Petites joies literàries. D'A a X

Amb permís de la poca, però selecta,  concurrència d'aquest blog, continuo amb les petites joies literàries. Escrits senzills, de no més de dues pàgines, que m'han colpit, literàriament parlant.

Avui us porto John Berger. Transcriuré una de les cartes del llibre D'A a X. Són cartes que escriu l'A'ida al Xavier, el seu amor, que és a la presó per insurgent, condemnat a cadena perpètua. Ella li parla del món. A la seva manera. Una delícia. 
______________________________________________________________________________________

Mi soplete,
      Miro per la finestra, i a la llunyania, a l'altra banda de la casa d'en Dimitri, veig un gos que camina en pas lent mentre ensuma el terra. Com jo, busca alguna cosa i no sap què. Es podria dir que està a l'expectativa, amb tots els sentits alerta, com si esperés una sorpresa. I jo busco les paraules per descriure com estic amb tu.
      Una de les coses curioses que una dona pot oferir a un home és un sostre corb. No riguis. Les pagodes són femenines.
      De seguida que una dona passa un quant temps en una habitació el sostre comença a corbar-se. No te n'havies adonat mai?  Si és infeliç en aquella estança el sostre cau com una màniga estripada. Si està contenta, es corba i es corba com les muntanyes de Galilea. Perquè es produeixi aquest fenomen, no n'hi ha prou en què la dona hi estigui de pas, hi ha de viure. És un fenomen semblant a la meteorologia, ha de durar mesos.
     Si dura mesos és com si alguns ciclons i anticiclons creuessin el sostre i el fessin onejar, com si la geometria hagués anat a jugar una partida de jaquet i no hagués tornat mai més. Fora angles rectes; corbes, només. 
     Quan un home s'estira en una habitació com aquesta, el sostre, en lloc de ser sobre seu, se li posa al costat, se li ajusta al cos. Estira't a la llitera. T'envio un sostre corb.
     Condueixo cap a Mirar, on anàvem a menjar pel teu aniversari. Segueixo el mateix camí que agafàvem. 
     El sol està a punt de pondre's. El sol és curt de vista. No veu el que canvia. Les terrasses que cauen de la muntanya sempre són iguals. El sol les coneix. (Està tot molt sec; fa dos mesos que no plou.) De seguida que la falda s'anivella una mica, apareixen les cases i les cabanyes. I aquí sí que es produeixen petits canvis cada hora, canvis que el sol no percep. 
    Les "chozas" seuen una al costat de l'altra, amb les portes obertes, i comenten els avatars del dia, les darreres morts, qui s'ha quedat embarassada i on s'ha d'anar a buscar l'aigua avui. Mil llars. Totes amb secrets inesperats.
   T'han posat on ets per separat-te d'aquests secrets. Jo te'ls envio, mentre el sol es pon. No poden llegir-los, però tu sí i també ...

la teva
A'ida

P. d.: Mira al sostre