Déu no podia fer-ho tot, ni ser a tot arreu, però el que sí podia fer era combinar passat, present i futur en l'ordre que li donés la gana. No li va ser difícil trobar saramago, ja força vellet, amb una bíblia als genolls, eixugant-se les llàgrimes que li queien de tant riure. Déu va mirar el manuscrit que saramago tenia quasi llest i que havia titulat caín i se'l va posar a llegir. I va riure, va riure molt; fins que va recordar que era ell l'objecte de la mofa i que el que pertocava era estar empipat. N'havia de fer alguna, podia destruir el manuscrit, naturalment, però, carai, era bo! S'ho va rumiar una mica per veure quina de les seves en podia fer i es va decidir per fer-ne una de petita, no res comparat amb les males jugades que estava acostumat, però, de fet, el món, de les seves males jugades ja n'anava ple, no calia escarrassar-s'hi gaire més.
Va guiar la mà de saramago per introduir al llibre petits paranys, cosetes que poguessin fer enfadar a qui llegís amb prou atenció per detectar errades, ja fossin ortogràfiques, sintàctiques, o de coherència en el contingut i d'aquesta manera a les ovelles que passejava un vell en un moment donat els hi va dir cabres i va convertir unes òlibes en ocells carronyers. Com a mínim aquestes dues va detectar la fina, potser alguna altra, prou per aconseguir que el llibre no li entrés amb bon ull. Ja en tenia una que no reia. Què es pensava aquell escriptoret de pa sucat amb premi nobel? Llavors es va asseure al costat de la mona de pasqua, producció Obiol-Ferrer, que no en podia menjar físicament, però sí assaborir-la. Hi va detectar sabors no aconseguits ni al paradís i aromes de les mil i una nits. I es va disposar a escoltar.
És com un glop d'aigua fresca! Deia la rosina, que havia gaudit a plenitud amb les anades i tornades en el temps de caín, sempre per acabar ressaltant que aquí el primer culpable de tot plegat és el nostre creador.
Aquest són els llibres que m'agrada que proposeu al club. Exclamava la maria dolors, que sovint ens acusa de llegir llibres massa complexos per poder ser considerats una bona distracció.
El més similar a una bíblia que mai he llegit. Confessava la diana, que s'havia escapat de les lectures obligades que vam patir els més vells, però, que tot i no conèixer massa els personatges, també s'ho havia passat d'allò més bé.
L'autor havia de xalar molt mentre l'escrivia. Reflexionava el joan manuel a qui li havia agradat especialment el joc del moviment en el temps i la imatge d'aquest déu humà que fa una obra i després se'n desentén, deixa que es podreixi i, al damunt, es cabreja amb els pobres mortals que, abandonats de la mà de déu, fan estupideses.
M'ho he passat molt bé. Afirmava la mercè a qui el tema d'entrada no li feia massa el pes i l'havia agafat amb una mica de mandra.
Déu és la crueltat infinita. Deixava anar l'enric sense que déu, que afortunadament devia estar distret amb la mona, mogués un sol dit per fer cap demostració. El llibre, a parer de l'enric, és un "divertimento" de saramago, gran coneixedor de la bíblia i el nou testament. I una denuncia a la "crueltat divina"
De fet, amb un tros de mona a la mà i un gotet de "vi de missa" en alguns moments, només alguns, les crueltats, siguin divines o humanes, o totes barrejades, s'obliden. Moments que cal aprofitar i estirar al màxim perquè del contrari el perill és acabar com caín pensant que el millor que es pot fer és destruir al complert l'obra de déu.
I, per acabar, un "deo gratias" perquè, després de tot, ens ha deixat que obres com les de saramago arribessin a nosaltres.
