Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 16 d'abril
Comentarem: Lítica de Lucia Pietrelli

diumenge, 18 d’octubre del 2020

El pont sobre el Drina o el dia que vam saber què era una tabarda

       

  Al poble no hi havia riu, ni cap pont per creuar-lo. Tampoc no teníem cap Kapija (1) on reunir-nos. De fet les reunions eren difícils en aquella època, gairebé prohibides. Era el temps de la covid-19 i els bars i restaurants estaven tancats, les trobades restringides a un màxim de sis persones, la recomanació: "no surtis de casa". Això ens posava una mica tristes, perquè ens agradava veure'ns i tocar-nos i les restriccions sempre fan mal. També teníem por, una por que intentàvem controlar, però que era inevitable. I per damunt de tot sabíem que calia afrontar la situació sense perdre les inquietuds socials i culturals que ens identificaven. Hauríem de renunciar a la gastronomia, però encara podíem llegir, i necessitàvem compartir aquestes lectures en un espai comú, veient-nos els somriures en els ulls. Mascaretes, gel, separacions a dos metres, local desinfectat i airejat... I ens vam trobar, i vam parlar i parlar.  

    El professor ja havia anunciat que ens fotria una tabarda que la recordaríem 20 anys. Tabarda és com es diu tabarra per les terres de l'Ebre i el professor mantenia les peculiaritats de la parla dels seus orígens. Les persones es poden dividir en múltiples classificacions, una d'elles és la de les que s'integren fàcilment a l'homogeneïtat dominant i les que mantenen les identitats minoritàries amb aquell punt d'orgull i tossuderia que ens protegeix de les pèrdues, malgrat que les pèrdues sempre existeixen i són, diuen algunes, inevitables. 

    El Drina flueix per la frontera de Bòsnia i Hercegovina amb Sèrbia. La tabarda va començar com si fos una classe de geografia. El Drina, deia el professor, no és un riu qualsevol. El Drina té pare i mare; el pare es diu Tara i la mare es diu Piva. Els habitants del llogaret Slap al Drina li diuen Žepa. El terreny és inhòspit i escarpat, amb muntanyes molt muntanyoses, segons el professor. De fet, per creuar les muntanyes, el riu ha de fer tantes corbes que en aquella zona quan algú s'entesta en una discussió difícil li diuen: "a veure si voldràs canviar el curs del Drina". No hi ha lloc per a grans ciutats, gairebé tot són poblets que en èpoques passades, abans que es construís aquell pont que dóna nom a la novel·la d'Ivo Andric, ni es coneixien els habitants d'uns i altres. I segurament ni tenien el mateix idioma. Deu ser per això que el riu rep tants noms diferents.

    Allà on el riu es fa més ample, hi va créixer, segles enrere, una petita ciutat, amb terreny també escarpat i llogarets diferenciats i amb pobladors diversos (diverses cultures, diverses ètnies, diverses religions...) Podia ser una ciutat genèrica, però estem parlant de Višegrad, un lloc que té totes les característiques per ser protagonista d'un llibre, especialment si qui l'escriu en sap, i en sap prou per ser mereixedor d'un Nobel.  

    Fa 500 anys un gran visir va tenir un "gest", va fer un regal a Višegrad (d'ara endavant la Kasaba). Va fer construir un pont, una unió entre orient i occident que seria símbol i testimoni de la Història, o millor dit de les històries. Perquè el llibre, entre moltes altres coses, és un compendi d'històries, llegendes moltes vegades, si és que algú és capaç de separar clarament la història de la llegenda.

Començà per ordre del visir, i a càrrec seu, la construcció del gran pont sobre el Drina, que va durar cinc anys. Fou una època excepcionalment important i viva per a la Kasaba, i a tot el país, plena de canvis, de petits i grans esdeveniments. Però, per un estrany miracle, la Kasaba, que al llarg de molts segles recordava i parlava de qualsevol fet, fets que algunes vegades estaven directament relacionats amb el pont, no va conservar gaires detalls sobre la seva construcció; la gent recorda i explica allò que pot transformar en llegenda. Les altres coses passen al costat d'ells sense deixar cap empremta profunda. (pàg. 26).

    El pont va ser i és una obra extraordinària, l'únic que es manté intacte amb el temps, patrimoni i orgull de la gent que el creua o només s'hi queda per contemplar el paisatge o trobar-se, festejar, confabular... a la Kapija. Però com totes les grans obres que ara admirem i són exposades als llibres d'art o d'arquitectura, va significar plors i sang dels que, obligats, havien de treballar-hi. Durant els primers anys de les obres hi va haver una altra divisió a la Kasaba, la dels qui apostaven perquè el pont no s'acabaria mai de construir, els qui deien que sí i els qui deien, com sempre, que ells no opinaven.     

    Detractors, sabotejadors, aquests eren els que no parlaven, actuaven directament, i, també com sempre, la repressió no es feia esperar. Decapitacions i empalaments, descrits amb tots els detalls, amb la mateixa naturalitat que si ens expliqués la recepta d'un plat típic, sense cap passió. 

 

    L'Ester ho tenia clar: "Al principi hi ha una lectura suau, agradable, però de cop s'espatlla i es converteix en molt més desagradable i dur de llegir, comença amb mites i llegendes que es creen al voltant del pont i aquí decideixo saltar-me algunes pàgines del llibre (per mi són sàdiques i inhumanes)". Però no el va deixar, només es va saltar algunes pàgines i la valoració final del llibre va ser bona. Sí el llibre m'ha agradat, afirmava.  

 

    La gent, ho hem dit i ho repetim, es divideix de moltes maneres. El dia que el J.M. ens va fotre una tabarda, el club va quedar dividit en les persones que havien suportat bé, pensant que era quasi necessari i literalment impecable, la descripció dels terrors en algunes llegendes i fins i tot els escabrosos detalls de l'empalament i les que consideraven aquesta part, com l'Ester, sàdica i inhumana. 

 

    Disciplina, semblava que d'això sí que en tenia en una bona dosi el club, encara que s'autoqualifiqués d'àcrata. Disciplina va ser la paraula que van emprar el J.M. i la Mercè per indicar que, malgrat el rebuig d'aquell empalament, van continuar la lectura fins al final (quasi quatre-centes pàgines de lletra massa petita). I el pont present a totes elles. 

 

    El pont com a punt d'unió, d'encavalcament de les diferents cultures i religions. El pont per on transita la Història i les històries que la conformem. La vida, les revoltes, els grans canvis... El llibre evoluciona com una atracció, com una muntanya russa; estabilitat econòmica i política, després tot el contrari. El pont, testimoni de la vida dels diferents personatges: polítics, religiosos, propietaris, pagesos... fins a l'arribada dels joves estudiants, universitaris, amb les seves noves idees socials, religioses i, és clar, polítiques.

 

    És precisament el pont i la seva condició de nexe entre dos mons el que dóna sentit global a la novel·la i serveix com a marc d'un text on els individus i els seus destins acaben sent marionetes mogudes pels fils de la Història. En algun lloc els poderosos juguen a daus i conformen els nostres destins. 

 

    El llibre té dues parts. La primera, quan la Kasaba formava part de l'imperi otomà, està escrita en un llenguatge més oriental i les llegendes recorden d'alguna manera les mil i una nits. La segona, des del moment que passa a formar part de l'imperi austrohongarès fins a la primera guerra mundial, amb un llenguatge més polític i analític, és l'època que l'autor pot recordar o tenir-ne testimonis directes. Època de novetats i d'intents d'imposicions culturals. Quan els conqueridors han de fer bans i proclames per dir que porten la pau cal malfiar-se i pensar que pot ser tot el contrari. Ivo Andric era també un polític nacionalista i cal suposar que en la transcripció dels debats dels estudiants a la Kapija hi ha molt d'autobiogràfic.

 

    El llibre, deia l'Enric, és un bon plantejament de com, a partir de la pròpia història, l'evolució de les idees permet avançar. El pont és el símbol de la convivència, possibilita la unió i la coordinació de personalitats diverses que s'enllacen en els diferents períodes de la Història. Aquest, considerava, és el missatge. 

 

    El pont, deia la Teresa, és l'excusa, el que permet narrar les històries de tanta gent diferent, la seva Kapija significa la diversitat i la diversitat de vegades aporta riqueses i permet avançar i d'altres significa separacions, odis i violències. 

 

    Com el pèndol de la vida, sentenciava l'Ester, la Història va i ve. Només canvien els matisos.


El Pont sobre el Drina, imatge de wiquidèdia




(1) La Kapija, que significa portal, és l'espai més ample al centre del pont que durant els anys ha servit d'espai de trobada per a la gent de la Kasaba.

4 comentaris:

  1. Un resum molt exhaustiu del llibre i de la trobada.

    ResponElimina
  2. Molt bé, sento una gran admiració per les que sabeu escriure, resumir, recollir missatges, qualificar, situar, projectar, inferir, etc.
    Cada dia estic més content de pertànyer a aquest club.

    ResponElimina
  3. Em deixava que hi ha alguna falta d'ortografia, però això és patrimoni de la Fina.

    ResponElimina
  4. Gràcies a tots dos, Mercè i Joan. I gràcies, Fina, per les correccions necessàries.

    ResponElimina