Avui hem parlat de L'estrany. O potser ahir

Avui ens hem trobat. O potser ahir. Cadascú des de casa seva, darrera, o davant, segons es miri, dels ordinadors.

Hem parlat de L'estrany d'Albert Camus. Un llibret petit que ha sorprès el Pep. No m'imaginava que aniria d'això, ha dit, pensava que seria avorrit. M'ha sorprès gratament, ha afegit. I la Mercè ha dit que a ella també, i n'ha remarcat la qualitat literària. La primera obra de l'escriptor, i una obra mestra.

La Mercè i el Pep tenen nom, indistintament que siguin home o dona, jove o gran. Això no passa a L'estrany. Allà hi ha molts homes que són anomenats pel seu nom, però les dones són l'amant de ... o la dona de... De la mateixa manera els àrabs només són els àrabs, ells tampoc no tenen nom. Som a Algèria l'any 1942 i qui relata, sempre en present i primera persona, és un membre de la comunitat francesa. Un home estrany, encara que, com ens fa notar el Joan Manuel, qui no n'és d'estrany en relació amb els altres?

Meursault, el protagonista, és una persona indiferent, poc empàtica, que es deixa portar per les circumstàncies. Si el tingués a classe ara, ha dit el Pep, en diria autista. I la Teresa ha considerat que, certament, Meursault en té les característiques. S'ha obert una breu discussió sobre aquest tema, però ho hem deixat estar, ja que és evident que aquesta no era la idea de Camus, ni en coneixia el nom. 

Que el personatge està molt ben construït ho ha dit  l'Enric i ho ha remarcat tothom i més endavant ha aparegut la paraula coherència. Crec que ha estat el Joan Manuel qui n'ha fet esment. Però altres, bàsicament la Sheila i la Diana, s'hi han apuntat tot seguit. Altament coherent, ha remarcat el Joan Manuel. Es pren la vida de la millor manera que sap. L'autor demostra que dins la monotonia hi ha idees pròpies. Ho entenem quan Meursault esclata davant d'un capellà que li vol fer entendre les coses d'una manera absurda quan ell ja les té enteses amb perfecta lògica. Meursault no és un robot.

Pel que fa a l'estil, hi ha consens. L'estrany és una novel·la magistral. Només 10 capítols, escrits com si es tractés d'un diari personal, amb frases curtes, ritme narratiu continuo i claredat expositiva. Deu capítols i dues parts ben diferenciades. La primera part ens mostra el personatge i els diferents escenaris que passen per davant de qui llegeix com reflectits per una càmera: Un asil, una platja, un carrer. Hem notat la llum, les olors, i gairebé el sabor d'un cafè amb llet o un cigarret. Hem notat, especialment, la calor. Ens encega el sol i disparem els trets. Ai, no, nosaltres no, ha estat Meursault qui dispara, per culpa d'aquell sol. A la segona part hem assistit a un judici on es parla d'ell, però sense que ell hi pugui intervenir. Un fiscal que construeix absurdament una personalitat, com li ve bé. La falsa moral del sistema. I Meursault no sabem si és la víctima o l'heroi que impassible accepta una sentència. I s'adapta a la presó, com s'adapta a tot.

M'han assaltat els records d'una vida que ja havia deixat de pertànyer-me, però en la qual havia trobat les més pobres i les més tenaces de les meves alegries: les olors de l'estiu, el barri que estimava ...

Com si els camins familiars traçats en el cel de l'estiu poguessin menar igualment a les presons i al son innocent.