Petites - grans joies literàries: Eben de Ryszard Kapuściński

 Em ve de gust portar aquí un petit tast, una petita joia en sí mateixa, que forma part d'una joia més gran de 331 pàgines: Eben de Ryszard Kapuściński, editat per Anagrama el 2006 i traduït del polonès per Anna Rubió Rodon.

Crec que és la primera vegada que aquest blog acull un relat de no-ficció. Es tracta d'un document - reportatge. La narració d'un dels viatges a l'Àfrica de Kapuściński, considerat el millor reporter del segle XX. D'aquest llibre, que estic llegint amb el mateix plaer que una novel·la (de les que em donen plaer, naturalment), la portada, entre altres coses, diu: Kapuściński ens mostra la gran història -de les guerres, els cops d'Estat, les revolucions- i també la història petita de la gent que lluita per sobreviure dia a dia a les monstruoses megalòpolis planes de camperols expulsats de les seves terres, o als pobles deixats al marge de la civilització. 

Així, doncs, em deixo de preàmbuls i passo a transcriure la meva petita joia d'avui:   



A Zanzíbar no puc contemplar els jocs de guerra dels llangardaixos, perquè al vespre tallen la llum i, a les fosques, he d'esperar amb paciència l'arribada del nou dia. Són difícils les llargues hores d'inactivitat que passo entre la vigília i el son esperant l'esclat de l'aurora !
       Ahir, a trenc d'alba (aquí mai no és pàl·lida, si no porprada, multicolor i flamejant des del primer moment), va dringar una campaneta al carrer. D'entrada llunyà i apagat, el so es va anar apropant cada vegada més fins que es va tornar nítid, penetrant i agut. Em vaig abocar a la finestra. Al fons del carrer estret, vaig veure un àrab que venia cafè calent. Cofat amb un bonet brodat de musulmà, duia penjada a les espatlles una galahiyah blanca i baldera. En una mà portava un atuell metàl·lic amb un broc, a l'altra un cistell ple de tasses de porcellana. 
     Aquí, el cafè matinal és un ritual mil·lenari que, tant com la pregaria, marca l'inici del dia d'un musulmà. La campana del venedor de cafè, que de bon matí recorre els carrers del seu districte, li acostuma a servir de despertador. Al toc d'aquesta diana, es lleva d'un salt i surt a la porta de casa a esperar l'arribada de l'home que li porta el cafè acabat de fer, fort i aromàtic. El cafè matutí es l'ocasió per intercanviar salutacions i bons desitjos , el moment en què tothom assegura que acaba de passar una nit feliç i expressa la fe que el dia - si Al·là vol- serà pròsper.
     Quan vam arribar aquí, el venedor de cafè no hi era. i ara, ha reaparegut, tot i que no han passat més de cinc dies: la vida torna al seu curs habitual, la norma es restableix, la quotidianitat s'imposa. Com és de bella i reconfortant la porfídia amb què l'home, gairebé d'esma i a despit de tot, cerca la normalitat i tendeix a restablir-la. Perquè aquí la gent senzilla tracta els cataclismes polítics -els cops d'estat, els pronunciaments militars, les revolucions i les guerres- com a fenòmens naturals. Els saluden amb la mateixa resignació apàtica i el mateix fatalisme que un huracà o una tempesta. No s'hi pot fer res, cal esperar que passin, cal aixoplugar-se i mirar de tant en tant el cel per si han desaparegut els llampecs i s'han dissipat els núvols. Si és així, es pot sortir al carrer i tornar a allò que hom ha suspès per un instant: a la feina, al viatge, al sol. 
      Com que a Àfrica tot és provisional, fràgil, lleuger i de nyigui - nyogui, restablir-hi la normalitat és cosa fàcil i ràpida, és a dir, destruir un poble, un conreu o un camí en un obrir i tancar d'ulls es senzill, però després tampoc no costa gaire de reconstruir-lo en poc temps.