Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... agost, potser presencialment
Comentarem: Història de dues ciutats Dickens

divendres, 20 d’octubre de 2017

El dia que vam sortir a robar cavalls

"Poso la ràdio. Enganxo les noticies del matí a mitges. Granades russes plouen sobre Grozny. Ja hi tornem a ser, però no guanyaran mai, a llarg termini no, fins i tot jo ho sé.Tolstoi ja ho va explicar a Hadji Murat, i això que la novel.la té cent anys. En realitat, no s'entén que els grans estats no hagin aprés la lliçó, que no entenguin que al final seran ells els que acabaran dissolent-se. Però, i tant que es pot arrasar Txetxènia. Avui és un pèl més fàcil que fa cent anys."
Sortir a robar cavalls - Per Petterson-  Club Editor - Pag 119


Mitjans d'octubre. El club es reuneix a la Sala Parroquial, a la d'Entitats hi fan obres. Algunes venen documentades. La Mercè ha escrit un foli amb les impressions de la novel.la. La Fina ens porta llibrets d'aquells tan bonics amb fotografies que expliquen coses sobre plantes o animals. Ens parla dels bedolls i dels avets i de la fusta que fan, ens explica que l'escorça del bedoll crema també quan és humida, ens mostra les imatges. Fa el mateix amb els moixons, n'és una experta: la mallerenga carbonera, la merla, l'alosa, l'esparver, el reietó, la cornella i el cigne. Ella i el Joan fan el cant de la mallerenga, diferent el de quan arriba que el de més tard, quan crida la parella. I no s'ha oblidat del linx, aquell simpàtic felí que Trond T. va veure, o va creure que havia vist. 

Trond T és el protagonista d'aquesta magnífica novel.la (magnífica per tothom menys per la Diana que s'hi va avorrir, però pensem que la culpa la pot tenir la traductora de l'edició que ella ha llegit que no ha sabut copsar la força de les paraules de Petterson). Parlem de Sortir a robar cavalls. Ens situem en una caseta perduda pels boscos de Noruega, a la frontera amb Suècia. I quan diem que ens situem, ho diem en un sentit gairebé físic. El riu, els arbres, la neu, el vent, els animals, tota la natura, es fan tan reals que els percebem amb els cinc sentits. Quan la Fina ens explica com es passejava pels boscos de bedolls aconsegueix que tots hi tornem a ser. Igual com em va passar amb El bosc de les guineus de Paasilinna, diu. Però el bosc de Petterson (o de Trond) no és sempre el mateix. De fet hi ha dos boscos, dos escenaris, situats a una distància de 52 anys. Petterson va i ve d'un a l'altre sense que ens adonem. De vegades, diu el Joan, em calia parar-me un moment per saber si era en l'ara o en el record. Doncs es veu clarament, li respon la Mercè. Són coses que passen entre parelles, sempre va bé per amenitzar la trobada. I és que la Mercè avui, no sé si a causa de la pluja o de la intensitat com ha viscut la novel.la, va llançada. 

El Joan, que normalment és qui obre la roda d'intervencions, destaca el canvi de ritme que pren la historia recordada quan el pare decideix ... Avui em toca a mi començar que sóc qui més l'ha treballada, el talla la Mercè, realment va llançada. I ens parla de la força d'una narració escrita en primera persona. Del contrast entre l'home madur del segle XXI i l'adolescent del 1948. De com el cos interactua amb la natura en les dues etapes; diferents energies, el mateix entusiasme.  L'entusiasme que li va trametre el pare, 52 anys enrere. Les lliçons que li va donar el pare, aplicades encara 52 anys més tard, malgrat no l'hagi tornat a veure més. De l'amor i l'admiració cap el progenitor, a qui possiblement idealitza en el record, del possible desengany pel no retorn. Recordo encara amb el cor oprimit els viatges amb bicicleta a l'estació, cada dia esperant veure'l baixar del tren. 

Més de la meitat de la novel.la dedicada a un home que va desaparèixer de la vida del protagonista quan tenia 15 anys. Només un breu paràgraf dedicat a la mare que la va tenir tota la vida. Però es tracta d'un dels paràgrafs més bells i intensos de l'obra. La compra del primer trajo. El moment, segurament, que Trond es converteix en home. Ja no en sabrem d'ell gaire res més. A penes petites pinzellades: que va ser el noi dels pantalons d'or, que la seva darrera parella va morir en un accident. Fins que el retrobem quan té 67 anys. L'anirem coneixent a través de la meticulositat i la sensibilitat com descriu la relació amb la natura i amb els animals, amb la Lyra, la gossa, i també amb aquells cavalls que jugaven a robar amb el seu amic Jon. Tot això en un anar i venir en el temps. Perquè la novel.la de fet comença l'any 2000 i acaba l'any 1948. Però no és una novel.la inversa, és lineal i clara. És l'avui i el record d'un estiu, només un estiu, on a més d'enamorar-se del pare també es va enamorar de la dona que el pare estimava; on va saber de la guerra i de la resistència; d'heroïcitats i covardies; de fugides i retorns; on ho va perdre tot per trobar-se i construir-se a sí mateix. 

De tot això parla la Mercè, o gairebé, no totes les reflexions són d'ella, la gent la va tallant per afirmar, matisar, completar. L'Enric, per exemple, parla de la sinceritat en què es narren uns records que segurament arriben transfigurats, modulats i adequats. No és tan el què va ser, sinó la manera com, en la vellesa, volem recordar com va ser. Es fa el silenci a estones. I algú ens recorda la presència dels silencis a l'obra. De tantes coses no dites que intuïm i sabem presents. 

Es comenta si Trond, en la fugida, el que ha fet és emular el pare, si també en això havia de ser com ell. Es comenten moltes més coses i es parla de Noruega i de la concepció diferent de la família. La Fina em diu que haig de posar aquí la coincidència que un autor de cognom Petterson (fill de Pere) hagi escrit aquesta història que bàsicament tracta de l'amor d'un fill pel seu pare.

La Mercè encara no ha acabat de llegir el que té escrit. La cosa, amb els constats talls d'altres intervencions, s'ha allargat. Ens queda la darrera frase: El tercer paràgraf de la pàgina 119 és per encoratjar-nos en les dificultats que estem vivim. Doncs vinga, que sigui aquest darrer paràgraf llegit a la reunió el que encapçali aquesta crònica. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada