Som a Sicília, l'any 1860, a l'època del Risorgimento. Garibaldi posa en marxa la unificació italiana, que ha d'escombrar un món de vells privilegis per donar pas a un nou ordre burgès. La famosa frase, que fins i tot surt textualment a la pel·lícula de Visconti, pronunciada pel jove Tancredi al seu oncle: “Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï”, forma part de l'imaginari col·lectiu i és un referent de la política conservadora.
Fabrizio Salina, és l'autèntic centre de la novel·la, que viu amb inquietud la caiguda d’un règim que ell mateix encarna. Però el Príncep no es queixa, mira els canvis que es produeixen des de la distància i amb resignació. Encara que vol ser (aparentment) una novel·la històrica, a ‘El Gattopardo’ hi ha molt pocs fets històrics, molt poca acció. El llibre es divideix en vuit capítols i cada un parla només d'un dia, a vegades només d'una tarda-nit, i com a màxim d'un parell de dies. Però, a pesar d'aquesta condensació temporal, la novel·la ens retrata tot un món que està en plena decadència.
El debat va seguir amb cites dels textos que més havien interessat a cadascú. Per exemple: “(El senat), una assemblea de barruts premiats amb grans privilegis. Què és un senador? Un simple títol honorífic, com una mena de condecoració o han d’exercir funcions legislatives i deliberatives?". Aquesta cita va portar a fer cabòries sobre el tema, cosa que passa sovint a les converses del Club, on les lectures són de vegades (potser volgudament) un pretext per parlar d'allò que realment ens importa.
Una botella de xampany (alguns en diuen cava) i una capsa de galetes van servir per rematar el tema i desitjar-nos bones festes.
