Abans que t'adormis o una altra finestra indiscreta

Abans que t'adormis / Linn Ullmann

Traducció d'Ana Sofía Pasqual Pape.

Barcelona : Columna, 1999. 

Comentada al Club de Lectura de Les Borges del Camp el 20 de març de 2013

Una promesa: Trucaran abans que t'adormis. Una promesa que no es va arribar a complir. Com tantes de les promeses que fem. Com tantes de les mentides que diem. Ens posem davant la càmera de fotos i somriem perquè el futur ens recordi felices. És una mentida? Una altra mentida. Com tantes de les mentides que diem. Potser sense adonar-nos, potser per justificar, o justificar-nos.

No hi ha res per què somriure -murmura-. Recordes quins temps estem vivint? Ho recordes? És una ximpleria això que diu aquí que el futur serà grandiós. Tot és una mentida. Que no ho entens, Rikard?

I Rikard es gira i diu, tu i jo, June, nosaltres ens mantindrem drets fins a l'últim assalt. Ningú no ens podrà fer caure. Ningú. Ni tan sols Al Brown. Saps per què? Perquè ens estimem. Per això! Perquè tenim amor, nosaltres.

Són uns dels darrers paràgrafs del llibre. La Karin s'ha quedat sola amb la persona més jove de la nissaga, un besnét del Rikard i la June. El pare, després de consultar el rellotge els abandona a la seva sort, no creia que et veiessis cap dia en aquest paper, li ha dit a la Karin. Acaben de veure junts una pel·licula titulada la finestra indiscreta. Una finestra que, en paraules de la Karin, no és tan sinistra, només una mica.

La Karin, un cop el nen s'ha adormit, mira per la finestra, la mateixa finestra per on la germana, vestida de núvia, mira a la portada del llibre. Busca referents que no troba a les fotografies? La finestra de la Karin és un viatge indiscret a través de la història de la seva família. El llibre, escrit en primera persona, una mirada sincera, i a la vegada, segurament, esbiaixada a causa de les pors pròpies o de les necessitats pròpies de justificar. La novel·la, va comentar algú, més enllà del què explica, té interès per la manera com ho explica, o millor dit, per la manera com mira. Segur que cadascú recorda de manera diferent els moments viscuts prop de les persones que han marcat la seva trajectòria vital. La Karin ens mostra com mira ella, una mirada capaç de convertir en realitat el fantasma d'una tia o el peix en què s'ha convertit un dels seus amants.

Trobem a faltar la passió, els sentiment, la generositat o l'odi; trobem a faltar, en definitiva, una manera més visceral d'apropar-nos als nostres, una manera, diguem-ne, més llatina. Vaig llegir, en una ressenya sobre el llibre, alguna cosa així com: Els nòrdics són molt bons en novel·la negra, però les nissagues val més que les deixin per als llatins. 

La Karin mira d'una manera potser per a nosaltres excessivament freda els seus antecessors. Es va comentar que podria ser una imatge de la soledat en què s'ha d'enfrontar a una situació nova que la convertirà definitivament en adulta. Ho haurà de fer sola perquè cap dels referents que té li serveix, per això hi posa llunyania. Fins i tot el rostre de la mare acaba convertint-lo en alguna cosa que no pot mirar.

I malgrat tot, la finestra des d'on mira, no és tan sinistra. Només una mica.

Nota: La fotografia està treta d'aquí