Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

diumenge, 15 de desembre de 2013

Sopar de Nadal amb Camilleri




A mi de gran m'agradaria ser Andrea Camilleri. Encetar una tertúlia per parlar de qualsevol dels seus llibres és assegurar-se la possibilitat de passar una estona deliciosa. Veure les cares de felicitat de cada persona quan recorda alguna de les anècdotes del llibre, i tothom en té per recordar. Impregnar-se d'aquella alegria espontània que brolla de les boques, dels ulls, dels cabells tallats en punta de la Mercè...  Escoltar el Joan llegir fragments amb to de declamació teatral mentre se li van escapant els somriures de nen gran punyetero. Les dents super blanques de la Maria Dolors apareixent a cor que vols dins una boca que les ganes de riure no li permeten tancar. Les mans de la Fina no paren mentre la seva cara graciosa fa que sí, que sí, mestra i investigadora irremissible ha buscat si Porto Vigata ha pogut existir mai o si és veritat que l'estricnina va bé per a la diabetis.    

L'estació de la caça no és un Montalbano; classificada com a novel·la negra, entenem que tampoc no és ben bé una novel·la negra. Però de fet ja sabem que per a Camilleri la novel·la, negra o no, és només un pretext per caricaturitzar la societat siciliana. A L'estació de la caça fa un retrat divertit del món rural de finals del XIX amb uns personatges extravagants que mirats primer de lluny com si es tractés d'una comèdia d'embolics,  se'ns fan cada vegada més propers i acabem aplaudint les paraules de diàlegs genials, a destacar els que manté el marquès amb el capellà.

I quan tots són morts el farmacèutic confessa que potser no valia la pena. Allà mor fins i tot l'apuntador que en aquest cas regenta un farmàcia. El Santo de la peli. Genial el dibuix de la portada de l'edició en català on el fum del cigar conforma una corona.  

Però sí, sí que valia la pena que Camilleri hagués inventat aquelles vides i aquelles morts, ho valia perquè amb els seus invents de vida i mort, amb els seus inventats escenaris sicilians, amb les seves farses reals, Camilleri ha permès a milers de persones ser una mica felices, ni que sigui a estones. Per tot això a mi quan sigui gran m'agradaria ser Camilleri.

I, de nou gracies a Camilleri, vam passar a la taula, amb aquella alegria, que de no tenir-la ens hagués vingut de sobte veient l'exquisidesa de la paramenta i, sobretot, dels plats que van anar arribant. Els plats, els vins, i aquells cigars de pecat que ens van permetre fumar a la taula (demà ja obrirem finestres) i que no ens van fer cap corona perquè no ens la mereixem encara que la gent del Club de lectura de les Borges del Camp som, a banda de bons lectors, grans persones.

1 comentari: