I se'n va sortir

Aquells que el van veure es van quedar muts.
Era un silenci que se sentia a ell mateix. Terrible i preciós.
Van agafar aire tots alhora. De sobte s'havia fet palpable que compartien l'aire.
I se'n va sortir
...

Calaveres atònites

La trobada va tenir algun incident: No teníem les claus del local i no ens hi vam poder quedar, a cal Dasca. Cap a ca la Fina, s'ha dit!. Ben aposentats als sofàs i a les cadires, amb unes galetes i una mica de xampany (que alguns anomenen cava), vam començar a parlar del Jesús Moncada i de les Calaveres atònites, sobretot del Moncada, a qui la Fina i altres membres del grup defineixen com a autor extraordinari. Es va parlar del Museu obert a Mequinensa on es mostren antigues mines de carbó reconstruïdes. Del poble antic, del qual només queden les escoles, edifici preciós. I de la destrucció del món de Mequinensa, cosa que va narrant el llibre que havíem de comentar.
Els comentaris van ser positius. S'apunta que Moncada té una base de ficció en el planteig dels personatges: cóm si no, un jutge de pau podria ser d'esquerres just després de la guerra civil. Les idees que expressa Moncada, centrades en la censura a l'església, integrista i franquista, i en la defensa de la democràcia i els valors perduts amb la República, van semblar molt ben descrites a la majoria. Algú apuntava un cert aire "folchitorresc" d'esquerres a la manera com Moncada narrava els seus contes. No va ser gaire ben acollida aquesta opinió.
Es parla de la importància de les coses locals en front de les globals, de que només el record detallat pot salvar una manera de fer, una manera de viure, tal com es reflexa en els contes. La fi d'un món, d'una forma de vida, d'una manera d'entendre les relacions humanes.
Les anècdotes dels diferents contes formen part dels comentaris que es fan al llarg de la tertúlia, entre mos de galeta i xarrup de xampany: es diu que en realitat són monòlegs, però lligats els uns amb els altres per personatges insinuats en un i desenvolupats en l'altre conte. Els personatges tenen la picardia pròpia dels pobles. El llenguatge, acurat i savi, inclou moltes dites populars, ben enllaçades, que no cansen, i que aporten un coneixement de la cultura del poble que a poc a poc es va perdent. Les descripcions, tot i que són fictícies o genèriques estan fetes com si fossin realitats, i això ajuda a la identificació amb els fets i els personatges. Algunes escenes descrites, la dels grans d'arròs, per exemple, van ser elogiades i ben acollides. L'Akane, que havia tingut una mala experiència amb el llibre fa un anys, va dir que fins i tot havia rigut, amb els contes.
De fet, són contes caricaturescos, que parlen d'una realitat que s'acaba, dels records, de la vida al poble, dels fets amagats volgudament, però descoberts amb els anys. Crònica interessant sobre un món concret i una època, amb un llenguatge exquisit, amb uns personatges molt treballats, alguns presents en altres obres de Moncada, (a Camí de sirga, per exemple), i que salten d'una narració a l'altra, d'un llibre a l'altre.
El llibre va agradar, els comentaris van passar a les anècdotes dels contes. I a les anècdotes personals

Aquest diumenge, alguns dels membres del club anirem al teatre Fortuny a veure Mequinensa, en homenatge a Moncada i al seu món.

http://www.europapress.cat/cultura/noticia-tnc-ret-homenatge-mequinensa-amb-mirada-emotiva-lobra-jesus-moncada-20120416155513.html

Wislawa, grande!!

La Magda pregunta, per email:

" La mort d'algú pot ser un motiu per recomanar al club la lectura d'una de les seves obres?"

I clar, depèn d'aquest algú. Ella parlava del Tabucchi, i qui, segons diu la wikipedia, te pinta de ser un tipet interessant. Jo no se ni el que afirma ni el que sostiene el tal Pereira, per tant no puc opinar. Deixarem que decideixin els savis.

Però resulta que aquests mesos ha hagut una altra mort, d'algú de qui si puc opinar. Opinar però no pronunciar el seu nom, que mira que és complicat. Vaja idea dir a la nena Wisława, quan el cognom ha de ser Szymborska. Mania que tenen els polonesos de posar-se noms amb més de dues consonants seguides.

El cas és que aquesta sinyora de nom impronunciable ha mort aquest any, concretament a principis de febrer. Menys mal que no ha arribat a la primavera, quan és més dur morir, segons el Brel. Encara que potser els ocells ja havien tornat, i es va equivocar l'instint...

La Szymborska era poeta. I de les bones! Li van donar el premi Nobel l'any 1996. I a més, devia tenir enjundia la venerable anciana, segons les entrevistes que he llegit. Va estar deportada a un camp de concentració a Alemanya i fumava com un carreter. I escrivia tan bé...

Ja sé que no llegim poesia al club. Bé, si que en llegim, o no, però a nivell privat. Em sembla tan complicat comentar poesia... Són les imatges que ens genera el que fa valuosa aquesta obra, els sentiments que ens provoca, tan efímers.

Em vaig enamorar d'ella per un sol poema. Un només. Me'l va enviar el meu oncle per correu. El vaig fer l'eix central d'un treball de filosofia per a la uni. Em commou des del primer dia, però per més que el llegeixo se que hi ha quelcom que no entenc, que s'escorre entre els dits. 

En català només he trobat un tros. El text sencer i el treball de la uni, aquí.

Conversa amb una pedra

Truco a la porta de la pedra.
-Só jo, deixa’m passar.
Vull entrar a dintre teu,
veure tot el que m’envolta
i respirar el teu alè.

-Vés-te’n-diu la pedra-
Estic tancada hermèticament.
Fins i tot esmicolades
estarem tancades hermèticament.
Fins reduïdes a pols
no deixarem entrar ningú.

Truco a la porta de la pedra
-Sóc jo, deixa’m passar.
Em porta la pura curiositat.
La vida és l’única ocasió de què disposo.
Voldria recórrer el teu palau,
abans de visitar també la fulla i la gota d’aigua.
No tinc gaire temps per a tot plegat.
La meva mortalitat t’hauria de commoure.

-Sóc de pedra-diu la pedra-,
i estic forçada a tenir un posat seriós.
Vés-te’n.
Riure no és el meu fort.

I més coses d'aquesta gran dona, aquí.

I ara jo em plantejo: si només conec dos escriptors polonesos, la Swymborska i en Ryszard Kapuscinksi, i tots dos em fascinen, no podríem des del club donar una oportunitat a aquest pais? Em sembla que ja fa temps que hem oblidat el criteri geogràfic, però potser podríem fer un pensament... Imagino la reunió del club farcida de vodka i pepinillus en vinagre...

Gent! He tornat!!!