Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 16 d'abril
Comentarem: Lítica de Lucia Pietrelli

dijous, 24 de novembre del 2011

Tornant del País de Neu



Orxata amb fartons per a tothom i bona companyia. Sentir-nos membres d'alguna cosa comuna. Unes imatges delicioses que ens fan gaudir. No, no és Kawabata qui ens les proporciona, és la Ivet amb els seus ulls grans i clars que observen, ansiosos per captar el món que l'envolta, per captar-nos a cada un de nosaltres. I no li devem semblar malament perquè no para de regalar-nos somriures.

La Ivet no ens entén, no pot saber de què anem i què volem dir exactament quan la “piropegem” un darrera l'altre, però somriu, no para de somriure. Què li agrada de nosaltres? La imatge? L'estil de les paraules?

L'Ivet no ens entén a nosaltres i nosaltres no hem entès Kawabata. Algunes imatges ens han arribat; moltes a alguns, gairebé cap a altres. No sempre cal entendre una història, certament, però llavors, per gaudir d'una lectura, és necessari, imprescindible, que t'agradi l'estil. I l'estil de País de neu no ha estat capaç d'atrapar la majoria dels membres del club. Una bona entrada, amb això tothom hi coincideix; després les imatges es repeteixen, o s'esfumem. Esperem alguna cosa més. Esperem trobar, què? Potser les primeres imatges del tren se'ns han quedat al dit, un tacte plaent que vol anar més enllà, que sigui tot el cos que senti. Esperem en va. I tanquem el llibre. Si no fos una lectura del club, de la qual hem de parlar, el llibre quedaria oblidat per sempre. Poca cosa més que el record d'un dit que anava girant fulls.

Ha arribat a ser la Komako per al Shimamura un valor més enllà del record comprimit en un dit? Molts dels assistents creuen que no, o més aviat pensen que no ho saben, que no és possible descobrir-ho a través de tants diàlegs anodins. Anodins? Tal vegada si haguéssim estat coneixedors de la cultura japonesa ho hauríem entès, hi ha qui argumenta, però ens queda massa lluny per arribar a copsar alguna cosa.

No sabem, no copsem què és el que el Shimamura troba en la Komako. Algunes creiem que la Komako no és altra cosa que la transparència; aquesta transparència amb la qual Kawabata juga des del principi. Un mirall senzill i net que no pot ser estimat per si mateix, només per allò que ens mostra. Un pont cap a les arrels d'una terra que el fang de la civilització ha anat cobrint. I també un pont cap l' Amor, sempre utòpic, sempre inabastable.

1 comentari: