Sota el cel del mas del Negret. Tertúlia i sopar de final de curs

"Le ciel est, par-dessus le toit,
Si bleu, si calme!»

Aquests versos els va escriure Paul Verlaine, des de la presó, contemplant el trosset de cel que veia des de la finestra. Símbol de l'esperança de la llibertat. 

 

Nosaltres no teníem el cel per sobre del sostre. Érem a l'aire lliure, al mas del Negret, assegudes en còmodes butaques, al costat de la piscina. Ambient agradable, petit refugi climàtic. 

 

El cel per sobre del sostre de Nathacha Appanah era el llibre que ens tocava comentar, i va començar aquella que havia escrit la seva ressenya ja feia molts dies, abans de marxar a Califòrnia:

 

Quina mena de fills podia tenir l'Eliette, aquella nena que els pares exhibien i que a ella li feia una bola a la panxa perquè tot allò la superava i ho odiava? Aquesta Eliette que després es converteix en Phénix i que canvia totalment la vida treballant en la reparació de neumàtics amb Max, el noi que l'ajuda a fugir de casa i que potser és el pare de la seva filla Paloma, i que després l'abandona, i ella té el seu fill Loup no se sap amb qui.

 

Posa el nom de Paloma a la seva filla perquè li doni ales i Loup al seu fiil perquè li doni agalles. Phènix se'ls estima però mai no ho pot demostrar i ells creixen en aquest ambient de llunyania de la mare i sense pare, només rebent amor entre els germans, per això quan Paloma fuig de casa, com va fer la seva mare abans, el noi es queda sol ... Segueix l'accident que provoca conduint en contra direcció ... 

 

Això és el que narra la novel·la, però per mi l'important és com ho narra, l'escriptura bellíssima que empra per descriure els pensaments i les emocions crec que se'n podria dir prosa poètica, és dur, però al mateix temps hi ha una gran tendresa. M'ha agradat moltíssim. 

 

 I, mentre llegia, els caps anaven fent que sí, que sí. Però no tots.

 

Estem parlant, és digué, d'una família, o famílies, desestructurades. La nena, oprimida de petita, es descentra totalment. No vol cap lligam amb ningú. Els fills s'han d'ajudar l'un a l'altra... Assentia el personal. Encara que no tothom.

 

No és també una mica el què hem fet tots nosaltres? Fugir de l'educació que ens han donat els pares. Buscar el nostre propi món. Estimar d'una altra manera. El que passa és que la Phènix no en sap. Vol estimar? El que sembla és que no pot. I la gent hi estava d'acord. Amb excepcions.

 

Ens explica una història molt dura en què tothom s'hi pot reconèixer en part. I ho explica d'una manera molt suau, per tal que ens ho puguem empassar. Continuaven els gestos afirmant. No tothom els feia.

 

El millor de tot és el llenguatge, poètic i musical. Una càmera que s'acosta i s'allunya, que ens deixa veure parts del relat que ens cal confegir com si fos un puzle. Ens atrapa el contrast: Explica coses lletxes de manera bonica. Els personatges tractats amb molt de sentiment. Colpeix la nena amb la seva bola a la panxa. Colpeix el nen que agafa el cotxe sense carnet. I encara un acord gairebé unànime. Gairebé.

 

Llavors li va tocar el torn a ell. Va dir que havia trobat molt més interessant el debat que la novel·la. Va tenir la sensació de llegir un llibre "trampa". Frases molt curtes. Adjectius edulcorats. Tot i la duresa del relat no s'hi podia emocionar. És una història tràgica venuda massa poèticament, va dir. Ho havia intentat dues vegades, Però no hi va poder entrar.

 

Però no havia parlat tothom encara. La persona que faltava es va treure un paperet de la butxaca i va llegir un parell de frases en concordança amb el què opinava la majoria. Després, va plegar i guardar el paperet i va dir: Avui, mentre passejava la gossa, ho he vist. La família representa la societat. Hi ha una dona que vol fugir d'aquesta societat. Que la crema. Que reneix canviant-se el nom. Tria tenir fills sense relacions amoroses amb ells, perquè ha trencat amb tot. Però la societat ens atrapa i fugir-ne no és tan fàcil. Els fills hi retornen.

 

I ens vam asseure al voltant d'una taula parada. I van començar a aparèixer menjars i begudes. I un coc amb espelmes que va bufar l'amfitriona. I vam parlar de tot i força amb harmonia. I vam mirar aquell cel que teníem a sobre on lluïa una esplèndida lluna plena.