Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... agost, potser presencialment
Comentarem: Història de dues ciutats Dickens

diumenge, 24 de setembre de 2017

Entre la màgia i la realitat. Thomas Mann i la seva muntanya màgica





ENS CAL NARRAR LA TROBADA DEL NOSTRE CLUB PER COMENTAR LA MUNTANYA MÀGICA DE THOMAS MANN, ho hem de fer perquè tenim un compromís amb aquest blog i és absolutament necessari que en quedi constància de cada llibre llegit i de tot allò que s'hi va dir. Però també sabem que no ho podem fer de manera asèptica com si fos l'acta d'una reunió. Cada trobada arriba a cavall de circumstàncies que la fan única, ja sigui només perquè fa fred i la calefacció no va o perquè, com esdevingué aquesta vegada, fou precedida d'uns fets que, en paraules que fa servir el mateix Mann en l'extraordinari pròleg, o propòsit, han trasbalsat la vida i la consciència.
 
Era el dia 20 de setembre i a la Torre Sans la taula estava parada i a punt per l'àpat d'inici de curs. Com sempre tothom s'havia esmerçat a cuinar el bo i millor. L'aperitiu s'havia de servir a les vuit en punt. Però a aquella hora ningú no era a taula, des d'una estona abans s'havien prodigat els missatges als mòbils i el club es va veure obligat, per consciència, a fer presencia a la concentració convocada a la mateixa hora a la plaça de l'Ajuntament, una concentració que s'unia, en crits idèntics, a totes les places de tots els ajuntaments dels pobles i ciutats de Catalunya

El club va cantar Els Segadors i va tornar a la festa. Però ni les rialles ni els brindis van ser tan intensos com d'habitual, segurament, la conversa resultà menys matisada, menys fluïda del que hauria pogut ser sense interferències. Però farem, per compliment del deure, el que bonament puguem i explicarem, fins allà on el record ens arriba, com visqueren els amics la lectura d'un llibre magnífic, però dens, àgil, però llarg, un clàssic de lectura obligada que algunes persones no van poder acabar i altres ho van fer sense cap càrrec de consciència per haver-se donat permís de saltar-se paràgrafs sencers o deixar anar els ulls pels pendents de les diagonals.

I el cas és que llegir La Muntanya Màgica és un plaer i que la ploma de Mann, això ho havia copsat tothom, té una finor i una punteria que embolcallen el lector gairebé com s'embolcallen els malalts al sanatori de Davos-Platz per fer les cures de repòs. Però s'hi troba tan bé l'autor dins cada embolcall, són tantes les paraules que deixa anar quan enfila cada tema. Perquè, efectivament, són molts, moltíssims, els temes que presenta, impossible parlar-ne de tots, impossible, quasi, recordar-los. Algú parlà de simfonia. Una simfonia tan plena de solos que de vegades el lector o la lectora s'hi havien adormit, però sempre havien tornat al llibre i fer en fer l'esforç d'endinsar-se en les paraules, era fàcil quedar de nou atrapat dins la vida ociosa d'aquells tuberculosos de l'alta burgesia europea que es deixaven portar pel dolce far niente i menystenien la mort lliurant-se als plaers de sis àpats diaris gens frugals o, com era els cas del protagonista, degustant un Maria Mancini. Tot acompanyat de passejades, jocs i, com no podia ser d'altra manera, descobrint febleses dels veïns.

La taula on seia el club era ... no ho farem! Bàsicament no ho farem perquè pretendre copiar l'estil de Mann seria petulant i sens dubte una tasca del tot impossible, només a ell, o a altres genis similars, els podem permetre descriure una cadira durant dues pàgines i no exclamar amb indignació - però s'hi asseu o no s'hi asseu? -i és que la cadira la veus, la veus!- deia una de les senyores, probablement l'única que havia llegit les 784 pàgines sense cap salt ni diagonals. No ens posarem ara a descriure els detalls més minúsculs de l'escenari, allò que en Mann és genialitat en nosaltres seria avorriment extraordinari i no tindríem ni espai ni temps. Però què és el temps?  El primer capítol de La Muntanya Màgica només dura tres setmanes; Hans Castorp s'hi va estar set anys a Davos-Platz; i el llibre té set capítols. Ens cal avançar com ell i arribar a entendre, o potser ni cal, que cada capítol de la nostra vida pot durar breus setmanes o uns quants anys.

L'home de barba assegut a la dreta de la taula, a tocar de la finestra, creia que La Muntanya Màgica era també (i diem també perquè el club va entendre que el llibre era moltes coses que no enumerarem per no perdre'ns més del que ho estem) una obra d'iniciació. Thomas Mann volgué explicar la història de Hans Castorp uns jove que ens presenta com simple, encara que prou agradable. Una història digna de ser contada però que tanmateix va ser la d'ell únicament, perquè no totes les històries passen a qualsevol. I aquest jove que havia de romandre tres setmanes en un sanatori de tuberculosos per visitar el cosí s'hi quedà, literalment atrapat, set anys. Ens és difícil saber què el va atrapar ja que certament estava malalt, però pensem que hi havia alguna cosa més, diguem-ne, espiritual o màgica, com algun tipus d'encanteri. De fet, hi ha qui diu que la traducció del títol no és del tot correcta i hauríem de parlar de muntanya encantada, definició probablement més precisa que la de màgica. Hans Castorp, en la seva senzillesa de burgès acomodat, es deixà encantar pel lloc i els personatges. S'enamorà de Clawdia la russa que no sabia tancar portes; es feu alumne de Settembrini l'humanista, filòsof i maçó; es dedicà a estudiar botànica, anatomia i altres disciplines que no sembla que pertoquin a un enginyer. Es perdé per la neu en una tempesta i quasi mor gelat (aquesta va ser una de les descripcions més valorades per l'altre barbut que es mostrà convençut que Thomas Mann havia viscut alguna situació similar, ja que d'altra manera no hagués estat possible un relat tan precís)

Precisió i realisme, però també abstracció, màgia i esoterisme. Superficialitats burgeses, però també profunditat de pensaments filosòfics i polítics. Amor i mort. I tot això sobre una base d'ironia tan fina que quasi no percebem, però malgrat tot hi és de manera constant. Sobre la base, també, d'una aparent neutralitat, d'un no prendre partit: quan hem interioritzat Settembrini com el mestre de la veritat, potser alter ego de Mann, ens introdueix Naphta, ambaixador dels totalitarismes; i quan ja tenim clar que el món està polaritzat entre impulsors del progrés i conservadors de tradicions (ah, quins magnífics retorns al passat per presentar-nos els avis de Castorp i de Settembrini) apareix Mynheer Peeperkorn, un personatge molt peculiar, incapaç d'articular un discurs coherent, i en canvi, amb tanta força que aconsegueix que els discursos grandiloqüents dels altres dos perdin consistència.

I finalment, què hem fet durant aquests set anys? Potser, tal vegada, només deixar-nos portar per somnis, tal com si estiguéssim en una tempesta de neu, en la felicitat que precedeix la mort per congelació. Però ens cal, o no, tornar a la realitat, haver d'ajeure'ns al terra per evitar les càrregues explosives i empastifar-nos la cara de fang.

I la nostra realitat, aquí i avui, farcida de somnis i de literatura, no pot esquivar les connotacions precises de la història. És per això que, a l'acabar l'àpat, damunt la taula dos postres mostren aquesta dualitat: Una caixa de Maria Mancini, que s'havia omplert de bombons de xocolata, i un coc amb la bandera del nostre país. La frescor dels gelats que celebraven la fi de l'estiu va posar el contrapunt a tot plegat. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada