Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Un vell que desapareix és com una biblioteca que es crema

Com a introducció a altres aspectes de la literatura africana que aniré posant en aquest blog, m'ha semblat interessant copiar la primera part d'un article de Maria Rosa Obiols Llandric que parla de l'oralitat. Són especialment boniques les dues frases que obren i tanquen aquest fragment
   
   El que sap parlar no és mai pobre”
    “Un vell que desapareix és com una biblioteca que es crema”








El que sap parlar no és mai pobre
(Proverbi congolès)

El pensament occidental associa literatura i escriptura fins el punt que hom pot preguntar-se: "Pot haver-hi literatura sense llibres?". En canvi, a l'Àfrica la "civilització de la llengua" és un factor cultural tan primordial i la transmissió de sabers mitjançant l'expressió oral hi és tan arrelada, que aquesta pregunta no tindria sentit. És precisament a les fonts orals dels contes, llegendes, poemes èpics, textos iniciàtics, endevinalles i proverbis on es conté el conjunt de sabers tradicionals africans.

La literatura africana està present en totes les formes d'activitat col·lectiva. Tant les tasques profanes de recol·lecció, caça i pesca, com les cerimònies i festes religioses (funerals, casaments) estan íntimament lligades amb l'exercici de la parole. Segons l'historiador Pierre Bertaux les nostres nocions d'imperi i de regne no tenen un equivalent exacte quan abordem la història africana; de la mateixa manera cal tenir en compte que el concepte de literatura pertany a la tradició occidental. La idea de l'art per l'art no es troba en la cosmovisió africana, on l'art de narrar està integrat en totes les manifestacions socials i forma part de la vida quotidiana.


Els griots, professionals de la parole, vénen a ser com joglars medievals i els criden en ocasions especials per instruir i entretenir el públic. En els ambients rurals un "contaire" reuneix un grup habitual de gent de totes les edats i espera que els participants interroguin, intervinguin, improvitzin i completin la història. El conte inicial queda recreat o remodelat. Ni els griots ni els vells contaires saben llegir o escriure, però mitjançant l'art de la parole i dominant les tècniques per mantenir la curiositat de l'auditori, han estat capaços de transmetre les velles històries centenàries.


Malauradament, aquestes formes d'expressió oral semblen destinades a la caducitat. La progressiva expansió de l'estil de vida de les societats urbanes basades en el model occidental, comporta inevitablement el desgast dels vells costums. Els mitjans de comunicació moderns (cine, ràdio, televisió...) fan que les tradicions vagin desapareixent. Tant els etnòlegs com els intel·lectuals africans, conscients del perill que corre tot aquest patrimoni, han fet un esforç per recollir i traduir aquestes obres. Hi ha una evident voluntat de preservar aquests coneixements abans que sigui massa tard.


Ja fa anys que, entre altres, Birago Dio i Bernard Dadié van publicar antologies de contes populars. L'historiador i poeta peul Amadou Hampaté Bà va consagrar la seva vida a la literatura oral. Al seu discurs a la UNESCO, per il·lustrar la seva lluita a favor de la rehabilitació de les tradicions orals africanes va pronunciar la famosa frase de "un vell que desapareix és una biblioteca que es crema".

1 comentari: