“L’home a la recerca del sentit” és un llibre
que ha estat donant tombs a la llista de propostes durant molt temps al Club.
No és un llibre per aconsellar efusivament, de la
mateixa manera que no recomanaries amb totes les forces a algú que
es prengui un got d’aigua calenta amb llimona, all cru i pebre just
al llevar-se: si, és bo, molt saludable i té moltes
propietats, però s’ha de païr i tens el
risc que et vinguin amb l’all i te’l refreguin com si fossis una
llesca de pa torrada.
I quin sentit té un camp d’extermini? (Si, extermini: concentrats hi estem quan
mirem molt fixament una casella buida del sudoku esperant que ens parli. Allà no
hi estaven concentrats, als Camps mataven les persones. Als Camps exterminaven
el que consideraven molest, lleig, fluix, poc productiu. Només alguns
intentaven concentrar-se en desaparèixer de la vista dels assassins).
Culpable de la recomanació, em faig
responsable dels actes i durant el confinament vaig insistir en la lectura
(sabent que no podrien vindre a casa amb l’all).
Tampoc seré en absolut objectiva amb les
aportacions.
El llibre són dos llibres, dues parts diferenciades
de les que només en recomanaríem la primera: la que busca
el sentit (la segona és la teoria teòrica teoriquiíssissima,
que alguns ni hem llegit).
Podríem
dir que ha estat un llibre que ha agradat, als coneixedors del tema i als
novells en la causa, i m’atreviria a dir que en el fons, a tots ens a
acabat deixant el mateix regust àcid amarg dolç. Si hem
llegit a Bonnot segurament no ens aporta massa novetats.
És un llibre, potser, per llegir poc a poc. D’aquells
que necessita mastegar-se, rosegar-se. Qui ja estigui avesat a la causa no
necessitarà tanta
digestió, tot i que sempre deixa aquest sabor al
final de les pàgines.
V.E. Frankl ens remarca la importància
de l’Art, la Bellesa, la Natura i l’Humor
com a elements claus de la supervivència.
Hauria de fer pensar a algunes persones potser això. Per damunt de
tot, això si, emfatitza l’Amor:
essència
per sobreviure a qualsevol situació.
Va més enllà i
ens explica les reaccions després de l’alliberament. ¿Pot algú que ha
passat per tot allò i ha hagut de modelar, metamorfosar, els seus
valors, convertir-se de sobte en una persona normal que pot somriure i ser feliç?
Per acabar m’hauria
agradat posar alguna frase d’aquestes que et queden donant tombs unes setmanes, que
poc a poc s’allunya del que has llegit però segueix
allà la idea
transformant-se i adaptant-se a les teves incerteses personals. Però no ho
faré. Ja que “viure significa assumir la responsabilitat de trobar
la resposta correcta als problemes que planteja”. Prefereixo no
fer més espòilers i que cadascú trobi les
seves pròpies
cites.
Gràcies per
aquesta oportunitat de compartir un llibre com aquest.
Una ressenya fantàstica! Gràcies, Diana
ResponElimina