Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

diumenge, 18 de març de 2018

Sempre ens quedarà la poesia,

Ara, davant d'aquesta pàgina en blanc, em proposo complir amb el deure d'escriure la crònica de la darrera trobada del club; la que vam fer per comentar La lluna i les fogueres de Cesare Pavese. Sé que no serà una tasca fàcil. Pot ser que els anys que porto "arrelada" en aquest grup d'amics em facin ser poc objectiva: les arrels, les identificacions, creen sentiments. I jo sento que m'estimo aquesta gent àvida de lletres i àvida de vida. Capaç de preparar sopars de cinc estrelles. Capaç de trobar-se per anar a manifestar-se. De patir i rebel·lar-se en moments polítics com els actuals. De celebrar aniversaris i preparar per als que en compleixen 69 un deliciós coc de pera amb les espelmes i la inscripció: Heu arribat a l'edat eròtica per excel·lència. No, segurament no sóc objectiva, però ara sento que és impossible reconstruir la tertúlia de divendres, on les paraules i la lucidesa van proliferar durant dues hores. Algú va comentar abans de separar-nos: amb tot el què hem dit d'un llibre de 158 pàgines se'n podria escriure un de 300.

Començaré per allà on pertoca, pel començament. Amb la veu clara de la Mercè que ens fa la introducció: 

"El 8 de juliol de 1950, Cesare Pavese torna per darrera vegada a Santo Stefano Belbo, probablement per acomiadar-se del seu amic més estimat, Pinolo Scaglione, i dels indrets de la seva infantesa que havia descrit a La lluna i les fogueres. Pinolo, que apareix a la novel·la en el paper de segon protagonista, amb el nom de Nuto, està una mica alarmat per la dedicatòria que Pavese ha posat en l'exemplar de la novel·la que li ha regalat:  Per a Pinolo, aquest llibre, l’últim que hauré escrit. Llavors, Cesare, per tranquil·litzar-lo, agafa la ploma i afegeix un "potser" ("potser l’últim") per camuflar el que en realitat era el seu comiat irremeiable de la vida i de la literatura".

Efectivament, el 27 d'agost de 1950, Cesare Pavese es va suïcidar.

La lluna i les fogueres, continuo emprant la veu de la Mercè, descriu el món dels pobres i el dels rics; el protagonista és un bord, un sense origen que viu entre els pobres (l'autor, ell mateix, tota la vida pateix de soledat interior) i després de servent en una casa de rics, quan es veu amb forces emigra a Amèrica i fa fortuna, torna als seus orígens esperant retrobar el món de la seva infància.

Tinc una raó per haver tornat en aquest poble  -així comença el llibre- aquí i no a Canelli, a Barbesco o a Alba. Aquí no hi vaig néixer, és gairebé segur, on he nascut no ho sé; no hi ha en tota aquesta contrada, una casa, ni un tros de terra, ni uns ossos dels quals en pugui dir: "Això era jo abans de néixer"... Qui pot dir de quina carn sóc fet? He rodat prou món com per saber que totes les carns són bones i s'equivalen, però és per això mateix que un es cansa i procura posar arrels, fer-se una terra i un poble, perquè la seva carn valgui i duri una mica més que un simple canvi d'estació. 

Quins orígens busca? Pavese fa bord el protagonista de la novel·la. Com una metàfora de l'angoixa de no poder construir-se una identitat. És que allò que ha vingut a retrobar ha desaparegut -comenta algú-. Tal vegada, però també podria ser -diu un altre- que no hagués existit mai.

Pavese és un poeta, i ho demostra igualment quan escriu prosa; una prosa en l'estil més punyent i implacable del realisme italià de postguerra. Dura, sense concessions, i, malgrat això, pura poesia. Els de més edat, els que van llegir La lluna i les fogueres fa molts anys, s'han fixat especialment en aquesta vessant poètica. El Joan recorda quan i qui li va recomanar el llibre; era en aquella època en què els joves flirtegen amb el suïcidi. Que estrany que em recomani això tan dur, va pensar llavors. Ara -diu- l'he pogut llegir d'una altra manera. 

Poesia, d'un altre teler, la de la Fina: "I després d'aquells morts i aquella violència, quan la casa cremava, jo m'esborronava especialment amb els crits dels vedells que, lligats, no podien escapar del foc".

I l'amo va i li diu: Com és que vols un sou? Per què no et pots acontentar només amb el menjar? Els animals ho fan. Quina societat tan bèstia! -fa la M. Dolors-. Una societat de postguerra, no tan diferent del que es visqué a casa nostra els anys quaranta -comenta el Pep- a qui el llibre li ha recordat Pedra de tartera de la Barbal. I l'Enric reflexiona sobre les pautes culturals de cada societat, i de quan la submissió és una virtut necessària per als pobres, en temps i llocs de vegades ben propers. 

I haig d'anar acabant; el que he portat fins aquí no és ni el millor ni el pitjor del que es va dir, no és ni tan sols el resum d'una trobada on vam comentar llargament un clàssic de la literatura italiana; un llibre trist però molt real; perquè -ara parla la Diana- hi ha gent que viu i sent així.

Sí, haig d'anar acabant, però no ho puc fer sense deixar constància que si La lluna i les fogueres ens va agradar tant no va ser només per la trama sinó també, i de manera molt remarcable, per la perfecció estilística que té molt a veure amb els recursos lingüístics que utilitza; per exemple la manera com el dialecte del camp, que fan servir alguns dels personatges, queda perfectament integrat a la narració. I si tot això ho hem pogut copsar llegint en la nostra llengua és gràcies a la traducció. Els traductors, aquests gairebé sempre oblidats! No em puc permetre aquest oblit en el cas de La lluna i les fogueres. Potser tocaria un panegíric de Maria Aurelià Capmany, em falta espai per fer-ho. Però remarcar que va ser ella que ens va permetre llegir en català algunes de les millors novel.les europees en uns anys on la nostra llengua era quasi maleïda; que va triar de manera especial els neorealistes italians; que va cuidar que el llenguatge i l'estil ens arribés de manera idèntica a com l'havien treballat els autors... Sí, hagués estat imperdonable, ara que es compliran els cent anys del seu naixement, no fer esment d'ella. És imprescindible recordar i  reivindicar Maria Aurèlia, per tantes coses! 

Em cal acabar. Ho faré amb un dels paràgrafs que la Mercè destaca a la seva ressenya lúcida i ben treballada  (que m'ha passat per escrit i he dut aquí en una petita part).

Pag. 84 : Va ser així que vaig començar a comprendre que no es parla solament per parlar, per dir «he fet això», «he fet allò», «he menjat i begut», sinó que es parla per fer-se una idea, per comprendre com va aquest món.

Parlem doncs, per comprendre i comprendre'ns. I segur que llegir ens fa més fàcil el parlar i, en definitiva, més fàcil acceptar-nos, a cadascun de nosaltres i al món en general. Encara que tot plegat no estigui exempt dolor, sempre ens quedarà la poesia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada