Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dijous 23 de desembre a dos quarts de vuit del vespre
Comentarem: El pes de la papallona d'Erri de Luca

dijous, 24 de desembre de 2015

Per festes de Nadal el club recoma reparar els vius.

La taula 
22 de desembre de 2015. Som prop de les festes de Nadal. El club de lectura de Les Borges del Camp es reuneix al voltant d'una taula parada exquisidament per a l'ocasió. Tothom arriba amb puntualitat i cada persona deixa a la cuina els plats, els dolços o els vins que ha portat. Tothom ha escollit curosament l'ofrena. Cal combinar diversos conceptes avui: afavorir els paladars, lligar-ho amb les festes tradicionals d'hivern i, com sempre, que tingui relació amb el llibre que servirà de base a la tertúlia. No cal dir que s'ha aconseguit plenament. El nostre club mai no falla, mai no decep. Pel que fa a la teca sempre acabem posant-nos d'acord amb la nota: Excel·lent.
Plat de fetge i freixures a l'aperitiu

Abans de l'àpat ens asseiem en els sofàs on farem la tertúlia, amb una mica d'aperitiu, naturalment. Avui toca parlar de Reparar el Vius de Maylis de Kerangal. El nostre club, que acostuma a aconseguir fàcilment la unanimitat quan es tracta de plaers gustatius, és més divers quan valora lectures i això, naturalment, l'enriqueix.

Reparar els vius ha obtingut també crítiques negatives. Dues persones han considerat que no era novel·la per al seu gust, ni pel que fa a l'estil, ni tampoc, segons una opinió, pel que fa al tema. Dues opinions que importen i cal deixar-ne constància. Però, ha estat tan aclaparadora la reacció en positiu de la resta, que avui, per absoluta majoria, la ressenya serà la d'un llibre que el club qualifica com a excel·lent i altament recomanable.

Reparar els vius és, sobretot, un llibre d'esperança, de solidaritat, d'amor, de vida. Conceptes necessaris sempre, però especialment adients a les dates que ens trobem. Maylis de Kerangal ens submergeix en un tema poc tractat des del punt de vista humà: els trasplantaments d'òrgans. Les revistes especialitzades i les de divulgació científica han fet servir litres de tinta al respecte. Generalment ens els han mostrat com avançaments mèdics d'enorme importància, cada èxit és un triomf de tota la humanitat. Però ben poques vegades se'ns planteja la possibilitat d'apropar-nos al donant i al seu entorn. Kerangal ho fa amb la finor d'un bisturí que va disseccionant amb extraordinària precisió cada detall. Ens presenta el protagonista en un dels moments més vitals. Un jove surfista de 19 anys que ha de morir una estona després d'haver aconseguit l'èxtasi flotant damunt l'onada. La descripció de la tensió, la força, l'orgull del moment victoriós dins un mar brau, és una de les més intenses de l'obra, una lectura imprescindible que ens fa vibrar la musculatura en comunió amb la del quasi mort, però encara majúsculament viu. Només estem començat el llibre, aquest tipus de descripcions holístiques de situacions on tots els detalls compten, els físics, els sentimentals, els espirituals, els condicionants de l'entorn ... ens els anirem trobant a cada pàgina. I tot això en un estil àgil i sense ornaments.

Sens dubte Kerangal ha fet un treball previ d'observació i d'investigació monumental. En lletra petita ens preguntarem si no hi ha una mica de pedanteria de l'autora en un intent de mostrar-nos tot el que sap, si algunes descripcions no són fins i tot sobreres o si, en algun moment, hi ha detalls de la vida dels personatges secundaris que no fan sinó distreure del tema principal, alleugerir la tensió, aportant un cert morbo, com passa amb les sèries televisives. Però tot això ho diem amb lletra petita, molt petita, tan petita que cal indicar que quan algú del club ho va insinuar la gran majoria van contrarestar immediatament aquests arguments negant-los de manera contundent.

Reparar els vius és una serie televisiva de metges o una gran pel·lícula? Opinions contrastades. Guanya la gran pel·lícula. Quan un director la vulgui portar a la pantalla, els actors ho tindran molt fàcil, només han de llegir el llibre. Cada paper està dibuixat a la perfecció.      

Aquesta crònica es fa llarga, però paciència, queda molt per dir encara, perquè la gent del club xerra com mai. La millor novel·la de les que hem llegit, diu algú. I continuen les aportacions, prou interessants com per no obviar-les.

És Reparar els vius un llibre que fa patir? És un llibre dur, sens dubte. La mort d'un noi de 19 anys i las reaccions dels pares, de la novia ... no ens poden deixar indiferents, Maylis de Kerangal vol que ens hi sentim implicats i això, conseqüentment, significa dolor.

És Reparar el vius un llibre que fa plorar? Hi ha moments tan profunds i intensos que el plor és gairebé inevitable. Quan la germaneta busca el protagonista, quan la novia sap que ha mort o quan l'infermer posa música al donant, són alguns dels que s'esmenten.

Però si d'alguna cosa fuig Maylis de Kerangal és del sentimentalisme fàcil. A un ritme quasi de temps real, ens va col·locant en situacions diverses, viscudes per cada personatge, que ens provoquen diferents sentiments. Com en la vida mateixa. Kerangal ens situa en el context, però a prou distancia com per comprendre, sempre des de fora, com si fóssim un personatge més de la història que observa, sap i reacciona davant d'allò que passa als altres. I ho vol evidenciar quan fa entrar en escena els pares dels companys, que només han patit petites lesions a causa de l'accident. Els veiem a l'hospital quan es creuen amb una mare destrossada. Es solidaritzen amb el dolor, però, al mateix temps, se'ls fa més visible que els seus fills són vius.

Algú destaca un fet interessant. Qui és el protagonista del llibre? Una persona que mor al segon capítol. Original, impactant, i, malgrat tot, gens forçat. De fet potser podríem preguntar-nos si les protagonistes no són cada una de les vísceres que seran trasplantades i, de manera primera, el cor, aquest cor font d'esperança, arrancat d'un cos per arribar a un altre. Una persona que espera, una persona que viurà, una persona que només li sap greu no poder donar mai les gràcies a qui li ha fet el regal.  

Hem dit les vísceres? Doncs hem dit bé. Però, no tot el que és pot trasplantar és arrancat d'un cos que “encara respira quan li han certificat la mort”. No tot és arrancat .... els pares demanen que ... no ho podem descobrir, potser hi ha algú que no ha llegit el llibre. Els pares! Quina extraordinària descripció del dolor, i dels dubtes, i de la impotència. Són aquests conceptes els que veiem a través d'ells, res més, sempre a temps real, ells no són ells, són la reacció al drama que els toca viure. Ells i els altres, el personal hospitalari, tot i tothom que té un rol en l'afer es converteix immediatament en personatge secundari. I a temps real anem descobrint, també, històries amagades, pors, prepotències, sensibilitats, amors i desamors. Tot el que és present en un moment concret Kerangal ho posa sobre la taula de dissecció.

I, per acabar, a banda del que ha quedat escrit fins aquí, i molt més que ja no hi cap, cal explicar que al club, al nostre club, hi ha grans investigadors que han trobat concordances molt, molt interessants, més enllà de la simple lectura lletra rere lletra. Una persona ha investigat amb cura i ha trobat el signific dels noms. Perquè Kerangal, fins i tot en això, ha estat minuciosa, però aquest detall l'ha deixat perquè el descobreixin només alguns erudits. Expliquem-ho, doncs, una mica, per al gaudi dels que no vam ser capaços d'arribar-hi, i perquè si algú que no l'ha llegit s'hi aventura, cosa com ja s'ha dit del tot recomanable, pugui jugar a descobrir amb les pistes que donarem.

- Cordélia Owl: Cordélia (no és pas un nom francès) però pot venir de cor-dis, és a dir cor. I és que ella ha trobat el seu lloc prop dels cors de cossos no vius, però també és que ella és tot cor, ella amb el seus amors .... I resulta que Owl vol dir mussol, au nocturna, com no podia ser d'una altra manera, ho sap qui l'ha llegit, se n'adonarà qui el llegeixi.

 - Thomas Rémige: (amb plomes) És el personatge que representa la sensibilitat, la tendresa. Un personatge magistral que qualsevol voldria tenir prop en moments difícils. Un personatge que bé podria donar un oscar a qui l'interpreti quan se'n faci la pel·lícula.

Cap de Duc Blanc
- Harfang: El cap d'una família,  hauríem de dir de “la família” de metges experts, genis, en el tema dels trasplantaments de cor. Un geni que ho sap, que s'ho creu, que es col·loca per damunt del bé i del mal. Un déu. Sona el tipus en el camp de la medecina, no? Als deus i als porcs se'ls ha de donar menjar a part. Però resulta que Harfang és la paraula que s'aplica al Duc Blanc al Canadà, aquell mussol majestuós, de mida gran. Imperial. Una au superba i, en el cas dels mascles, totalment blanca, com el floc de cabells blancs al front dels membres de la família Harfang.

En definitiva, agradi o no, Reparar els vius, no és una novel·la més. Un llibre que es pot (s'ha de?) llegir, potser rellegir fins i tot per continuar descobrint. Un llibre que no pot deixar indiferent ningú. Perdó, quasi ningú.

Podríem continuar, però cal acabar, arriben els ronyons a taula i anem a prendre lloc.

Vestida per a l'ocasió

Vestida per a l'ocasió

1 comentari:

  1. Oh! Com m'hagués agradat venir a la trobada! Devia llegit el llibre si fa no fot per la mateixa època que vosaltres i, des de llavors, no he deixat de recomanar-lo.
    Excel.lent la crònica, cosa que començo a veure que és una constant, i molt interessant el tema dels noms dels personatges.

    ResponElimina