Propera trobada:

foto de Les Borges del Camp: Tere Balañá.

Propera trobada: .... dia 16 d'abril
Comentarem: Lítica de Lucia Pietrelli

dilluns, 30 de novembre del 2015

Joc Brut a la biblioteca Xavier Amorós.

Com cada any, la biblioteca Xavier Amorós va organitzar una trobada de clubs de lectura del Baix Camp. L'autor escollit enguany va ser Manuel de Pedrolo i el llibre Joc brut. 

Com cada any, el nostre club s'hi va apuntar. La Xavier Amorós és la nostra biblioteca de referència, ella ens nodreix dels llibres que llegim. Però a més sabem que aquestes trobades valen la pena perquè els autors i els llibres s'escullen curosament i sempre hi conviden alguna persona experta que aporta valors afegits interessants a la lectura. Aquest any la convidada, i conductora de la tertúlia, va ser Montserrat Morera.

La Marta Mallafrè va obrir la reunió. Va saludar els clubs participants, que per cert eren molts, tants que no els enumeraré aquí per por de deixar-me'n algun. Explicà que aquest any no van tenir cap dubte a l'hora d'escollir un autor i un llibre. L'autor: Pedrolo (bàsicament pels 25 anys de la seva mort, però no només) L'obra: Joc Brut (50 anys de la seva publicació) 

Montserrat Morera començà fent esment de l'edat "avançada" del llibre. Cinquanta anys complerts; escrit, doncs, deu anys abans de la mort del Franco i dos anys després del naixement de la mítica col·lecció de novel·la negra Cua de palla, de què Pedrolo era director. Molts dels presents, segurament, digué, han llegit el llibre per segona vegada, en contextos ben diferents, tant socialment com personalment, llavors érem adolescents. Alguns de fet ho érem, sí, els d'edat més avançada, però altres encara no havien nascut. Tot i així, les segones lectures eren majoritàries. Els més joves havien llegit Joc Brut com a novel·la obligada a l'institut. ¿Com afecta la visió d'un llibre que es llegeix com a novetat trencadora en un context gairebé clandestí, en uns casos, o com una historia de "temps era temps" en context acadèmic, en altres?   

Va entrar, tot seguit, a valorar la persona de Pedrolo. Escriptor prolífic a qui se li ha posat l'etiqueta de llenguatge fàcil. Cal situar-nos fa cinquanta anys, poca cosa es podia llegir en català i les novel·les escrites o traduïdes a la nostra llengua s'expressaven en aquell llenguatge "florit" noucentista ple d'àdhucs, de llurs ... una de les moltes coses que li devem a Pedrolo és la modernització i actualització del català a la novel·la. Pedrolo escriu amb frases curtes, impecablement polides, amb pocs, però, potents diàlegs. El resultat és una narració directa que arriba i enganxa el lector. Com a exemple va llegir la primera pàgina de Joc Brut, en recalcà el ritme i la manera de descriure la protagonista, la dona fatal que ha de pertorbar el Xavier fins l'extrem de fer-li cometre un assassinat.  Aquesta dona és l'esquer que enganxa l'innocent -digué- i a la vegada la descripció és l'esquer que enganxarà la persona que llegeix. Especialment -va fer alguna veu- si qui llegeix és home. De fet, la primera intervenció, feta per un membre del nostre club, ho corroborà. -Jo vaig quedar tant enlluernat per aquesta descripció que la resta de novel·la em va decebre una mica- digué el Joan.

Però, no és tant sobre ella sinó sobre ell per on es va fer girar la conversa, el personatge masculí que també és el narrador. Xavier, el noi que pica l'esquer, l'enamorat induït a cometre un crim més enllà de la seva voluntat. Innocent? Brètol? És creïble, real, una seducció que porti a obnubilacions tan dramàtiques?  Les intervencions anaren cap a les dues bandes. -Als nois de l'institut d'avui això els fa riure- digué una professora. La majoria considerava que els patrons obsessius sexuals es donen encara, que estan definits filosòficament i medicament, què és perfectament creïble. Però, això ho recalcà molt la Montserrat, cal situar el Xavier dins un context personal i social que el feia especialment vulnerable. El Xavier -digué algú- no és altra cosa que un vençut, un de tants vençuts dels postfranquisme, situat en la grisor social de la Barcelona d'aquells anys. 

El gris va ser el color més present a la tertúlia. Una novel·la negra especialment fosca, digué la Montserrat. Perquè Joc Brut és naturalment una novel·la negra, Pedrolo està traduint el clàssics del gènere, té ganes d'escriure negre, i ho fa a la seva manera, situant, aprofitant, per descriure la societat del moment. Demostrant, mostrant, la grisor en tota la seva cruesa.

I vam aprendre molt més encara de la Montserrat Morera. Vam saber, o recordar, que Pedrolo estava influenciat per diversos "ismes". Influenciat sí, però sempre mantenint la independència: jo no he estat mai un ortodox de cap església. Dos d'aquests "ismes" a què era proper Pedrolo es fan evidents a Joc Brut:

El conductisme: tots els personatges ,i en especial el protagonista, actuen sovint com el gos de Pavlov: a un estímul correspon una reacció o resposta; la violència s'exerceix com impulsada per un automatisme, com en el moment de prémer el gallet o donar una bufetada.

L'existencialisme: els personatges sovint es comparen amb animals i són titelles en mans d'un destí terrible. Peons d'un joc grotesc presos en una xarxa.


Tot això, i molt més, vam aprendre a la trobada de clubs de lectura del Baix Camp d'aquest any. Com cada any va valdre la pena i l'any que ve segur que hi tornarem.

Una part important del que ens va explicar la Montserrat Morera està transcrit en el seu blog:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada