Wislawa, grande!!

La Magda pregunta, per email:

" La mort d'algú pot ser un motiu per recomanar al club la lectura d'una de les seves obres?"

I clar, depèn d'aquest algú. Ella parlava del Tabucchi, i qui, segons diu la wikipedia, te pinta de ser un tipet interessant. Jo no se ni el que afirma ni el que sostiene el tal Pereira, per tant no puc opinar. Deixarem que decideixin els savis.

Però resulta que aquests mesos ha hagut una altra mort, d'algú de qui si puc opinar. Opinar però no pronunciar el seu nom, que mira que és complicat. Vaja idea dir a la nena Wisława, quan el cognom ha de ser Szymborska. Mania que tenen els polonesos de posar-se noms amb més de dues consonants seguides.

El cas és que aquesta sinyora de nom impronunciable ha mort aquest any, concretament a principis de febrer. Menys mal que no ha arribat a la primavera, quan és més dur morir, segons el Brel. Encara que potser els ocells ja havien tornat, i es va equivocar l'instint...

La Szymborska era poeta. I de les bones! Li van donar el premi Nobel l'any 1996. I a més, devia tenir enjundia la venerable anciana, segons les entrevistes que he llegit. Va estar deportada a un camp de concentració a Alemanya i fumava com un carreter. I escrivia tan bé...

Ja sé que no llegim poesia al club. Bé, si que en llegim, o no, però a nivell privat. Em sembla tan complicat comentar poesia... Són les imatges que ens genera el que fa valuosa aquesta obra, els sentiments que ens provoca, tan efímers.

Em vaig enamorar d'ella per un sol poema. Un només. Me'l va enviar el meu oncle per correu. El vaig fer l'eix central d'un treball de filosofia per a la uni. Em commou des del primer dia, però per més que el llegeixo se que hi ha quelcom que no entenc, que s'escorre entre els dits. 

En català només he trobat un tros. El text sencer i el treball de la uni, aquí.

Conversa amb una pedra

Truco a la porta de la pedra.
-Só jo, deixa’m passar.
Vull entrar a dintre teu,
veure tot el que m’envolta
i respirar el teu alè.

-Vés-te’n-diu la pedra-
Estic tancada hermèticament.
Fins i tot esmicolades
estarem tancades hermèticament.
Fins reduïdes a pols
no deixarem entrar ningú.

Truco a la porta de la pedra
-Sóc jo, deixa’m passar.
Em porta la pura curiositat.
La vida és l’única ocasió de què disposo.
Voldria recórrer el teu palau,
abans de visitar també la fulla i la gota d’aigua.
No tinc gaire temps per a tot plegat.
La meva mortalitat t’hauria de commoure.

-Sóc de pedra-diu la pedra-,
i estic forçada a tenir un posat seriós.
Vés-te’n.
Riure no és el meu fort.

I més coses d'aquesta gran dona, aquí.

I ara jo em plantejo: si només conec dos escriptors polonesos, la Swymborska i en Ryszard Kapuscinksi, i tots dos em fascinen, no podríem des del club donar una oportunitat a aquest pais? Em sembla que ja fa temps que hem oblidat el criteri geogràfic, però potser podríem fer un pensament... Imagino la reunió del club farcida de vodka i pepinillus en vinagre...

Gent! He tornat!!!