Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada:
20 de setembre amb sopar d'inici de curs

Comentarem:
La muntanya màgica de Thomas Mann.

dimecres, 19 d’octubre de 2016

Opinions dividides al club. La culpa és del bigoti.

Quan la Mercè va anar a l'Ajuntament per recollir la clau de la Sala d'Entitats de Cal Dasca li van dir que no la tenien. A més -li va explicar l'administrativa-  el Club de Lectura es reuneix en un altre espai.

- Ah, sí? I com ho fem per entrar-hi, amb quina clau?- Va voler saber la Mercè. Però per això l'administrativa no tenia resposta. 

Sempre ens havíem reunit a la Sala d'Entitats, això com a mínim recordava la Mercè. Però, i si era un record fals? I si en realitat no l'havíem trepitjada mai aquella sala? Existia el Club de Lectura?

Després de llegir  El Bigoti d'Emmanuel Carrère es corre el  perill de desquiciament, de començar a dubtar de què és real i què no ho és. Què passaria si de sobte algú digués, i demostrés, que aquest club, que tota aquesta gent amb la que em trobo per compartir lectures i àpats des de fa anys,  no existeix. Que no he llegit cap dels llibres que figuren al lateral del blog. Potser per això algunes persones, amb prudència o cordura, van fer l'opció d'abandonar-lo sense arribar al final. -Si el protagonista es torna boig, que s'hi torni -digué la Mercè- però que no m'hi torni a mi. -Només he arribat als paquets de tabac plens de pèls i ja n'he tingut prou- afegí la Maria Dolors. Tampoc no havien aconseguit acabar-la ni la Maria Carme ni la Rosa. Massa impactant.

El testimoni de l'Akane ens va arribar telemàticament. En dos minuts de gravació repetia cinc vegades "m'ha ratllat molt". L'havia acabat per disciplina, però havia quedat horroritzada -com un mal son d'aquells que torno a la universitat i no tinc cap resposta per l'examen- digué amb una veu que tremolava. -No, definitivament no llegiré mai més res de Carrère, ni el recomanaré a ningú- Va afegir.

I totes aquestes intervencions, al meu parer, no feien altra cosa que confirmar la genialitat de Carrère. Endinsar-te en El bigoti és convertir-te, si no vols per força, en el protagonista i viure el seu mal son, o la seva esquizofrènia, o el terrible complot d'altres per fer-lo parar boig. Tot a partir d'un fet tan simple i quotidià com decidir tallar-se el bigoti. 

Sort que tenia Givago sense acabar i podia retornar-hi per trobar la pau -digué la Fina- allà hi ha molts morts, però es moren fora, queda lluny el patiment; aquí entres directament dins la paranoia, t'atrapa. La novel·la li havia semblat molt bona, tot i que a ella no li agrada patir, com tothom sap, però li va interessar especialment la construcció, la manera com implica el lector a penetrar dins la ment d'un altre.

Es va parlar del ritme, de l'accelerament a partir de quan es descobreix que tot plegat no és cap broma. No accelera la novel·la -comentà el Pep- ets tu qui t'acceleres al entrar en el caos de la ment de l'altre. Per al Pep el llibre està perfectament construït i és al final quan ho entens tot. Casualment, per a altres, és precisament el final el que obre tots els dubtes. Però, tothom qui havia arribat, al final (els valents, els folls o els morbosos?) considerà que es tractava d'un final genial.

L'Enric va posar l'accent en la forma, més que en el fons. ´Va elogiar la manera com l'autor, en paraules senzilles, de manera plana i directa, aconsegueix una narració d'una força psicològica brutal.

No m'agradava gens, em costava seguir amb tanta angoixa -era el torn de la Diana- però l'he acabat i m'he adonat que realment m'havia agradat.

El  Joan va destacar el rigor en la evolució de la trama, tot allò que el lector pot pensar que fa falta ho acaba trobant. Carrère no deixa fils perduts, condueix de manera coherentment realista una historia absolutament surrealista, o no. Perquè, en realitat, quina és la història? L'assassí és el majordom? Per alguns era indiscutible, per a altres tot al contrari. I malgrat tot, tothom, absolutament tothom, estava d'acord que és una història construïda des del més absolut rigor. 



 No apta per estomacs sensibles, o potser no apta per a persones assenyades. Pels amants de Kafka, Lovecraft, Hitchcock... una novel·la per treure's el bigoti o tallar-se el barret.

2 comentaris:

  1. Em pensava que en sortir de la reunió el meu cap esborraria El bigoti i ja no me'n parlaria més. Però no ha estat així.
    Hi penso i em meravello de lo bé que escriu en Carrere.
    Gràcies per haver proposat aquesta lectura.
    La crònica, com sempre, molt encertada, el tercer paràgraf, diví.

    ResponElimina
  2. Si, és un cronicón. Però ploro amargament per haver-me perdut la reunió. Al final no és cap broma? Està foll perdut, o la seva novia és dolentisima? No tinc resposta, vaig pensar que realment era igual.

    ResponElimina