EL MEU JOQUEI
M'agrada treballar a urgències; hi coneixes homes, si més no. Homes de debò, herois. Bombers i joqueis. Sempre n'arriben, a urgències. Les radiografies dels joqueis són extraordinàries. Es passen la vida trencant-se ossos, però llavors els els embenem i disputen la cursa següent. El seu esquelet sembla un arbre, Un brontosaure reconstruït. Les radiografies de sant Sebastià.
Em toquen els joqueis perquè parlo espanyol i gairebé tots són mexicans. El primer joquei que vaig conèixer va ser el Muñoz. Renoi. Per a mi desvestir pacients és el pa de cada dia, no em costa gens, només trigo uns quants segons, però en Muñoz estava allà estirat, inconscient, com un déu asteca en miniatura. Passava que la roba era tan complicada que semblava que practiqués un ritual estrambòtic. Va ser inquietant perquè trigava molt, com quan Mishima necessita tres pàgines perquè la senyora es tregui el quimono. La camisa de setí color magenta tenia una tirallonga de botons al llarg de l'espatlla i a cada canell esquifit, i els pantalons estaven fermats amb un seguit de puntes intricades i lligats amb nusos precolombins. Les botes li feien pudor de fems i de suor, però eren suaus i delicades com les sabates de la Ventafocs. I continuava dormint, com un príncep encantat.
Va començar a cridar a la mare quan ni tan sols s'havia despertat del tot. I no es va limitar a agafar-me la mà, com és habitual entre alguns pacients, sinó que se'm va aferrar al coll i va somicar:Mamacita! Mamacita! només es deixaria examinar pel doctor Johnson si jo l'agafava i el bressolava com una criatura. Era menut com un nen, però fort i musculós. Un home a la meva falsa ¿Un home de somni? ¿Un bebè de somni?
El doctor Johnson m'humitejava el front amb l'esponja mentre jo traduïa. S'havia trencat la clavícula i com a mínim tres costelles, i era probable que tingués una commoció. No, va dir en Muñoz. Havia de córrer a les curses de l'endemà. Porta'l a radiologia, va dir el doctor Johnson. Com que no es volia estirar a la llitera, el vaig haver de traginar pel passadís, com King Kong, El plorava espantat i les llàgrimes m'amaraven els pits.
Vaig esperar el tècnic de radiologia a la sala fosca. El vaig consolar com hauria consolat un cavall. Cálmate, lindo, cálmate. Despacio... despacio. Es va asserenar als meus braços, respirant i esbufegant amb suavitat. Li vaig acariciar l'esquena prima. Es va estremir i va pampalluguejar com la d'un poltre jove i esplèndid. Va ser meravellós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada