Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

divendres, 19 d’octubre de 2012

Reflexions sobre VERNON DÉU LITTLE. Acte segon. De quan vaig trobar una entevista amb DBC Pierre

Ja fa uns dies que vaig acabar VERNON DÉU LITTLE. Una novel·la estranya, sorprenent deien les poques cròniques que vam trobar. VERNON DÉU LITTLE va arribar al club gairebé per atzar, seguíem un criteri geogràfic de lectures i no teníem al pou ningú d'Austràlia. Atzar? Casualitat? Vam escollir DBC Pierre pensant que era un autor australià. Ara sabem que només hi va néixer a Austàlia, que de fet és més anglès, o potser podríem dir que és més mexicà? o d'EEUU? Ell explica que es va formar en una escola on hi havia gent de tot el món, era com una petita ONU, comenta. Però de qui guarda un millor record és dels amics fets pels carrers de Mèxic.

VERNON DÉU LITTLE va arribar a casa a finals de setembre, la vaig obrir i vaig llegir la primera pàgina sense entendre res, ni on era, ni què estava passant. Vaig continuar per la segona i la tercera i al arribar a la quarta em va semblar que aquell llenguatge tant dur d'un adolescent enrabiat, que tanta "puta" i tanta "merda" repetint-se rengló darrera rengló no era ni de bon tros el que tenia ganes de llegir i la vaig abandonar.

Hi vaig tornar una setmana després, em va costar menys, vaig passar de quarta a cinquena, i de la cinquena a la sisena i abans d'arribar a la cinquantena ja m'havia atrapat. Al final del segon acte vaig descobrir que allò que tenia a les mans era realment bo. És precisament aquí, en aquest final, on hi ha, per a mi, el punt més àlgid de l'obra, som just a la meitat.

Ara, després d'una setmana, o més, d'haver-la acabat estic contenta que l'atzar o la casualitat, o el que fos, portés VERNON DÉU LITTLE al club. Ho sabia, però ho he acabat de reafirmar avui que l'he tornada a veure damunt de la taula al costat de l'ordinador i m'han vingut ganes d'escriure DBC Pierre al cercador del google. L'he escoltat amb atenció i, al final de l'entrevista, he tornat a aquelles primeres pàgines que ell es va sentir impel·lit a escriure després de veure per la televisió un adolescent acusat de crims. DBC Pierre, indignat, va tenir necessitat d'escriure, amb la veu d'un noi de quinze anys, aquelles primera, segona, tercera i quarta pàgina que fa gairebé un més em van fer abandonar el llibre. Avui les he rellegit i me n'he adonat, de sobte, de la seva força. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada