L`herència de la pèrdua. Un llibre difícil.

Són 352 pàgines al llarg de les quals desfilen paisatges misèrrims que acompanyen personatges misèrrims. Uns i altres només han heretat pèrdues i això és el que continuen acumulant, l'any 1988, a l'Índia.

No ho té fàcil el lector per no desertar de tanta humitat a la casa que acumula líquens en època de pluja; de tanta ressecor a l'ànima del seu propietari, un jutge que ha canviat el racisme que va patir quan estudiava a Anglaterra per odi contra tot el que és indi; de tanta pèrdua de dignitat per submissió del cuiner; de tant despreci contra la neta òrfena per part del professor que l'havia enamorat abans de convertir-se en  revolucionari nepalès.

Però la gent del club no va sucumbir. Gairebé tothom va complir i, encara que algunes persones confessaren haver compartit la lectura amb alguna altra cosa més càlida, només dues de les assistents no havien acabat el llibre, una per falta de temps i l'altra per pèrdua d'interès en la història.

En què Kiran Desai escriu bé coincideix tothom. Que les lletres formem frases d'una certa poesia i fins i tot belles, també. Que el llibre és dur, segur. Extraordinàriament pessimista, per alguns, real "com la vida mateixa" per altres. 

No és altre cosa que el retrat, sense concessions, del que és l'Índia i en el que es converteix la gent que hi ha de viure, es comenta. Tal vegada, però en tot cas un retrat expressament "objectivat" en el sentit de centrar l'objectiu en llocs i personatges molt concrets que només han heretat pèrdues.

Però atenció que el llibre, expressament, volgudament, va més enllà i ens porta per altres paisatges lluny de l'Índia, també plens de pèrdues i rancors, tants, que arriben a fer-se, aquí també segurament amb intenció per part de l'autora, pesats i repetitius. Paisatges del món occidental, d'Estats Units i d'Anglaterra on aquelles persones envejades pels seus parents indis per haver emigrat al món del rics, pateixen tantes, més, humiliacions i desprecis que si s'haguessin quedat al seu país. Humiliacions, pobresa, desprecis, que s'uneixen a l'enyorança de la terra pròpia. 

Què ens salva? Potser encara és possible trobar alguna calidesa, potser, encara que només sigui en el desig d'un pare per abraçar el fill.