Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

divendres, 18 d’octubre de 2013

L'Acabadora. Un llibre. Un país. Una ètica.

Èxit clamorós. L'Acabadora va funcionar molt i molt bé. Se'n va parlar molt, en va parlar tothom i totdon. Les cadires en cercle i una cassoleta plena d'avellanes (o vellanes) ben torrades, gentilesa, naturalment, del Mas del Negret.

Introducció: Es llegeix el tex de l'Imma que figura com a comentari de l'entrada anterior a aquesta.

I llavors més d'un cos es mou, diferents mans gesticulen, unes quantes boques intenten parlar a l'hora. I és que, Imma, en aquest cas el club en ple ha decidit que no hi ha cap raó per als teus dubtes; la gent de Les Borges del Camp que era dimecres passat a Cal Dasca considera, afirma, que ELLA va actuar tal i com calia. Què sí, que ELLA va fer el que havia de fer. Malgrat ella, per damunt del seu dolor. Calia perquè així li havia demanat, prou clarament com per saber que era cert: que volia anar-se'n. ELLA, la gran mare, el va ajudar a empedre el viatge, com ho feia amb altres. Com ho feien altres dones, quan ajudaven a néixer. MATERNITAT en majúscules. 

I calia que marxés a Torí, també, proclama el club; per establir la diferència entre els dos mons. Perquè a la tornada l'Andría li pogués dir: Que t'han fet a ciutat que no has aprés res de res?

Què més es va dir de l'Acabadora? Tantes, tantes, tantes coses, que no hi caben aquí:

Es va parlar de les aranyes, i de les frases metafòriques que hi fan referència. Se'n van llegir moltes de frases, amb aranyes o no. Frases poètiques, boniques, aclaridores, contundents... Més d'una i més d'un les portaven escrites; altres se les sabien de memòria.

Es va parlar de la terra, de les identitats, de les famílies i de les pàtries. La Fina va fer córrer una guia de Sardenya. Vam decidir que hi haviem d'anar.

Senzilla, pobra literàriament? Algun dels savis que hi ha en els mons de la literatura ho ha dit, -que ho digui, -diu el club de lectura de les Borges del Camp,- però per a nosaltres( o naltros) és una obra perfecta, escrita meravellosament, que diu coses encara més meravelloses. I a més extraordinàriament valenta.   

Celebrem i admirem la valentia, l'amor i la intel·ligència de la Tzia Bonaria. Entenem i somriem amb les frases agudes de la Maria. I arribem al final, potser previst, però necessari. Com sempre on hi ha un final també hi ha un començament.

______________________________________

Il·lustració de Stefano Vitale

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada