Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada:
16 de maig a les 8 del vespre, a la Sala d'Entitats de Cal Dasca.

Comentarem:
Algú de Alice McDermott

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Sopar amb el doctor Givago. També anomenat Zhivago

Anaven entrant per sota les banderes vermelles que onejaven a les portes. Els vidres de la finestra transparentaven una falç i un martell de cartolina blanca que la Mercè havia retallat. I de fons, molt de fons, si es parava orella, se sentia la música de la internacional.

- Què hi deu passar a la Torre Sans que han posat aquestes banderes?
- Potser hi ha una reunió comunista
- No, és la trobada del Club de Lectura
- Ah, és això!. Les banderes seran per senyalar el lloc, doncs
- No, és que aquest estiu han llegit el doctor Givago i han fet escenografia.

Duien el llibre a la butxaca, o sota braç i, amb les mans, premien amb cura les bosses plenes que quedaven dipositades damunt els mabres de la cuina. 

- El xampany sisplau a la nevera
- Millor una ampolla deu minuts al congelador
- El Vodka també al congelador.

A la llum de les espelmes anaven sortint les profiteroles russes acompanyades de coca amb recapta i vermut de Reus, ensaladilla russa, truita amb samfaina, bistec rus amb mes samfaina, piroshki, priorats blancs i negres, xampany, dotze quilos de síndria molt roja, pastís regat amb vodka, més vodka pels brindis.

- nazdarobia!
- nazdarobia!!!

Passaren tres o quatre hores, i encara que no tothom hagués gaudit de la mateixa manera amb l'amistat del Givago, el presagi de noves lectures compartides flotava en l'aire i els portava l'esperança de noves històries plenes de tristors o d'alegries. Els tertulians, els vells i els nous, restaven asseguts al voltant de la taula, amb la tranquil·litat feliç i commoguda cap aquell club sagrat. Les set-centes pàgines del llibre, amb l'estómac i el paladar satisfet, donaven confirmació a aquests sentiments.

- Xistsss, Magda
- Em deixo alguna cosa?
- Es que no has parlat de res del que vam dir del llibre
- Ah, però vam parlar del llibre?
- Es clar, obre la llibreta que hi deus tenir alguns apunts.


Dr. Givago, o dr. Zhivago. Algunes persones havien llegit una edició en català i altres en castellà. Com sol passar, hi va haver menys unanimitat a l'hora de qualificar el llibre que a l'hora de qualificar el menjar. No tothom l'havia acabat. Però se'n va parlar i molt. Especialment en va parlar el Joan Prats Sobrepere a qui li agraïm la feina que va fer de recopilació de documentació i que vingués exprés de Barcelona per la trobada.

Dr. Zhivago és una bona novel·la, però més bona per uns que per altres. Les descripcions dels llocs, el que més va agradar. La història interessant, creïble, ben escrita, densa, de ritme lent, poc uniforme... Els tertulians accentuaren més o menys cada un d'aquests adjectius en funció de com havien viscut la lectura. 

Vam començar amb una enumeració dels aspectes que la fan, en paraules del Joan Prats, menys bona. Sintetitzant molt: La poca precisió en determinats aspectes socials o polítics per entendre el què estava passant, en especial el fet que no es parli d'economia, Les excessives i poc creïbles coincidències dels personatges en distints llocs de Rússia al llarg dels anys. La poca força dels protagonistes a l'hora de mostrar les passions, els patiments o fins i tot les alegries. Els nombrosos esdeveniments que es van enllaçant amb tal quantitat de noms, llocs i circumstàncies que a la persona lectora se li fa difícil retenir...

La gent anava reafirmant o rebutjant cada un d'aquests punts.  En l'aspecte social, deia la Mercè, se sap què passa i perquè, no cal aprofundir més, no és una novel·la històrica. Pel que fa als personatges, els principals ens mostren els sentiments més bàsics de bondat i noblesa que és el que vol destacar l'autor en un moment en què aquestes virtuts semblen maleïdes.

El Joan Ferrer va fer esment dels diàlegs, de com estan de ben treballats i com a partir d'ells es va configurant el pensament de Givago cada vegada més oposat al pensament oficial. Va ressaltar, també, de manera especial, la figura de Lara i la força d'aquesta dona en l'escena de l'enterrament.

El Pep va dir allò de què les descripcions eren bones però de vegades repetitives i que en una ocasió el paisatge es desgelava dues vegades. Que el germà semblava un mag que era sempre en el moment adequat en el lloc adequat i que al final Pasternak mata a Givago de sobte perquè hagués pogut escriure dues-centes pàgines més però llavors potser no l'hauria llegit ningú. Tot i així -va comentar- l'he llegida sencera, cosa que vol dir que no m'ha semblat dolenta, en cas contrari l'hagués deixat.  

Doncs no, dolenta, dolenta, no li havia semblat a ningú, però "feixugota" a la majoria. 

I he deixat pel final la part més màgica, que va aportar la Fina quan va explicar que un dia de  tempesta, entre els trons i els llamps, va obrir el llibre per la pàgina que li tocava i es va trobar amb això:
Los estallidos de los truenos se sucedían sin interrupción, transformándose en un estruendo continuo. Al resplandor de los frecuentes relámpagos se vislumbraba la calle que huía lejos, con los árboles que se inclinaban i corrían también en la misma dirección.



2 comentaris:

  1. Trobo a faltar la referència a un esdeveniment de la trobada: Vaig rebre una carta de la Julie Christie molt bonica i amb una foto d'ella.
    La guardaré sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que em va semblar una cosa tan íntima entre vosaltres que no volia banalitzar-ho

      Elimina