Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

diumenge, 28 de juny de 2015

LLuny de l'horitzó perfumat i prop dels plaers de casa nostra.

Vam arribar els primers i, com calia esperar tenint en consideració el lloc de celebració, la taula ja estava perfectament parada. Feia calor, una calor xafogosa del Camp de Tarragona; segurament ben diferent de la que fa a Palestina on el clima és molt més dens. Aquí patim la proximitat del Sol, allà, a més,  altres proximitats més terrestres. Aquí ens van envair les formigues alades, allà ... Però anem a la història que ens pertoca. Som llum de l'horitzó perfumat.

El Joan va entrar a peu. El seguia, com si es tractés d'una senyora (no pas "la senyora") la Mercè amb el seu flamant cotxe nou de trinca, un d'aquells que veus el darrera en una pantalleta per aparcar sense problemes.

I tots els altres, perdó, totes les altres.

El còctel no feia olor d'aigua de roses. Xampany (cava en diuen alguns) i altres deliris, per començar. Tothom portava set (he dit que feia molta calor?). Aigua encantada va dir que era la Maria Dolors, per a la set, així, d'entrada. Potser per deixar anar millor les llengües.

El que més m'ha agradat és la història d'amor - diu el Joan. Tan romàntic ell, i això que ho vol dissimular. Un amor sensual, misteriós, amb una dona de classe "benestant", senyora de polític reconegut, amb un fill deficient. Podria ser algú conegut? Tothom rebutja la idea, però acaba sortint algun nom.

Hi ha coses que al Joan (que sempre és qui introdueix els temes de debat) no li han semblat factibles, com per exemple el fet que el protagonista, sent fill d'una família beduïna ben acomodada, anés a petar a casa d'una prostituta a l'arribar a Barcelona. Era com de la família - diu la Fina. Sí, la persona a qui son pare més tenia confiança -afegeix la Maria Dolors. D'una o altra manera introduir prostitutes en una narració sempre va bé per a la broma "fàcil". Personatges i situacions posades per poder riure, per poder passar-ho bé, a la fresca, si pot ser.

El Barça, els adulteris, les interpretacions errònies, el comissari "mesetero", força totxo, força fatxa, disposat a convertir-se a la democràcia i passar-se als Mossos d'Esquadra. Una universitat on és molt fàcil aprovar, manifestacions estudiantils una mica de pa sucat amb oli. Tot plegat un dibuix de la realitat de la Barcelona dels anys 60-70. Però un dibuix molt maquillat. Edulcorat -diu l'Enric. I la Mercè em mira i em diu que corregeixi. Un dibuix, doncs, edulcorat. La Barcelona d'aquells any, (algunes, per raons d'edat, la recordem) no era un lloc on les coses fossin fàcils. Poca broma amb manifestacions, o amb la policia, o amb el carrer Robadors. L'Enric recorda la duresa de la moral, les carreges policials i les expulsions de la universitat. Faig al·lusió a un altre llibre, Carrer Robadors, de Maties Enard. Mateix lloc, mateixa època. Res a veure. Dues pel·lícules diferents.

Lluny de l'horitzó perfumat, probablement, no pretén explicar-nos què i com era Barcelona en una època de conflictes. Hi ha una certa discussió al respecte. Ho intenta, però ho desmitifica? No ho intenta, només li serveix de teló de fons per fer una història hilarant? Vol demostrar que per aquells que venien d'una Palestina ocupada els conflictes de Catalunya no eren altre cosa que minúcies? 

La taula comença a perfumar-se i acolorir-se amb amanides diverses i truites amb farciments variats. La de patates de l'hort de la Fina va encabida en un plat marroquí. No és el perfum de l'horitzó del Mohammed Pirjawi Unnab Jaliledin Osrama Lumary. Mohammed Pujol, o Jacobo. Però és el nostre perfum, les delícies de les nostres hortes. No és aigua de roses, és oli d'arbequines. El Joan opina que els coneixements gastronòmics del noi eren exagerats per a la seva edat. Les dones pensem que si de ben petit es passava el dia entre cuineres era perfectament possible haver aprés tot allò. Les dones opinem que és molt d'agrair que ens proporcioni tot aquell receptari exòtic. On trobarem l'aigua de roses per cuinar? Ep que també se la posaven pel cos - recorda el Joan- de nou referint-se a l'historia d'amor que l'havia captivat.

A la Rosa la lectura li ha fet recordar els viatges pel nord d'Àfrica, li han retornat les olors i els colors de moments de plaer.

 Són les històries més llunyanes, la manera de fer, de viure i de sentir, incloent l'amor cap a una camella, el que més ha agradat a la Mercè. Pensa que és això, més que cap altra cosa, el que ens vol mostrar el llibre. Que és un llibre carregat d'amor cap una terra que potser aquí no acabem d'entendre, de la mateixa manera que els d'allà no ens acaben d'entendre als d'aquí.

I la Maria Dolors introdueix un concepte en el qual ens fa recapacitar de manera que tothom acabem pensant que aquest és el veritable fil conductor de la història. El concepte dels  desubicats. Els desarrelats, les persones que volgudament o per força, més vegades per força, han hagut d'abandonar la seva terra per ubicar-se en un altre lloc. D'on són? Probablement se senten una mica d'aquí i una mica d'allà, enyoren l'aquí quan són allà i l'allà quan són aquí. No acaben de ser mai compatriotes, integrats, per molt que ho vulguin. Pels d'aquí sempre seran d'allà. Els d'allà ja els consideren d'aquí.


I el Jordi es va trobar un senglar entre les rodes del camió. No, això no té res a veure amb la historia. Això és tan real com el plat de civet que va servir la Maria Dolors. He dit que era bo? No, era exquisit, plaer dels plaers per als paladars, aquí, ni qui sigui lluny de l'horitzó perfumat.

Tothom està molt content. I la Fina amb un somriure, amb aquell somriure tan propi d'ella, brinda per la cuinera i brinda també per Salah Jamal, per haver escrit un llibre lleuger, amb estones tan divertides que es pot llegir i riure en la tranquil·litat de l'estiu, sobre la sorra de la platja. Ja era hora que finalment la Fina no hagués d'acabar la intervenció dient: M'ha fet patir tant...






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada