A empentes i rodolons

Va dir la Magda que l’entrada número 100 havia de ser quelcom especial. I si, ha estat quelcom especial, la seva entrada sobre el Colum McCan i el seu estupendu llibre. A mi em va agradar molt, fins on vaig arribar, confesso que encara no l’he acabat (i si algú el te en propietat i me’l pot deixar, li estaré molt  agraïda).

Però ara us explicaré una historieta que m’ha passat fa poc, i que te molta relació amb el món que roda sense parar.  I amb les meves gestions immobiliàries, que les porto a parells (en los bares, los puertos se suben a pares). El pis de Castelló el tinc al dente, i la casa de l’Arbolí ja està venuda.

La nostra casa d’Arbolí és guai, però no és apta per tots els públics. Un noi del poble diu que fa 10 anys que li va al darrera, però per circumstàncies fins ara no s’ha decidit. Ja és seva, com a mínim hem signat les arres.

Mentre aquest noi es decidia, va venir un altre tipet a visitar-la. Va ser un fletxassu, li va agradar molt, ens va dir que ens feia una transferència ja mateix, si li deixàvem entrar a internet.  Un tal Samuel, de Santa Coloma de Gramanet, 32 anys, eixerit, molt simpàtic, xerraire, culte, vam connectar molt, fotògraf (com el meu cunyat! Fas bodes? Si, bé, ara ja no però així vaig començar). Va venir a la hora de la siesta i gairebé es queda a dormir. Al final va marxar cap a Madrid, tenia un dinar a l’endemà.

Vam xarrar de moltes coses, entre altres, evidentment, la nostra casa. Ens va explicar que havia guanyat un premi de fotografia i que volia invertir els calerons en una propietat, ja que si no hisenda li fotria una bona clatellada. Tal i com ho va dir, un premi del barri, de l’associació de dones del poble, d’una tenda de fotografia...

Doncs no, era una mica més serio. És amb aquesta foto, que segur l’he vist. Ha guanyat el World Press Photo, un dels premis a nivell mundial més prestigiosos, si no el que més. La foto és feta al Yemen, són una mare i son fill ferit en una manifestació, buscant ser màrtir. La Pietat. Acollonant.

Amb la caixa de Pandora oberta, ens va parlar molt sobre la seva vida i la seva tasca. És el fotògraf estrella del New York Times, ha cobert tota la primavera àrab, la guerra d’Afganistan, la de Libia...

I tot això a qué ve? Doncs a veure si us sona: no era bon estudiant, no te ni el graduat, i d’adolescent era grafitaire. I als grafits els feia fotos, no des del metro, directament, a la cara.. No li sortia malament, li va agafar el gust. Llavors va fer fotos a uns aldarulls que va haver-hi al seu poble, els diaris el van comprar les fotos, i així va anar fent. Quina casualitat, oi? Li vaig parlar del nostre llibre, del noi del metro que no el volen fent grafits, va treure una llibreta (quin fotoperiodista no va sempre amb una llibreta a la butxaca?) i va apuntar el títol i l’autor, li vaig parlar del Club, li va entusiasmar la idea de pertànyer a la nostra colla, em va preguntar si, suposant que s’instal·lés per aquestes contrades, el podria convidar a venir.

Clar que, ara, el Samuel Aranda ja no cal ser presentat. Finalment la casa li la venem a l’altre, al del poble, que va arribar primer. Hem de ser justos. Però estem en contacte, potser li trobem una casa estupenda per aquí a la vora.