En acabar de llegir-lo no puc passar directament al següent sense assaborir-lo, i no només això sinó que sento la necessitat de compartir d'alguna manera aquest sentiment.
Per veure fins quin punt la percepció de qualitat del relat en qüestió podria ser subjectiva, motivada, com he dit, per la nova adquisició de la casa, m'he dedicat a fer algunes recerques i he trobat, d'entrada, el senyor Tadeus Calinca, que no conec de res però que té un blog prou interessant.
El senyor Calinca, escriu un post que titula gossos literaris on comença deixant clar que no li agraden gents el gossos; per tant en ell no hi ha condicionants. En un dels paràgrafs diu: He llegit un relat anomenat Nimrod, que ens narra una escena en la qual un gosset apareix, o és vist, o és rebut, en la cuina d'una casa. Una petita joia literària d'a penes sis pàgines
Totalment d'acord amb el senyor Calinca, us deixo un enllaç a la narració.
Nimrod. A Bark Classic Favorite
Està en anglès i la traducció que en fa el google és força comprensible, però naturalment res a veure amb la traducció de l'Anna Rubió i el Jerzy Stawomirski. El relat es pot llegir sense haver llegit res de Les botigues de color canyella i també sense haver llegit res de Bruno Schulz. La força la té en sí mateix sense necessitat de referències ni comparacions. Però, això sí, si el voleu en català us caldrà acudir a l'edició de Quaderns Crema en paper ja que no l'he trobat en versió digital.
Espero que el gaudiu tant com jo l'he disfrutat.
I aquí teniu el senyor Nimrod, que com veieu no és cap gos, sinó un cabdill bíblic a qui se li atribueix la construcció de la Torre de Babel. Com he llegit en algun lloc, només una casa jueva podria anomenar Nimrod un gos.
