Ens vam trobar de nou, amb alegria, amb ganes de compartir. Com que era principi de curs vam fer sopar. Tants de plats bons, i tanta quantitat que sort que la Teresa va portar tàpers i la gent va poder endur-se per dinar o sopar a casa. També vam celebrar l'aniversari de la Diana amb pastís i xampany.
Però abans ens vam posar seriosos i vam parlar del llibre de l'estiu que no tothom havia acabat. Vam llegir Els germans Karamàzov l'última i més important novel·la de Fiódor Dostoievski, una de les obres mestres de la literatura universal.
La Rosina va llegir l'edició del Circulo de Lectores i li va agradar, de manera especial el capítol El gran inquisidor, aquell que després va ser publicat com a obra a part i objecte de molts anàlisis per part de literats i crítics. Qui és el narrador? es preguntava la Rosina. Es tracta d'una novel·la polifònica, una novel·la que va inventar Dostoievski. La Rosina es va entretenir a buscar les influències rebudes: John Milton, Víctor Hugo, Proudhon, Edgar Alan Poe i Dickens. Dostoievski, continua la Rosina, escriu una novel·la que va més enllà del art de novel·lar al qual estem acostumats. El capítol El Gran Inquisidor és una predicció del món actual. Hi ha frases realment genials com: En espléndidos autos de fe quemaban a los herejes.
La resta de participants havia llegit l'edició en català de Club Editor traducció de Joan Sales, que va traduir del francès i que, a parer del Pep, corregeix Dostoievski. El Joan va voler fer esment i retre homenatge a l'Agustí Vidal, la persona que anònimament va col·laborar amb en Sales i li va aclarir topònims, costums i circumstàncies. Agustí Vidal va ser un exiliat de la guerra a Rússia. És molt dostoievskià, va dir el Joan, un perdedor, va patir la duresa de la victòria del feixisme i l'estalinisme. El Joan ens va explicar que havia acabat el llibre amb esforç. Potser, va dir, no havia acabat d'entendre el sentit de l'obra. En tot ens va explicar força coses, ens va parlar de la Rússia de Dostoievski com a reserva espiritual, del caràcter antiabsolutista de l'autor, de la figura del germà gran com a cap de turc que assumeix la culpa, però, què redimeix? Al Joan li va costar una mica creure's els personatges, dubtava que gent tant humil pogués parlar amb tanta erudició. Li va agradar, això sí, com tracta els sentiments, com la part del nen que s'acaba morint. Li va agradar el primer judici. Què és legal o ilegal? Què és ètic o no ètic?
La Mercè, que li havia costat una mica al principi, especialment amb els monòlegs del pare Zosima, però després havia acabat llegint bé, va parlar de la magnitud de l'obra, Dostoievski quan s'hi posa no s'hi posa per poc, va dir, és com un constructor que es nega a construir cases i construeix catedrals, que omple amb tota mena d'elements.
A l'Enric li va agradar. És una obra decimonònica, va dir, en aquella època la narració era molt diferent a l'actual. A parer de l'Enric, Dostoievski ens explica, bàsicament, tres maneres d'entendre el món. La idea general que vol trametre és el concepte de la culpa, tothom pot arribar a ser culpable, tothom porta en sí mateix l'essència de la culpa. També ens parla el llibre, va comentar l'Enric, de la identitat de Rússia en front d'Europa. Va parlar del capítol El gran Inquisidor, una crítica ferotge a l'església. Li va cridar l'atenció, a l'Enric, la manera com Dostoievski descriu tots i cada un dels personatges, fins i tot els mol secundaris, situant-los i explicant la seva procedència.
El Joan Manuel no estava d'acord amb la Magda pel què fa al paper de les dones a l'obra. Per a la Magda, no són, com els homes, prototips dels caràcters humans existents, són, més aviat, personatges necessaris perquè els homes puguin expressar-se com a models de la malicia, la passió, la raó, la espiritualitat ... El Joan Manuel considerava que tots els personatges estaven analitzats al màxim i tots són imatges d'essers reals. No hi ha personatges secundaris, va dir. .El Joan Manuel va llegir el llibre a la seva manera, es va saltar pàgines, va tornar enrere... Li va encantar que l'autor demanés permís per resumir allò que vol dir, i llavors el resum ocupa unes quantes pàgines. Dostoievski, va dir, és potser una mica pedant, creu massa en la seva capacitat de crear, d'esculpir, els personatges, però fa alta literatura i se li perdona.
La Isabel es va quedar amb la sensació que ens ve a dir que si Déu no hi és la majúscula de Déu la tenen els humans i no saben què fer d'aquest lliure albir.
La Diana, finalment, va dir que a diferència de les novel·letes curtes que moltes vegades arriben a poc més que un missatge d'Instagram, Els germans Karamàzov és una gran obra que requereix molta atenció com la cuina de l'avia, ha de fer bé el xup-xup.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada