada. Es vol casar, però amb qui? Un home de classe alta? un de classe baixa? Amb un treballador, obrer, primigeni, no contaminat pels canvis de valor que representa el capital? O amb el seductor advocat, un home decadent, però bon conversador? Per què li acaba donant diners a l'advocat si de fet, ha de saber, que n'hi roba?
El regne de les dones és un llibre de contrastos, va dir algú. Passem d'una casa bruta i fosca a una habitació neta i endreçada. Passem del pis de baix, amb tantes dones que xerren desinhibides al pis de dalt on hi ha silenci i maneres refinades. En quin dels dos pisos se sent millor l'Anna? Quan és a dalt vol ser a baix i quan és a baix vol ser a dalt. Algú pensava que de fet Txèkhov exagera actituds, precisament per portar-les al contrast. També, que és un llibre sobre la soledat d'una dona que no troba el seu lloc.
És un llibre sobre les classes socials. Una descripció, exposició, de la societat russa de finals del segle XIX. Tan ben explicat que sembla que hi siguis, va dir algú. Uns escenaris molt vius. Seria, també es va dir, una bona obra de teatre.
I al final Anna Akimovna i Maixa, la criada enamorada d'un lacai que no li fa cas, han de tirar endavant. Naturalment no s'explicarà aquí de quina manera, només que d'aquest final se'n va parlar força. Inesperat per algunes persones. Alliberador? Queda obert a possibles interpretacions, perquè aquesta és, es va dir, una constant de Txèkhov que sempre deixa que sigui el lector qui tingui la ultima paraula. Sense jutjar. Sense bons ni dolents.
Diverses interpretacions, la seguretat, per unanimitat, que és un llibre recomanable i la constatació, una altra vegada, que les croquetes de la Maria Dolors són extraordinàries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada