Després de Tabucchi

Tabucchi és mort. Em pregunto si algun periòdic, algun responsable de pàgines culturals o algun jove compromès amant de la vida, guardava en alguna carpeta una necrologia anticipada.







Anticipada o no, el fet és que tots els diaris, revistes i blogs de literatura es van afanyar a dir-ne alguna cosa.

En reprodueixo dues de les centes que es poden trobar rebuscat una mica pel ciberespai. No en diré el nom del diari, no és el cas, amb això no vull amagar informació, sóc conscient que tota cita requereix la font, però, com afirmaria Pereira, aquesta no és la qüestió ara.

Necrologia primera (Reproduïda completament)

Escriptor italià de nacionalitat portuguesa Antonio Tabucchi, considerat un referent literari a Europa, ha mort avui a Lisboa als 68 anys víctima d'una breu malaltia i serà enterrat dijous que ve en la capital lusitana, segons ha informat l'editorial Feltrinelli en un comunicat.
El funeral se celebrarà dijous que ve a la capital portuguesa, segons ha explicat la viuda de l'escriptor, María José Lancastre.
Tabucchi, que estava internat a l'hospital lisboeta de La Creu Roja, està considerat com un dels millors coneixedors de l'obra de l'il·lustre poeta Fernando Pessoa (1885-1935), i era professor de Llengua i Literatura Portugueses a la Universitat italiana de Siena. Confés amant de Portugal, va néixer a Pisa l'any 1943, encara que tenia la nacionalitat lusitana des del 2004.
Va iniciar la seva carrera com a escriptor el 1975 amb la novel·la Piazza Italia, que va ser seguida de diverses antologies de contes, però es va consagrar definitivament gràcies a les novel·les Rèquiem. Una al·lucinació (1992) i sobretot, Afirma Pereira (1996), ambientada en la dictadura de Salazar a Portugal i que  va ser portada al cine per Roberto Faenza el 1996 amb Marcello Mastroianni. La seva última novel·la va ser Racconti con figure", publicada el 2011.
Va col·laborar al diari Il Corriere della Sera, a Le Monde i al diari El País.
La seva obra ha estat traduïda a 40 llengües i ha guanyat diversos premis internacionals. El seu nom va sonar com a candidat al Príncep d'Astúries i al premi Nobel de literatura. 

Necrologia segona (reproduïda només en part)

... Al costat del inventor de records i el creador de ficcions hi havia un Tabucchi compromès amb la realitat, un escriptor que entenia que Berlusconi havia creat un món fictici gràcies al seu imperi televisiu i mediàtic i que els italians havien acabat per caure en una espècie de Show de Truman del qual no en sortirien en anys, per molt que Berlusconi ja hagués tocat el dos. No calia oblidar, deia, que el xou havia produït lleis molt concretes i un règim paorós. I menys encara oblidar les responsabilitats dels que havien estat condescendents amb tan grotesc espectacle. Tabucchi va haver de fugir quan aquell espectacle italià infame va afectar ja seriosament la seva vida. Va marxar a Lisboa, i allà de vegades escrivia sobre l'illa de Corvo i sobre la llunyania...


MURALECA

Hi ha moltes maneres d'escriure necrologies. 
Hi ha moltes maneres d'escriure sobre la realitat.
Hi ha moltes maneres d'escriure una novel·la
Hi ha moltes maneres d'escriure
Hi ha moltes maneres de ser-hi .... Afirmo. 

A empentes i rodolons

Va dir la Magda que l’entrada número 100 havia de ser quelcom especial. I si, ha estat quelcom especial, la seva entrada sobre el Colum McCan i el seu estupendu llibre. A mi em va agradar molt, fins on vaig arribar, confesso que encara no l’he acabat (i si algú el te en propietat i me’l pot deixar, li estaré molt  agraïda).

Però ara us explicaré una historieta que m’ha passat fa poc, i que te molta relació amb el món que roda sense parar.  I amb les meves gestions immobiliàries, que les porto a parells (en los bares, los puertos se suben a pares). El pis de Castelló el tinc al dente, i la casa de l’Arbolí ja està venuda.

La nostra casa d’Arbolí és guai, però no és apta per tots els públics. Un noi del poble diu que fa 10 anys que li va al darrera, però per circumstàncies fins ara no s’ha decidit. Ja és seva, com a mínim hem signat les arres.

Mentre aquest noi es decidia, va venir un altre tipet a visitar-la. Va ser un fletxassu, li va agradar molt, ens va dir que ens feia una transferència ja mateix, si li deixàvem entrar a internet.  Un tal Samuel, de Santa Coloma de Gramanet, 32 anys, eixerit, molt simpàtic, xerraire, culte, vam connectar molt, fotògraf (com el meu cunyat! Fas bodes? Si, bé, ara ja no però així vaig començar). Va venir a la hora de la siesta i gairebé es queda a dormir. Al final va marxar cap a Madrid, tenia un dinar a l’endemà.

Vam xarrar de moltes coses, entre altres, evidentment, la nostra casa. Ens va explicar que havia guanyat un premi de fotografia i que volia invertir els calerons en una propietat, ja que si no hisenda li fotria una bona clatellada. Tal i com ho va dir, un premi del barri, de l’associació de dones del poble, d’una tenda de fotografia...

Doncs no, era una mica més serio. És amb aquesta foto, que segur l’he vist. Ha guanyat el World Press Photo, un dels premis a nivell mundial més prestigiosos, si no el que més. La foto és feta al Yemen, són una mare i son fill ferit en una manifestació, buscant ser màrtir. La Pietat. Acollonant.

Amb la caixa de Pandora oberta, ens va parlar molt sobre la seva vida i la seva tasca. És el fotògraf estrella del New York Times, ha cobert tota la primavera àrab, la guerra d’Afganistan, la de Libia...

I tot això a qué ve? Doncs a veure si us sona: no era bon estudiant, no te ni el graduat, i d’adolescent era grafitaire. I als grafits els feia fotos, no des del metro, directament, a la cara.. No li sortia malament, li va agafar el gust. Llavors va fer fotos a uns aldarulls que va haver-hi al seu poble, els diaris el van comprar les fotos, i així va anar fent. Quina casualitat, oi? Li vaig parlar del nostre llibre, del noi del metro que no el volen fent grafits, va treure una llibreta (quin fotoperiodista no va sempre amb una llibreta a la butxaca?) i va apuntar el títol i l’autor, li vaig parlar del Club, li va entusiasmar la idea de pertànyer a la nostra colla, em va preguntar si, suposant que s’instal·lés per aquestes contrades, el podria convidar a venir.

Clar que, ara, el Samuel Aranda ja no cal ser presentat. Finalment la casa li la venem a l’altre, al del poble, que va arribar primer. Hem de ser justos. Però estem en contacte, potser li trobem una casa estupenda per aquí a la vora. 

Que el món no pari de rodar

A mi em va entusiasmar. A altres membres del club també. No a tothom. Algú se l'havia acabada de llegir sisplau per força, els personatges o la trama, o tot plegat, no li acabava de dir gran cosa. Una altra la considerava massa trista. L'Akane no va poder venir, però va deixar un missatge ràpid des de la finestreta del cotxe que avançava cap terres del País Valencià. És una novel·la trista plena d'optimisme i d'esperança, va dir, més o menys. La majoria hi vam estar d'acord.

La Teresa la va trobar formidable, d'aquelles novel·les que et sap greu adonar-te'n que queda poc per al final. Un títol molt ben trobat. Una obra circular, plena de moviment i d'equilibri.

Equilibri és la paraula clau. Un moviment valent, una corda fluixa com a nexe d'unió d'una torre a una altra, d'un món i un altre.  La gosadia d'algú que sap que ho pot fer i ho fa, que aconsegueix un silenci terrible i preciós que se sent a ell mateix ... que fa palpable que tots comparteixen el mateix aire. Llegir que el món no pari de rodar implica necessàriament aturar-se en cada frase. Colum McCann és un artista component frases. Curtes i precises, cada una és una imatge, un poema o un concepte. La Fina n'ha recollit unes quantes que he recollit al final d'aquesta entrada.

Tornem a la corda fluixa. Que interessant, comenta l'Imma, que la persona que serveix de nexe comú sigui precisament algú que no toca de peus a terra. A l'Imma li ha agradat com estan dibuixats els personatges. Es detura especialment amb les prostitutes i el jutge, precisament els més oposats. Un conat de debat sobre la prostitució, una evocació a Belle de jour que el Joan no pot evitar deixar damunt la taula amb un somriure. Sense conclusions, el tema és complexe. Els pactes judicials: declara't culpable, t'imposo una pena menor i que passi el següent, sobretot no col·lapsem el sistema. Paral·lelismes amb l'educació: no en podem suspendre tants, amb un quatre al curs següent, sobretot no col·lapsem el sistema. Un conat de debat sobre l'educació. Sense conclusions, el tema és complexe.

Per alguna cosa el personatge del capellà amic de les prostitutes no acaba de ser creïble, hi coincideix més d'una persona en aquesta afirmació. Per algun motiu a mi m'ha encisat aquest capellà. Podríem remenar els nostres orígens i punxar les nostres passions, però no ho fem.

Estem d'acord en què la novel·la té dues parts ben definides. Històries aparentment deslligades en la primera; a la segona tot s'enllaça. Per a mi les històries primeres defineixen, de manera conceptual i abstracta, algunes qualitats humanes. La plenitud de l'amor a través d'un capellà que viu al Bronx; el buid de la pèrdua mitjançant la mare d'un noi mort al Vietnam; l'enriquiment de la curiositat d'un nen de 13 anys que fa fotografies a grafits ocults en els túnels del metro. És això, al cap i a la fi, el que mou el món? I no l'odi, la venjança o la cobdícia? La història de la mare del noi mort a Vietnam és un al·legat magnific contra la guerra, hi ha una gran tristesa, potser ràbia, però mai odi ni venjança. La prostituta, sola, tancada a la presó, injustament segons alguns i justament segons els codis legals, repassa la seva vida i coneixem els seus “papis” que la peguen i maltracten, un retrat només. Que cadascun jutgi segons li vingui en gana.

I a poc a poc ens adonem que en cada pèrdua hi pot haver una troballa, que els barris baixos s'acaben barrejant amb els alts, a Nova York i a qualsevol altra ciutat del món; que tot pot canviar de color segons la manera com ho sentim; que són moltes i distintes les mirades; però que a la fi tots compartim el mateix aire,

Allà dalt l'home que no toca de peus a terra fa equilibris i aquí baix les coses acaben trobant el seu lloc inestable a la corda fluixa de cada persona, perquè en definitiva, el món no para de rodar.


LES FRASES  CAPTURADES PER LA FINA

  Pàg. 12.

L’embolcall d’una xocolatina que voleiava va anar a petar contra una boca d’incendis.

Portes giratòries escopien fragments de converses al carrer.

Prostitutes de texans tristos.

Pàg. 14.

... ara que les sirenes havien oficialitzat el dia.

Pàg. 15.

... el matí d’agost s’havia obert de bat a bat.

Pàg. 17.

De sobte s’havia fet palpable que compartien l’aire.

Pàg. 22.

...les petites bufandes de fum que sortien de les xemeneies.

Pàg. 31.

El nostre pare tenia accent anglès en la seva mostra de dolor.

Pàg. 33.

... una dotzena de còpies d’ell caminant per la sorra de la platja.

Pàg. 42.

És Nova York. Uns bons talons d’agulla són imprescindibles.

Pàg. 49.

La llum taronja del fanal que entrava per la finestra el va pintar de ratlles mentre creuava el pis a tota velocitat.

Pàg. 82.

Jo tornava a estar al llit de baix escoltant els seus versos per dormir. Es va obrir la solapa de la bústia de la nostra infantesa. Es va obrir la porta als esquitxos del mar.

Daniel Berrigan

 Un diàleg amb el jutge

 

Jutge Pare Berrigan: prescindint ara de les conseqüències de tots aquest testimonis, promet vostè a aquest tribunal que s'abstindrà en el futur d'accions semblants

Dan Senyoria, em sembla que està posant una qüestió equivocada

Jutge OK, Pare Berrigan. Aleshores quina creu vostè que és la pregunta adient?

Dan Bé, senyoria. Em sembla a mi que vostè hauria de preguntar al president Bush si ell aturarà la fabricació de míssils, ja que  si ell para de fabricar-los, aleshores jo m'abstindré de colpejar-los  i vostè i jo ens en podrem anar a pescar.

Daniel Berrigan sembla que fou la persona que va inspirar a Colum McCann el personatge de Corrigan