Una proposta?

Los poseídos.

HISTORIA DE UNA MAESTRA

Va ser una reunió tranquila, relaxada, amb argumentacions ordenades i on tothom va dir la seva i, és que el personatge de Gabriela ens era proper, ja que reflectia perfectament l'eterna confrontació del rol dona-home.
Història senzilla i planera, Josefina Aldecoa ens trasllada als anys vint per fer-nos viure les vicisituds d'una mestra en una època en la qual estava tot per fer, ja que la ignorància i el sentit religiós era el fang per modelar.
S'ha avançat molt des de llavors, però l'actitud de nens i nenes en quant a participació en les aules, segueix sent bastant similar. El sector femení encara "pateix" de passivitat, fruit del rol al qual ha estat sotmés pels segles del segles; la qual cosa vol dir que tenim molta feina a fer, molts murs per enderrocar.
Ens crida l'atenció i ens admira, la decisió de Gabriela d'anar a Guinea, d'obrir-se nous horitzons en aquelles terres tan llunyanes i diferents al que ella coneixia. Una decisió valenta.
La relació que va mantenir amb el metge guineà va donar peu a especular sobre què hagués passat a la seva vida en cas de no haver tornat al seu país d'origen. Una reflexió interessant.
El seu matrimoni amb l'Ezequiel, marca una etapa de lluites comunes i implicacions polítiques. No veiem amor, però sí un profund respecte per la tasca i les idees del seu company. Vam arribar a la conclusió de que es va casar "perque tocava". No hem d'oblidar de l'època que estem  parlant i de l'educació rebuda per la nostra protagonista que, tot i tenir un pare relativament progressista, hi havien coses que pesaven massa.
El punt d'inflexió arriba amb el naixement de la Juana, la seva filla. Com molt bé diu l'Imma deixa de ser dona per ser pràcticament mare, i és clar, això té un preu. La fredor i el distanciament passen a ser companys de la seva vida matrimonial i, el que abans eren interessos comuns, van difuminant-se fins a formar part de la memòria d'un temps passat.
Gabriela assumeix el rol que la societat imposa a les dones, s'ha acabat la seva lluita, ara el centre del seu univers té un nom, Juana.
Contar mi vida...Estoy cansada, Juana. Aquí termino. Lo que sigue lo conoces tan bien como yo, lo recuerdas mejor que yo. Porque es tu propia vida.

Un resum, potser imaginat, del que va ser el debat sobre L'Home Manuscrit .

L'HOME MANUSCRIT
Premi Mallorca de Narrativa 2006
Manuel Baixauli


Any Edició:2007
Nº Pàgines:240
Format:19x12cm.






L'home manuscrit va ser una bona proposta. Així ho vam considerar les dones, només dones aquesta vegada, que vam assistir a la darrera trobada del club. Algunes teníem moltes coses a dir. Totes moltes ganes d'escoltar. Perquè l'home manuscrit és una novel·la diferent, amb una estructura i desenvolupament que no té res a veure amb els elements clàssics que ens van ensenyar a l'escola. Això sol ja genera expectació. Penso que l'home manuscrit és sobretot una novel·la valenta. Sí, l'home manuscrit va ser una bona proposta.

Del que es va dir al club, que va ser molt, i del que no es va arribar a dir per falta de temps, que també va ser molt, n'extrec una primera conclusió: l'home manuscrit és una novel·la que es pot mirar des d'angles molt diversos. Em sorprèn, positivament, de quina manera la vam “veure” cada una. Semblava, de vegades, que parlàvem de llibres diferents.

Una primera visió: L'Escultura

Baixauli pren els elements i comença a esculpir-los fins configurar un cos que a la vegada és molts cosos. Un cos verge que comença a créixer dins un úter fosc. No hi ha color, només abismes als quals s'aboca. S'hi endinsa, fins arribar als orígens. La matèria prima són els sentiments humans, desposseïts de tota influència, trobant-se uns a altres anàrquicament. El caos original que deprecia els mass media i les programacions. Un moviment constant que es va fent a si mateix.

Una segona visió: El jo davant de l'espill   

   

Un bon dia, als quaranta anys, algú es mira al mirall i descobrix que és el que no volia ser. S'haurà d'enfrontar, sense màscares, amb la pròpia realitat. Si es vol construir un futur, haurà de refer el seu passat. I amb ell potser el podrà refer també qui el llegeixi.

Un cop morts els pares vam saber despatxar els deus? Qui no es deixa seduir per les comoditats dels trens nocturns amb calefacció, companyia i música de fons? Qui sap baixar a temps i continuar a peu? Qui ha conegut la pluja, el vent i el fred... i la solitud? Qui ha aprés a dubtar? Qui ha aprés a pensar? Qui ha aprés a viure?

Dinars? Càrrecs? Prestigis? FUM. Anem fent, mirem les coses massa de prop i el present ens distrau i ens desvia. Ens neguem a veure el dibuix del que deixem enrere. Qui és capaç d'estudiar el seu passat?

Només una anàlisi del que ja no hi és ens pot fer comprendre el que hi és i ens pot fer intuir el què serà. Una revisió superficial no basta. És necessari morir per tornar a néixer.

I si un dia guanyéssim una beca que ens possibilités satisfer desitjos individuals, llargament covats i considerats irrealitzables? I si un dia s'acompliren les nostres fantasies? - Mentre complia les fantasies no me'n delectava tant com abans o després de complir-les – diu l'home manuscrit.  Cap realitat supera la imaginació. Imaginar o recordar, heus ací el dilema. En tot cas ambdós casos superen la realitat. Ens quedem amb els desigs per por a les frustracions? Si ho fem, un dia, davant del  mirall, ens adonarem que sense experiències no hi ha records. Viure amb intensitat implica molt més enllà del goig efímer del moment. Cada moment viscut és una inversió de futur.

I els ulls que miren el mirall s´humitegen: Estic viu, però he deixat de ser jove. Amb la meva ceguesa no he fet altra cosa que fugir de mi mateix. Reinventar-se per trobar-se. Què vol de mi? Ell necessitava construir l'home manuscrit. Una de les possibilitats que tenia per ser distint.

Quan l'home real adquireix la maduresa mental de l'home imaginari, l'home real ja no necessita l'imaginari.

Una tercera visió: L'Estructuralisme

Un conjunt d'elements que es relacionen entre sí creant una xarxa circular on conceptes i personatges es barregen repetint-se fins l'infinit. Les diferents escenes podrien no tenir ordre cronològic. L'ordre el posa qui se les inventa. Les agafa quan les necessita. Tampoc necessiten d'espai. L'espai també es crea, com un escenari on res és superflu, les coordenades que ens ajuden a entendre. Abismes i foscors. Un abisme immens i seductor que es diu vida. Una vida que ens l'expliquen els mors. Una obscuritat en la que s'hi veu distint, s'hi veu tot allò que la llum ens amaga. Tot se'n va i torna reconvertit, igual, però distint. Cada personatge interfereix en els altres i a la vegada cada personatge es manté fidel a la pròpia identitat tot i no ser el mateix. Els conceptes van i tornen com les ones: ones de mort sobtada, ones d'agonia lenta, ones exuberants, ones somortes, ones mudes, ones sublims, ones contrafetes, ones carxot, ones carícies, ones díscoles, ones gregàries ...  Cada biografia és una ona, cada ona és només un moviment oscil·latori de les aigües del mateix mar.

Qui sap qui és? Qui sap qui som? Allò que sembla un impressor és un pescador i el que s'anomena constructor no fa altra cosa que destruir. La destrucció ens aniquila. La memòria ens redimeix. Tot existeix mentre algú ho manté en el magatzem de la memòria. Magatzems de memòria particulars. Magatzems de memòria col·lectiva.  I també “arxius dels claveguerams psicològics d'un poble” 

Què és real i què és imaginari? Qui escriu i qui és escrit? L'escriptor inventa o juga a ser inventat ell mateix? Som les onades sempre distintes però infinites? O som la pilota que colpeix la paret de manera monòtona i que de sobte s'atura i queda a terra oblidada? Oblidada? O deixada allà precisament com a símbol de reconstruccions possibles? Sempre hi haurà algú capç de jugar-se-la per rescatar de l'oblit identitats que algú ens ha volgut fer creure que són inventades. És dona i es diu Esperança.

Primers apunts sobre "home manuscit"

Text: Imma Oliveres

Dimecres compartirem “home” i volia fer-vos un tast de quatre paràgrafs extrets del text. A mi, m’ha agradat molt, l’he trobat, per segona vegada, molt ben construït. No passa res en tota la novel·la, és senzillament una mirada al mirall (a l’espill, com diu Ell), però entre l’abisme del futur, la por a l’oblit i el Magatzem de la Memòria, m’he trobat en uns quants llocs. Com diu l’Escriptor, “em vaig trobar sol davant l’espill” per passar del personatge fracassat (el real) al personatge ideal (l’imaginari, el literari), per refer un passat i poder construir un futur.

Cito textualment:

-    Pàg. 43, després de la mort dels pares i del canvi de vida:
“Aprenguí a dubtar. Dubtar és pensar. Vaig esdevenir un escèptic (...). El primer a pagar els plats trencats fou Déu Totpoderós. El vaig despatxar ipso facto, sense miraments. La indemnització ix cara: el buit, l’angoixa vital... Fou com saltar d’un tren nocturn en marxa –un tren comodíssim, amb calefacció companyia i música de fons- i continuar el trajecte a peu”.

-    Pàg. 101. Les ones... quina sou?
“La trajectòria d’una ona, una biografia comprimida. Gràcies a les ones conec millor els humans. Hi ha ones de mort sobtada i ones d’agonia lenta, ones exuberants i ones somortes, ones eixordadores i ones mudes, ones sublims i ones contrafetes, ones carxot i ones carícia, ones díscoles, contracorrent i ones gregàries, ones promíscues i ones castes, ones clàssiques, ones barroques, ones minimalistes...”.

-    Pàg. 109. Passat i futur. És la cinquena lliçó: l’abans i el després són més intensos que la seva execució. El desig:  un monstre insaciable...
“No sé què és millor: el que feia abans, imaginar escenes, o el que faig ara, recordar-ne. Imaginar o recordar, heu ací el dilema.
Allò que he viscut, allò que ha esdevingut experiència, anul·la la idea preconcebuda, sovint superior.
    Passem mitja vida imaginant i anhelant el futur i l’altra mitja recordant el passat.
    Imaginar o recordar, heus ací el dilema. En tot cas, ambdós exercicis superen la realitat. Mentre complia les fantasies no me’n delectava tant com abans o després de complir-les.
    Això sí, sense experiències no hi ha records. Cal viure amb intensitat, no sols pel goig efímer, sinó per acumular grans records, inversió de futur”.

-    Pàg. 146. Dir “no”. Viure de forma  coherent    ;-)
“Qui sap dir “no”? Qui diu “no” en el moment oportú, sense vacil·lacions? Qui accepta el real, l’hostilitat que genera en els altres la paraula “no”? Qui renuncia al comodíssim, al simpàtic “sí”; o a l’indefinit “potser”?”.